Compartir

Las venas abiertas de América Latina. Una reflexió a 50 anys de la seva publicació

Salvador Martí i Puig escriu sobre l'actualitat d'un llibre que va impactar a més d'una generació.

Catedràtic de Ciència Política UdG
01/12/2021

Reflexionar, comentar i discutir sobre el llibre Las venas abiertas de América Latina (LVA a partir d’ara) mig segle després de la seva aparició és un exercici que requereix una certa precaució. Crec que és així per tres raons.

La primera raó és perquè es tracta d’una obra que per a molts de nosaltres ha estat icònica i ha format part de la nostra vida intel·lectual-sentimental. La segona raó és perquè parlem d’un llibre d’assaig que pretén respondre una pregunta que tots els qui ens interessem i ens estimem Amèrica Llatina ens hem fet alguna vegada: ¿Per què un continent tan ric ha generat tanta desigualtat?. La qüestió és que el llibre de LVA ho respon d’una forma tan entenedora, atractiva i punyent que ha acabat convertint-se en un best-seller. I la tercera raó és perquè si bé Carlos Gardel deia a la cançó Volver que “veinte años no es nada”, mig segle sí que ho és. A cinquanta anys de l’aparició de LVA, com és obvi, hi ha alguns elements de l’obra que trontollen. Aquest fet, que és totalment comprensible, no és exclusiu de LVA, sinó que passa a la gran majoria dels llibres d’assaig escrits fa mig segle.

Comencem. Sobre la primera qüestió (la relació personal amb l’obra), he de dir que, en el meu cas, la vaig descobrir i llegir quan estudiava Ciències Polítiques a la UAB. La vaig comprar a la llibreria que hi havia en el mateix edifici de la Facultat i me la va vendre la primera dona de l’escriptor, que era la llibretera. Vaig llegir LVA amb avidesa i vaig pensar que era un privilegiat per haver-lo pogut adquirir amb els meus “diners de butxaca” guanyats treballant de monitor els estius, i haver-lo pogut llegir tranquil·lament en el meu pis d’estudiants, i no saltant de llibreria en llibreria com va fer un jove llatinoamericà que no tenia prou diners per adquirir-lo, tal com explica Galeano en l’epíleg que afegeix a la segona edició de l’obra i que el titula “Siete años después”. Sobre aquesta íntima relació he de confessar que, posteriorment, vaig ensopegar-me vàries vegades més amb el llibre. Una d’elles va ser en una re-lectura mentre viatjava per Centreamèrica, a inicis dels anys noranta, i en aquells moments cada capítol em feia bullir la sang de rebel·lia i també d’impotència. I una altra va ser a Anglaterra, en el segon pis de l’edifici victorià que abans acollia el Institute of Latino American Studies (ILAS) de la Universitat de Londres, on jo usufructuava una beca com a research fellow.  A l’ILAS em van destinar a un despatx que era el mateix que tenia assignat l’insigne historiador Eric Hobsbawm. Jo l’ocupava perquè Hobsbawm només hi anava un cop a l’any, ja que la seva afiliació principal era en el Birkbeck College, però feia servir l’espai per a deixar-hi part dels seus llibres sobre Amèrica Llatina. No cal dir que en aquell lloc privilegiat jo em dedicava a fullejar els centenars de llibres que el titular del despatx hi guardava… I entre el piló de volums existents hi vaig descobrir un exemplar de LVA dedicat per Eduardo Galeano a Hobsbawm, on a més d’escriure unes boniques paraules a Hobsbawm també li havia dibuixat –com solia fer sovint l’autor uruguaià– la cara d’un porquet somrient amb una flor als llavis. No cal dir que més d’una vegada vaig pensar en endur-me el llibre a casa, però un cop el tenia a la cartera m’entraven tota mena de pors i remordiments, i que sense cap mena de dubte eren fruit del sòlid llegat d’una –a vegades poc auto-percebuda– educació judeo-cristiana. Acabo aquest paràgraf dient que amb LVA m’hi he anat ensopegant a les diverses classes que he anat impartint sobre política llatinoamericana, tan de grau com de postgrau, i a les diverses institucions on he treballat. En tots els cursos que he donat he fet llegir fragments del llibre i els he recomanat la seva lectura completa, si bé no com un llibre d’història, sinó com un assaig que relata de forma magistral (i quasi novel·lada) l’esdevenir de la regió des de finals del segle XV fins els anys 70 del segle XX. Per això abans de començar el curs dic als estudiants que LVA no és un llibre d’història, sinó d’assaig. Però arribats a aquest punt ja ens endinsem en la segona raó per la qual cal ser prudents alhora de comentar el llibre.

La segona raó per la qual és difícil parlar de LVA és perquè s’ha de tenir cura alhora de classificar-lo, doncs no és un llibre d’història en el sentit clàssic i per aquesta raó molts historiadors canònics (i sovint conservadors) el critiquen durament. Però dit això s’ha d’especificar que sí que és una obra que –a través de molts relats històrics– vol interpretar per què Amèrica Llatina és la regió més rica i –a la vegada– la més desigual del món. En aquest llibre Eduardo Galeano es pregunta si aquesta realitat té alguna relació amb la conquesta, el llegat colonial, les independències d’uns estats-nació fiscalment condicionats per l’imperi britànic i per la voluntat de domini dels Estats Units. El llibre doncs, vol ser una resposta a una inquietud (¿un neguit?) que té l’autor.

La resposta que dona Eduardo Galeano és clara, i es basa en dos pilars. El primer és la solidesa analítica en què es cimenta l’obra, deutora de la Teoria de la Dependència, tal como ho fa palesa la cita d’autors com André Gunder Frank, Enzo Faleto, Ernest Mandel, Theodorino Dos Santos, Paul M. Sweezy, Paul A. Baran, Ruy Mauro Marini, Edelberto Torres-Rivas o Ceslo Furtado, que apareixen de forma recorrent a les notes a peu de plana. Aquests autors, crítics del sistema econòmic capitalista global, són els que vertebren analíticament i ideològica l’obra. El segon pilar és, no hi ha dubte, la prosa captivadora de l’autor.

Es tracta d’una prosa i una estructura literària tan curosa que un cop es comença a llegir LVA és impossible deixar de fer-ho, ja que el que explica en cadascun dels epígrafs té un magnetisme insòlit per un llibre d’assaig històric.  En aquest sentit és un llibre que parla d’història a través d’infinites intra-històries, on hi apareixen personatges amb nom, circumstàncies, sentiments, anhels i patiments. És més, es tracta d’un magnífic fresc de bons i dolents. Tan és així que es pot dir que es tracta d’una excel·lent obra esbiaixada, parcial, ideologitzada i encisadora. Res de nou respecte dels tres primers adjectius –els assajos sempre són esbiaixats, parcials i ideologitzats–, però és inaudit respecte del quart adjectiu: hi ha molt poques obres d’assaig, molt poques, que siguin encisadores. Vet aquí una de les grandeses de l’obra: la pot llegir tothom, i tota mena de lectors la poden gaudir.

Respecte de la tercera raó, la de fins a quin punt LVA ha patit el pas del temps, he de dir que l’obra resisteix molt bé en quasi tot, menys en tres aspectes que fan referència al darrer capítol de la segona part, la titulada “La estructura contemporánea del despojo”. De la resta, res a dir. És més, la primera part és sòlida: el primer capítol parla de la conquesta i l’obsessió dels conqueridors -soldats i clergues- pels metalls preciosos, i la contínua voluntat extractiva d’or i plata dels  posteriors colonitzadors, amb una menció especial i reiterada a Potosí i Ouro Preto. El segon capítol parla de l’altra gran font d’enriquiment de les elits: les plantacions que empraven mà d’obra intensiva produïen fruits destinats a l’exportació i generaven grans cadenes de valor en benefici de latifundistes locals, comerciants d’arreu i banquers de les metròpolis. En aquest capítol, òbviament, també parla del segrest, venda i esclavatge de milers de persones africanes que van acabar formant part -inicialment per la força- de les societats llatinoamericanes, sobretot al Brasil i al Gran Carib. El tercer capítol és una prolongació del primer: continua assenyalant com es va perpetuar la lògica extractiva de les elits a través de la contínua i renovada demanda -des de l’exterior- de minerals estratègics i cru. Un tema que, per cert, és de rabiosa actualitat avui en dia, en que els productes estratègics que requereixen les noves indústries són també “minerals rars”, a més del cru, gas i biodiversitat. El tema dels múltiples conflictes ambientals d’aquest inici de segle XXI a Amèrica Llatina podrien fàcilment generar un annex al capítol en qüestió.

La segona part exposa dos grans temes. El primer tema -desenvolupat en el capítol “Historia de una muerte temprana”- tracta sobre l’esquizofrènia que pateixen els països llatinoamericans degut a que la independència política (que crea països amb una bandera, un himne, unes constitucions i unes elits criolles) no va suposar cap tipus d’emancipació: ni social ni econòmica ni geopolítica. És més, en aquest capítol es parla de com durant el segle XIX Gran Bretanya va substituir al regne espanyol en la seva funció de domini (ara neo-colonial) a través del mite d’un “lliure mercat” que va inserir les economies llatinoamericanes de forma subordinada i perifèrica al “sistema-món”. Un sistema on la riquesa de les metròpolis (el centre) és fruit de l’espoli de la resta dels territoris (la perifèria), amb la connivència -això sí- de les elits dels països perifèrics. És al final d’aquest capítol quan apareix en el llibre els Estats Units, en tant que colònia britànica díscola que no vol abraçar el lliure-cambisme que imposava Londres i que es va rebel·lar. Aquesta actitud resistent dels dirigents nord-americans serà l’origen d’una via fructífera cap al desenvolupament del seu país, però també la llavor d’una actitud neo-imperial que farà que Washington percebi Amèrica Llatina com el seu “pati del darrere”. 

El segon tema, desenvolupat en el darrer capítol titulat “La estructura contemporánea del despojo”, tracta del domini imposat per Estats Units i per les institucions internacionals creades per Washington després de la Segona Guerra Mundial, sobretot el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. És precisament en aquest capítol on es poden observar algunes qüestions que -si bé eren certes fa mig segle- avui són revisables. D’entre elles en destacaria tres, que són les següents. La primera és una excessiva perspectiva estato-cèntrica de la política. Galeano, quan escriu el llibre, interpreta correctament que l’autoritat i el poder en cada país estava en mans dels estats (prèviament captats per les poderoses elits locals). Aquesta realitat avui ja no és certa: els estats han perdut poder per dalt -on manen les grans empreses transnacionals i els capitals, sense cap mena de bandera ni lleialtat nacional- i també han perdut poder per baix -on les xarxes d’extorsió, les “maras” i algunes comunitats controlen molts territoris on la presència estatal és residual. La segona és una visió Nord-Sud on s’interpreta que en el Nord tothom viu de forma decent i digna. Avui això s’ha esvaït, fins i tot -i sobre tot- en el mateix cor de l’imperi. Des de dels anys noranta del segle passat la pobresa ha crescut de forma progressiva i imparable als Estats Units i a Europa. Ja fa anys que en el “Nord” es pot ser treballador i pobre a la vegada, i que el pacte social de treball i disciplina a canvi d’una vida digna ha desaparegut. En aquest sentit avui Nord-Amèrica i Europa (i ja no diguem Espanya, Catalunya inclosa) s’ha llatinoamericanitzat socioeconòmicament parlant. Finalment la tercera és, òbviament, la concepció romàntica que l’autor té del socialisme soviètic i, sobretot, de la revolució de cubana. Una concepció que durant els anys seixanta i setanta del segle passat compartia la major part de l’esquerra llatinoamericana degut tant a prejudicis ideològics (animadversió al capitalisme i l’imperialisme nord-americà que patrocinava dictadures assassines), com al fet que la Cuba dels anys seixanta i setanta era un lloc socialment i econòmicament digne -de fet, ho era molt més que la majoria de països del subcontinent.

Arribats a aquest punt, ¿què més és pot dir de LVA? Només se m’acudeixen tres coses. La primera és que el darrer boom comercial que va tenir el llibre va ser arran del fet que Hugo Chávez donés un exemplar de LVA a Barack Obama a la V Cimera de les Amèriques que es va celebrar a Trinidad i Tobago l’any 2009. La segona és que el llibre és tan ambiciós i tan elaborat que el mateix Eduardo Galeano va dir en una entrevista que ell, un cop escrit i editat LVA, no va gosar tornar-lo a llegir. Normal: el llibre -tot solet- va agafar vida pròpia i va deixar de ser de l’autor per ser dels milers i milers de lectors que se’l van fer seu. I la darrera és que si bé LVA és un llibre magnífic i que cal llegir (amb les poques precaucions exposades), s’ha d’assenyalar que Eduardo Galeano té altres obres que són una joia i que no han envellit gens ni mica, i que continuen essent imprescindibles. Les meves preferides són els tres volums de Memoria del fuego (1982-1086), El libro de los abrazos (1989) i Días y noches de amor y de guerra (1978).

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.