Compartir

Les tres revolucions de l’Economia Social i Solidària. COVID-19 i postcapitalisme.

Quins han estat els processos de construcció de l’Economia Social i Solidària catalana en l’anterior normalitat? Quines són, a partir d’ara, les tres revolucions que haurà d’activar per afrontar l’abisme excepcional obert per la pandèmia?

Sociòleg i cooperativista
07/06/2020

 “L’esperit de col·lectivisme no és cap novetat, sinó que és

una teoria econòmico-social tan antiga com la mateixa humanitat”.

Joan P. Fàbregas, Els Factors Econòmics de la Revolució, 1937.

2020. Any de la COVID-19 i el Gran Confinament: canvi radical de panorama. La pandèmia fa saltar les costures del capitalisme global; obliga la reorganització dels Estats per intervenir en l’emergència sanitària, social i econòmica. Planteja desafiaments colossals al conjunt de la humanitat: la situa davant del mirall d’unes formes de vida, de producció i de consum insostenibles amb la justícia social i la salut planetària. Una nova crisi global – sanitària, climàtica, econòmica – s’encavalca amb la crisi financera no resolta del 2008. En aquest context, l’Economia Social i Solidària catalana es veu profundament afectada i impel·lida a donar resposta a la depredació socioecològica del capitalisme.

Enfortida en l’anterior crisi, l’ESS catalana s’ha anat aixecant sobre la pròpia capacitat d’ésser alhora pràctica econòmica i moviment sociopolític. S’ha construït en les escletxes d’una economia mercantil hegemònica: el model dominant i assistit per les polítiques econòmiques estatals. L’ESS a contracorrent, doncs, si bé amb el suport recent d’algunes polítiques públiques catalanes i municipals. Quins han estat els processos de construcció de l’Economia Social i Solidària catalana en l’anterior normalitat? Quines són, a partir d’ara, les tres revolucions que haurà d’activar per afrontar l’abisme excepcional obert per la pandèmia?

La construcció d’un àmbit econòmic específic

L’acció socioeconòmica auto-organitzada i quotidiana de milers d’iniciatives associatives, cooperatives, mutualistes i comunitàries, ha estat fins avui el primer pla de construcció de l’ESS. Prioritzant la satisfacció col·lectiva de necessitats per sobre del lucre, nombrosos processos de treball productiu, de cures, d’intercanvi, de gestió, de distribució, de consum, d’estalvi o de finançament, han estat democratitzats a partir de relacions de solidaritat, cooperació, reciprocitat o autogestió. L’aposta per auto-organitzar diferents cicles del procés econòmic – i sobretot les relacions d’intercooperació desplegades- han anat esbossant un àmbit socioeconòmic específic, diferenciat tant del públic-estatal com del privat-mercantil.

Aquest àmbit, tanmateix, no és homogeni ni estanc. Doncs les iniciatives que el conformen no han operat amb la mateixa interrelació respecte l’economia hegemònica, ni tampoc han perseguit els mateixos objectius estratègics, que basculen –amb gradacions i sovint sense ser excloents- entre quatre direccions: la inserció en el mercat capitalista; la complementarietat amb les polítiques públiques; la hipòtesi d’un mercat social alternatiu; i l’experimentació de relacions comunitàries i emancipadores de reciprocitat no mercantil.

Malgrat orientacions generals i experiències concretes, aquest procés no ha estat planificat ni, fins molt recentment, s’ha disposat d’un horitzó compartit. Més aviat, s’ha produït de forma acumulativa, en una proliferació descentralitzada, espontània i efervescent. Compartint principis i pràctiques com la governança democràtica o la recerca de la transformació social i ambiental, aquestes iniciatives – més de 10.000 a Catalunya – s’han caracteritzat sobretot per la diversitat de formes jurídiques i societàries: de les més formals i socioempresarials, a les més marcadament sociocomunitàries i populars.

Un segon pla de construcció ha estat l’acció de les organitzacions sociopolítiquesde l’ESS catalana, que en els darrers anys han obert espais conjunts d’intercanvi, reflexió i projecció pública, contribuint a que una sèrie d’experiències, sovint deslligades entre elles, iniciessin un procés d’articulació i de reconeixement mutu, tot intuint les potencialitats d’operar sota un denominador comú: l’ESS en tant que paradigma compartit.

Tot i els importants avenços, aquesta articulació es troba en estadis primerencs, i sovint és travessada per identitats en alguns casos contradictòries, com són el Cooperativisme i l’Economia Social, el Tercer Sector Social, l’Economia Solidària, el Mutualisme o l’Associacionisme. En tot cas, esdeveniments com la Fira d’Economia Solidària (FESC), organitzada per la XES des de 2012; el rol transversal de Coop57, Som Energia, Arç o la Fundació Roca Galès; el naixement el 2017 de l’Associació d’Economia Social de Catalunya (AESCAT) o les noves orientacions de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, han contribuït a vertebrar un horitzó  comú i possibiliten, ara sí, certes apostes estratègiques.

Un tercer pla en el camí de consolidar l’àmbit social i solidari català ha estat la recent generació de polítiques públiques de promoció de l’ESS. S’iniciaren el 2015 en l’àmbit municipalista, quan candidatures vinculades als moviments socials arribaren als ajuntaments i foren esperonades, entre d’altres, per un programa polític de base: les 14 Mesures per la Democràcia Econòmica Local de la XES. A partir de 2016, pels efectes del procés sobiranista i els canvis en les correlacions parlamentàries, s’hi sumà la Generalitat de Catalunya, sobretot amb la creació de la Xarxa d’Ateneus Cooperatius. Amb la promoció de l’ESS al territori, de la mà d’agrupacions cooperatives locals o comarcals, emergí una nova institucionalitat público-cooperativa i una orientació endògena del desenvolupament local.

Aquesta política pública, no obstant, resta incompleta per manca d’una Llei catalana d’Economia Social i Solidària, reclamada des del 2014 i amb una proposta elaborada aleshores per la XES. Si bé ja han estat debatudes les orientacions generals per part de les organitzacions representatives, s’han encarregat estudis previs per la Direcció general d’Economia Social de la Generalitat i existeix un esborrany de bases, la crisi de la COVID-19 ha aturat aquests treballs institucionals i la seva tramitació parlamentària. També cal insistir en les polítiques locals, doncs si bé nombrosos ajuntaments formen part de la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària (XMESS), gran part d’ells encara no ha desenvolupat mesures substantives de promoció de l’àmbit econòmic social i solidari.

L’Economia Social i Solidària catalana ve de lluny, s’alimenta dels milers d’experiències de suport mutu i pràctiques comunals que caracteritzen la història del país, es recrea al segle XIX amb les pràctiques associatives del moviment obrer i popular, s’enriqueix amb l’obra col·lectivitzadora i autogestionària de la Revolució Social de 1936. Anorreada pel franquisme, resignificada pels nous moviments socials emancipadors, reapareix amb força en els darrers temps. És encara un àmbit menor respecte l’economia hegemònica, però creix i inspira els grans canvis que han d’afrontar els reptes actuals.

Canvis ahir necessaris, avui imprescindibles

La situació social i econòmica de les darreries de 2019, però, ha estat transformada radicalment pel daltabaix associat a la COVID-19. Encara és d’hora per conèixer l’afectació de les iniciatives de l’ESS, moltes d’elles sotmeses a la crisi general en curs, però també sobredeterminades pels canvis en l’acció col·lectiva imposats pel confinament i les noves restriccions de l’espai públic: de nou, pràctica econòmica i moviment social. També és prematur caracteritzar els escenaris posteriors a la crisi sanitària, ni quines seran les polítiques econòmiques generals, ni com es veurà transformada l’estructura productiva mundial i catalana. Viurem una reestructuració neoliberal novament basada en l’austeritat? Un New Deal europeu amb una centralitat major dels Estats en la regulació econòmica? Una basculació vers un nou autoritarisme? Una hegemonia total del capitalisme de plataforma?

En tot cas, perquè els nous contextos afavoreixin les classes populars i la salut planetària, caldrà una forta mobilització col·lectiva, la construcció de noves hegemonies que modifiquin les relacions econòmiques de poder i una orientació estratègica clara per un nou Model Econòmic de caràcter democràtic i transformador. En aquesta direcció, l’ESS catalana ha d’activar una sèrie de processos que, aprofitant les energies acumulades, hauran de suposar una mutació de les seves formes convencionals d’acció social, econòmica i política. Canvis que ahir eren necessaris, avui són imprescindibles. Quines són les tres revolucions que ha d’activar l’Economia Social i Solidària catalana?

Revolucions comunitàries, ecosocials, postcapitalistes

La primera revolució té una vessant immediatament social i comunitària. Durant la crisi sanitària, sobretot en barris i municipis de major composició obrera i migrant, s’han activat nombroses xarxes de suport mutu, que han articulat – davant les limitacions de les polítiques estatals- una solidaritat social directa. Caixes de resistència, espais de cura entre treballadores domèstiques, producció de mascaretes o xarxes d’abastiment alimentari i sanitari, han ampliat les estructures populars impulsades els darrers anys per col·lectius antiracistes, sindicats d’habitatge, grups feministes i associacions veïnals. Aquestes pràctiques han estat la única forma presencial d’acció col·lectiva que ha aconseguit travessar l’impasse d’un confinament individualitzador, concretant materialment els valors socials emancipadors que s’han expressat als balcons i curtcircuitant-ne les derives autoritàries. Com generalitzar aquestes experiències de suport mutu? Com reforçar les estructures econòmiques populars?

Des del conjunt de l’ESS catalana cal reconèixer i acompanyar l’emergent economia popular i comunitària, imprescindible per fer front a la precarització social i al racisme institucional; tot entenent que és un àmbit econòmic de reproducció social que no ha de ser necessàriament monetitzat ni formalitzat jurídicament, i en cap cas opera sota criteris d’intercanvi mercantil. En aquest sentit, cal aplicar, amb més intensitat que mai, el setè principi cooperatiu («compromís amb la comunitat»), compartint-hi excedents econòmics, infraestructures físiques i digitals, estructures sociopolítiques i eines financeres, per tal de reforçar l’auto-organització de cada vegada més vincles socials i comunitaris. Així com l’economia capitalista aprofundeix la individualització i mercantilització de les relacions socials, l’ethos de l’ESS crea vincles comunitaris basats en la solidaritat col·lectiva i la reciprocitat auto-organitzada. Alhora, cal reflexionar sobre el paper dels espais comunitaris en barris i municipis, i facilitar-n’hi la incorporació d’infraestructures materials com hortes productives, tallers industrials, obradors de transformació, maquinària col·lectiva o serveis logístics de distribució. Revolució comunitària significa, avui, combinar l’ús comunal d’espais i equipaments, amb l’acció defensiva del suport mutu i l’increment de les capacitats d’autogestió i apoderament econòmic de les comunitats locals.

La segona revolució implica transformar les rutines que han caracteritzat el desenvolupament econòmic de l’Economia Social i Solidària catalana. Sense coartar-ne la proliferació descentralitzada i espontània, el «lliure mercat social» avui es demostra insuficient per afrontar els reptes col·lectius que amenacen les societats i els ecosistemes. Cal anar més enllà de les iniciatives aïllades, desplegar un procés de planificació col·lectiva i promoure una onada de mancomunió de les estructures econòmiques socials i solidàries. La configuració d’ecosistemes cooperatius locals i comarcals, l’articulació econòmica sectorial, les estructures de segon grau o els projectes estratègics comuns han de ser objectius compartits tant per les iniciatives com pels actors col·lectius de l’Economia Social i Solidària.

On s’ha de dirigir la revolució (re)productiva de l’ESS? Doncs a reorientar l’activitat vers els sectors que la pandèmia ha situat com a socialment necessaris; a reequilibrar la seva presència en els cicles econòmics; a crear estructures mancomunades per fer front al capitalisme de la gran distribució, de la logística, de plataforma; a focalitzar, en definitiva, els esforços en els sectors estratègics per la transició ecosocial. La pandèmia i el confinament ha evidenciat les febleses de gran part del teixit català de l’ESS, sobretot el de caràcter urbà: molta oficina i poc taller productiu; molts serveis de consultoria per empreses i poca estructura logística; molta gestió i poca xarxa física o digital de comercialització.

En canvi, durant l’emergència sanitària han aflorat respostes mancomunades, com la reorganització de les xarxes de producció i distribució agroecològiques per abastir l’augment de les necessitats alimentàries; les estratègies col·lectives de les llibreries cooperatives i la seva articulació amb potents plataformes cooperatives digitals; la reorientació de l’activitat vers la producció de mascaretes o de gel hidroalcohòlic; l’ampliació de les rutes de la logística sostenible; la creació de pols per la transició energètica; o l’activació d’excedents cooperatius per fer front a l’emergència social i sanitària.

Cal extreure aprenentatges, sistematitzar coneixement i vertebrar, a nivell català, les cadenes econòmiques en sectors com l’agroecologia, l’ecoconstrucció, la mobilitat i logística sostenible, les energies renovables, la reindustrialització comunitària i ecològica, l’economia circular, el tèxtil ecològic, la cultura cooperativa, el comerç de proximitat, les cures o les tecnologies lliures. La creació, en aquest context, d’una gran cooperativa de plataforma que coordini la producció i comercialització dels béns i serveis de l’ESS és més necessària que mai. En paral·lel, cal planificar estratègies locals i comarcals de transició i mutualització de l’estructura socioeconòmica de cada territori. La focalització de les finances ètiques en aquests processos és imprescindible. Només a partir de la planificació i implementació col·lectiva (sectorial, digital i territorial), l’ESS catalana podrà materialitzar la Revolució Ecosocial necessària per transformar els reptes econòmics, socials i ambientals a què s’enfronta el conjunt del país.

Finalment, la tercera revolució de l’ESS catalanaha de dirigir-se a modificar les polítiques econòmiques generals, tot participant de la construcció d’un nou Model Econòmic plural i transformador, relocalitzat i ecològic per Catalunya. Sovint, des dels organismes representatius de l’ESS, s’ha buscat la interlocució amb les administracions públiques per negociar polítiques sectorials, i en canvi ha mancat una proposta de model general de desenvolupament. Avui ja no és suficient aquesta visió autocentrada, sinó que s’ha de construir aliances amb agents d’altres àmbits econòmics, per impulsar un desplaçament del mercat de la tasca reguladora de l’economia, vers institucions socials amb més capacitat de servir el bé comú, com el sector públic, l’economia social i solidària, el sindicalisme, el treball reproductiu i de cures, així com un sector privat petit i mitjà que durant la crisi de la Covid-19 hagi actuat amb responsabilitat social, laboral i ambiental.

Cal una planificació democràtica i plural per impulsar un nou Model Productiu, orientat a la relocalització, mutualització i transició ecosocial de les activitats econòmiques, en el sector agrari, industrial, de serveis, logístic i de la construcció. Cal un Nou Model reproductiu basat en la universalitat i la democratització de les cures, en la reorganització de la producció i la reproducció social. Cal un nou Model ecològic i resilient, transformar el model de producció i consum, regenerar el territori, potenciar el món rural,frenar la urbanització, ecologitzar els nuclis urbans i industrials, potenciar la sobirania alimentària i energètica del conjunt del país.

En aquest marc d’Economia Plural Transformadora, els diferents agents socioeconòmics han d’impulsar polítiques de país cap a la democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial. Per uns, aquest nou acord suposarà la construcció de sobiranies nacionals front la globalització capitalista; per altres, significarà la reinvenció de l’Estat i d’una concertació de caràcter socialdemòcrata; per uns tercers, esdevindrà el mitjà per desplegar una estratègia de transició i ruptura vers un sistema ecosocialista basat en la col·lectivització de l’economia. Per l’Economia Social i Solidària catalana, en el seu conjunt, ha de ser l’eina per estar a l’alçada d’un context excepcional: aportant-hi la seva potencialitat creadora i transformadora, forjant-hi un nou model postcapitalista a nivell polític, econòmic i social.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.