Compartir

L’aportació històrica del PSUC: 45 anys després de la legalització

Doctorand en Història Contemporània
02/05/2022
Després de la recent legalització del PSUC. Míting al Palau d’Esports, Barcelona, 9 de maig de 1977.

En un dia com avui fa 45 anys, el 3 de maig de 1977 durant una tarda de diluvi primaveral, el Partit Socialista Unificat de Catalunya era legalitzat. El PSUC emergia a la superfície després de gairebé quaranta anys de clandestinitat havent esdevingut el partit hegemònic de l’antifranquisme i el partit de referència de la classe treballadora a Catalunya. També com un dels partits comunistes més forts i més ben arrelats a la societat d’Europa, les tesis del qual resulten, encara avui, una de les majors aportacions teòriques i pràctiques a l’hora de pensar la relació entre el marxisme i la qüestió nacional, aquella qüestió a la que Tom Nairn es referia com el punt on més havia fracassat la tradició marxista. 

El PSUC nasqué durant el juny de 1936, quan gairebé ja no els quedava temps, com a partit d’unificació, resultant una de les mostres més acabades de la política dels fronts populars concebuda a la Internacional Comunista durant aquell període. El PSUC es fundà fruit de la dinàmica que s’intensificà durant la Segona República cap a una aliança i confluència entre el catalanisme d’esquerres i el moviment obrer que va cristal·litzar amb la victòria del Front d’Esquerres l’any 1936. Des d’aleshores, la política del PSUC va constituir una mostra de la pulsió hegemònica que va recórrer el partit durant tota la seva història, d’aquesta voluntat hegemònica que ha de ser irrenunciable per a qualsevol projecte revolucionari de transformació radical de la societat. Per això cal que mirem el PSUC no només en la seva dimensió teòrica i programàtica, sinó també com a mètode; com a exemple de com es fa política hegemònica al nostre país.

Les tesis del PSUC són una de les majors aportacions per a pensar la relació entre el marxisme i la qüestió nacional

Després de la derrota de la guerra civil, l’eclosió i el desplegament de l’antifranquisme suposaren l’emergència d’un nou catalanisme popular i d’esquerres amb el PSUC, que en la qüestió nacional havia heretat el paper i gran part del discurs d’ERC dels anys trenta. El partit va assumir llavors el que ells anomenaven, seguint les influències gramscianes i del PCI, la condició de partit nacional català, superposant-se amb la seva altra condició de partit dels comunistes catalans. El PSUC, doncs, amb més força a partir dels anys 60, va plantejar la seva política com una guerra de posicions destinada a erosionar el règim franquista i desbordar-lo a través d’una mobilització en diversos fronts assentada en una cultura antifranquista de caràcter nacional popular. Tal i com explicaven l’any 1964: “a la pràctica les activitats culturals catalanes es fusionen en un tot únic amb la lluita reivindicativa i antifranquista de la classe obrera i d’altres capes del poble, amb el combat per la democràcia d’estudiants i intel·lectuals, amb l’activitat clandestina dels grups i partits d’oposició. Aquest tot únic constitueix el moviment nacional català contemporani, que és al mateix temps cultural, social i polític, profundament antifranquista i autènticament democràtic”[1]. En aquest nou context històric, tal i com afirmaven, era la classe obrera la que havia d’esdevenir hegemònica a l’interior del catalanisme i actuar com a dirigent del procés d’emancipació nacional. 

Un dels principals elements on es va mostrar aquesta pulsió hegemònica va ser en la política d’aliances. La política d’aliances del PSUC oscil·la durant tot el període entre la necessitat d’evitar la seva marginació com a partit comunista i la possibilitat d’anar més enllà de les seves pròpies forces per a combatre el règim franquista i avançar cap al socialisme. En l’àmbit nacional, això va tenir com a resultat que el PSUC s’esforcés constantment per mostrar que anteposava l’interès nacional per davant del seu propi interès com a partit. Un fet que es veu clarament en la fundació de l’Assemblea de Catalunya i en la política seguida durant la transició, on va cedir pes en el procés de negociació a forces polítiques molt poc representatives a nivell social fins llavors. També en el fet que el PSUC fos l’únic partit que va defensar la unitat del catalanisme ja no només en la fase de antifranquista sinó també com a clau del projecte de reconstrucció nacional que s’iniciava un cop aconseguit el restabliment de la Generalitat. A partir de finals dels 70 però, i mostrant-se amb una gran intensitat a les primeres eleccions al Parlament de 1980, els vents unitaris del catalanisme es van esvair i van retornar les dinàmiques de la guerra freda orientades a aïllar altra vegada els comunistes. Un aïllament que aquest cop no van saber trencar. 

Una altra vessant de la política d’aliances del PSUC va ser l’Aliança de les Forces del Treball i de la Cultura, una part molt important de l’estratègia que després es va anomenar eurocomunisme, i que aspirava a construir un moviment de masses superant el marc centrat únicament en la classe obrera, postulant una democràcia política i social com a antesala del socialisme. Això es va traduir a la pràctica en una política cultural que va atraure gran part dels intel·lectuals cap a postulats marxistes i va generar una revitalització de la cultura catalana que va cristal·litzar en la idea d’un sol poble i en l’experiència del Congrés de Cultura Catalana. Tal i com ho explicaven quan iniciaven aquesta tasca l’any 1959 amb la publicació dels Quaderns de Cultura Catalana: “El nostre objectiu és desenvolupar una anàlisi marxista de la cultura catalana en els seus diversos aspectes, dirigida en primer terme a l’intel·lectual català dels nostres dies. La primera dificultat amb la que ens trobem en aquesta tasca és l’absència gairebé total de precedents seriosos […] aquesta anàlisi no suposa una ruptura amb la tradició sinó més aviat una assimilació de la tradició que pugui servir de punt de partida per a un moviment encaminat a donar a la cultura catalana el degut caràcter nacional popular. Des de fa dècades, la cultura catalana no és pròpiament una cultura nacional sinó una cultura de classe, una cultura de la burgesia que atribuïa al nostre poble els seus particulars desitjos i necessitats […] Si aquests esforços de convertir la cultura catalana en una cultura veritablement nacional popular fracassen, la nostra cultura s’haurà convertit en una peça de museu”[2]

És important que tinguem present que aquesta tasca cultural que es va plantejar el PSUC i que va resultar exitosa, va ser tallada en sec a partir dels anys 80 amb la victòria de Jordi Pujol, generant un estancament i una degradació de la vida cultural també causada per l’auge de la nova cultura de masses consumista i globalitzadora, que va ser una de les causes del que es va conèixer a tota Europa com a crisi del marxisme. Així doncs, si bé no podem dir que avui partim d’aquesta “absència gairebé total de precedents seriosos” de la que partia el PSUC, si ens proposéssim portar a terme quelcom similar en el nostre present sí que haurem de ser conscients que es tracta d’una tasca que no s’ha intentat dur a terme durant els darrers 40 anys al nostre país. Per a això també caldrà retornar al PSUC.

La tasca cultural que es va proposar el PSUC no s’ha intentat tornar a dur a terme en els darrers 40 anys

Però més enllà de l’acció del partit, en la que es centra la major part de la bibliografia existent sobre el PSUC i que porta a explicar la seva crisi com a fruit de contradiccions internes, també és important tenir presents les condicions en les que es va lliurar la disputa política dels anys 70 i, per tant, les contradiccions externes amb les que es va trobar el partit. Això és especialment rellevant tenint en compte que aquells anys suposen una cruïlla on es dona una gran crisi i reestructuració del capitalisme i s’assenten les bases d’allò que posteriorment s’anomenarà neoliberalisme, que actuarà com a horitzó social fins a la seva crisi, en la que encara avui ens trobem. Els anys 70 representen un moment on conflueixen la crisi econòmica que suposa la fi del model keynesià de postguerra a nivell europeu i la crisi del franquisme provocada per la creixent força de l’oposició. Catalunya és, en aquest context, una unitat d’anàlisi molt rellevant donat que és una de les zones on els efectes de la crisi econòmica es mostren amb més duresa -amb la crisi de la industria tèxtil i del metall- generant majors nivells d’atur i estancament econòmic en comparació a la mitjana de l’Estat, a la vegada que és també el territori on aquesta lluita antifranquista esdevé més hegemònica i on les esquerres són més fortes. També en vistes de com acaba tot aquest procés amb la victòria de Pujol el 1980 i el seu govern durant més de 20 anys.

L’expansió de les lluites socials des de finals dels anys 60 i durant els inicis dels 70 va suposar un augment dels salaris en detriment dels beneficis empresarials, tant a tota Europa com a Espanya. Aquest fet va tenir com a conseqüència un augment del pes de les rendes del treball respecte de les rendes del capital en la renda nacional durant aquell període. Aquesta tendència va començar a revertir-se -i no ho ha deixat de fer fins al present- a partir de la recessió econòmica que s’inicia amb la crisi del petroli de 1973 arrel de la guerra del Yom Kippur. Aquesta història s’acostuma a explicar al·legant al fet que l’encariment de les matèries primeres i l’estancament del creixement econòmic van tenir com a conseqüència un espiral inflacionari i un augment de l’atur, però també cal que tinguem present que les crisis són un element inherent al capitalisme i que també poden servir com a eina de disciplinament que posa les bases per a la seva mutació i rellançament sobre noves bases.

Si tenim en compte això, podem entendre aquesta “inflació” -que molts cops es presenta com un factor extern que no s’analitza críticament- també com un augment de preus degut a la intenció de rescatar les pèrdues que els guanys empresarials havien sofert a finals dels 60 i inicis dels 70 a costa de l’augment dels salaris donada la força del moviment obrer. L’esgotament del model de creixement keynesià de les dècades anteriors i la resposta de les classes dominants davant d’aquest retrocés dels seus excedents va portar a una reacció tant a nivell polític com econòmic. El fet que aquest període de profundes transformacions del context econòmic global coincidís a l’Estat espanyol amb la crisi del franquisme i el període de canvi polític va tenir efectes molt rellevants que molts cops no són tinguts suficientment en compte.

És en aquest context on hem d’entendre els Pactes de la Moncloa, als que els comunistes van participar activament probablement degut a dues raons principals: per no quedar aïllats del projecte de reforma política i perquè no van saber copsar a temps l’etapa de mutació del capitalisme i d’intensificació de la lluita de classes que s’estava obrint. Un dels principals errors de la política comunista d’aquells anys, molt influida pels símptomes i les pors que turmentaven Carrillo, va ser el de tractar de presentar cada pacte on participaven els comunistes com un gran triomf, portant a Carrillo fins al punt d’afirmar que els pactes de la Moncloa suposaven la major conquesta del moviment obrer europeu després de la Segona Guerra Mundial. Segurament, tot i que no només, es pot establir una relació entre aquest fet i l’abstenció política i social que es va desencadenar posteriorment, quan a la pràctica els Pactes de la Moncloa -també a través de l’incompliment dels seus elements més socialitzants- van tenir com a resultat la definició d’una nova via per a la recuperació dels beneficis empresarials a través d’una política de rendes, de reducció del poder adquisitiu dels salaris i de “flexibilització” del mercat laboral. Segons s’explicava llavors, el retorn de la col·laboració empresarial produiria una reducció de l’atur i la inflació i un augment de la inversió, però aquests problemes van persistir -i aquestes polítiques es van accentuar- durant tota la dècada dels anys 80.

Per tractar d’entendre aquest context on operava el partit durant aquells anys, i com va afectar al procés de pèrdua d’hegemonia de les esquerres, sempre resulta interessant anar a llegir el que es deia llavors a la revista Mientras tanto, fundada per Manuel Sacristán. Les reflexions aportades a Mientras tanto, tot i tenir certes limitacions en l’anàlisi de la realitat nacional, són una mostra molt valuosa d’una l’anàlisi marxista rigorosa, donat que ells van ser els primers en copsar la refundació del capitalisme que estaven presenciant. Com explicava Sacristán l’any 1979: “La política de los dirigentes del PCE -y de CCOO- durante todo el posfranquismo ha estado basada en un error de cálculo gigantesco, del que ahora se perciben las consecuencias […]. Uno de los ejemplos más crasos de la falta de previsión histórica que está en la base del error de cálculo mentado lo constituye precisamente la firma de los acuerdos de la Moncloa y la teorización que sirvió de base a esa firma, que denotaba una muy mala percepción de la naturaleza de la crisis económica actual del capitalismo[3].

La política del PSUC en aquells anys, concebuda com a guerra de posicions, implicava una acció de desgast sobre el poder de les classes dominants i l’hegemonia de la dreta. Potser un dels errors va ser no reconèixer el risc contrari, és a dir, que qui va quedar desgastada en aquest procés va ser l’esquerra. Potser va predominar una lectura més aviat culturalista de la guerra de posicions que va infravalorar la contraofensiva del gran capital durant aquells anys. La política que havia estat impulsant el PSUC des dels anys 60 i que l’havia consolidat com a actor hegemònic va començar a invertir-se quan el sistema sobre el qual assentava les seves bases es va començar a esfondrar. Tot i així, també cal tenir present que moltes de les conquestes socials i nacionals, no menors, que es van aconseguir durant el període són directament atribuïbles a la tasca d’organització i direcció social i cultural del partit.

El partit va infravalorar la contraofensiva del gran capital durant els anys 70

És important que, avui, des de totes les tradicions d’esquerres a Catalunya tinguem present l’herència del PSUC. Un partit que és molt oportú analitzar tant pel moment en què es funda, davant l’auge del feixisme a tot Europa, com pel moment en què entra en crisi, amb l’inici de la contrarevolució neoliberal. Igualment, l’aportació del PSUC continua essent, fins al present, l’experiència més acabada a l’hora de lligar la lluita social i la lluita nacional al nostre país i d’impulsar una cultura catalana en sentit nacional popular. El procés de pèrdua de la seva hegemonia i les dificultats que van tenir a l’hora de copsar el moment històric que els va tocar viure, que van donar lloc a una reconstrucció del catalanisme conservador i a una etapa d’hegemonia pujolista les conseqüències de la qual encara són visibles avui, ens mostren també que la disputa de classe a l’interior del catalanisme és sempre un punt ineludible. L’anàlisi de l’aportació històrica del PSUC, tant en els seus encerts com en les seves limitacions, és una tasca central per a qualsevol força política que vulgui lluitar per la pròpia transformació de Catalunya en un sentit social i democràtic, pel seu alliberament nacional i per la vocació de construir un Estat sobre bases radicalment diferents.

Per acabar, i per a anticipar-nos a una certa crítica al PSUC que seria compartida avui per alguns dels sectors més almogàvers de la nostra esquerra, o per aquells que s’esforcen en mostrar la història del catalanisme com una història de renúncies constants que sempre porten al “pacte amb Espanya”, ens remetem a aquest fragment de l’editorial de Nous Horitzons publicat l’any 1983 en el centenari de la mort de Marx, titulat Catalanomarxisme

“Destaca amb una notorietat alarmant una perspectiva que relaciona el socialisme i la cultura marxista autòctons amb l’evolució dels marxistes espanyols, de qualsevol fracció que siguin […] Aquesta interpretació ha estat rebuda entusiàsticament pel nacionalisme conservador perquè li ha permès mostrar el socialisme marxista com un moviment forà, extern, no gens arrelat a la cultura política nacional. En general, aquesta perspectiva ha obligat a observar l’activitat d’aquells revolucionaris que s’aplegaven a l’empara d’una bandera roja, com un simple defecte de concòrdia amb socialdemòcrates o comunistes del país veí. Òbviament, no es tracta d’argumentar que les friccions no fossin importants, negar-ho seria estúpid i minimitzar-ho també. Però utilizar la teoria de la incomprensió espanyola per entendre i usar la tradició marxista catalana, transporta una categoria central del nacionalisme conservador a la cultura de l’esquerra marxista tot corrompent-la, i margina -i deforma històricament- la vinculació del moviment marxista internacional amb la cultura progressista i les tradicions revolucionàries autòctones”[4].


[1] Declaració del PSUC en el vint-i-cinquè aniversari de la guerra civil, 1964.

[2] Quaderns de Cultura Catalana, núm. 1, 1959.

[3] Notas editoriales, Mientras tanto, núm. 2, 1979.

[4] Editorial, Nous Horitzons, núm. 24, 1983.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.