Compartir

L’esquerra i la qüestió nacional a Amèrica Llatina: de Bolívar a Túpac Katari

Professor Dret Constitucional Universitat de València
10/06/2022
Estàtua de Simón Bolívar

Article publicat conjuntament amb el diari Público

Tot procés de transformació social és sempre un procés nominat i territorialitzat. És a dir, té un subjecte col·lectiu que el protagonitza i un territori on succeeix. Sense subjecte històric territorialitzat no hi ha procés de canvi. L’aparició d’aquests subjectes transformadors es dona fruit de la confluència de causes objectives i subjectives. Els processos no són fabricats en laboratoris. En la majoria de casos, sorgeixen fruit d’explosions socials inesperades en el marc dels quals la col·lectivitat pren consciència de l’excepcionalitat del moment i es posa al servei del mateix conformant-se en un nou subjecte polític. No obstant això, un esdeveniment no és una cosa que sorgeixi del buit. Aquest procés no existeix si no hi ha, prèviament, un desig, una voluntat col·lectiva i un imaginari social de viure d’una altra manera i, per tant, si no hi ha hagut un procés previ de construcció d’identitats unificadores dels sectors populars capaç de convertir-los en un subjecte federat per discursos polítics que problematitzen l’ordre. Els subjectes històrics, en conseqüència, “sorgeixen” però també es construeixen.

En aquest sentit, un dels debats tradicionals de l’esquerra ha estat el de com construir tals subjectes i quin paper juga la qüestió nacional en aquesta tasca.

Sovint, una certa esquerra espanyola s’ha referit a com allò nacional ha servit a les experiències revolucionàries llatinoamericanes (Fidel, Ortega, Allende, Chávez, etc.) per a crear processos identitaris col·lectivitzadors d’igualtat-identitat universals, capaces d’unificar a tots els sectors populars en un “nosaltres” nacional (pàtria o mort!) en alteritat amb un “ells” estranger (l’imperialisme). Alhora que, seguidament, intenta justificar i defensar, per analogia, una estratègia d’utilització, també a Espanya, d’allò nacional-patriòtic espanyol per a la construcció d’un subjecte col·lectiu, tenint l’esquerra el deure de disputar els símbols nacionals del règim del 78 a la dreta i ressignificar-los al seu servei.

Aquesta no sols és una analogia tramposa: l’Estat espanyol no és Amèrica Llatina; sinó també desfasada: la relació de la nova ona de processos emancipadors llatinoamericans amb la qüestió nacional s’ha invertit respecte als processos de la segona meitat del s. XX. Avui, la subjectivitat política de les noves forces socials ja no es construeix “des” d’allò nacional sinó precisament “en contra”. Anem a pams:

Una analogia tramposa: el règim del 78 no és Amèrica Llatina

Respecte a la primera qüestió. Els símbols nacionals són una forma d’unificació social a partir del culte al moment fundacional de la nació i els valors associats amb ell. No obstant això, com ja he dit en alguns dels meus textos, el tipus d’història de la qual sorgeixen i els valors que porten associats els moments fundacionals dels països llatinoamericans i del Règim del 78 són totalment diferents i això fa que els símbols generats pels primers siguin disputables i els segons no.

Els països llatinoamericans sorgeixen de moments fundacionals oberts o populars derivats d’una història social que porta associats valors d’autodeterminació social. La bandera i el dia de la pàtria a Mèxic són l’objectivació d’un moment fundacional associat a valors oberts de resistència i llibertat, el Crit de Dolores, pel qual el poble s’alça en armes, en 1810, contra el govern colonial espanyol i aconsegueix la seva independència. Això fa que els seus símbols derivats siguin disputables en benefici dels objectius de l’esquerra, ja que, malgrat ser usats també per la dreta, els valors d’autodeterminació social que reprodueixen poden ser també una eina discursivament poderosa per a mostrar que és el Poder i no els dominats els qui els estan vulnerant. Per contra, el Règim del 78 sorgeix d’un moment fundacional tancat i oligàrquic derivat d’una història d’Estat que porta associats valors de sobredeterminació. La imatge de l’acte del 22 de novembre de 1975 en el qual Joan Carles I presta jurament per Déu i sobre els sants evangelis és una visualització d’aquests altres moments associats a valors tancats conservadors. Això fa que els seus símbols derivats constitueixin formes d’unificació al voltant de valors sobredeterminats i tancats d’adhesió al règim del 78 (Monarquia, unitat nacional, etc.), mai d’autodeterminació ni rebel·lia. La seva utilització reafirma la lògica d’unificació social entorn de valors pro-règim i reassegura el rebuig social a tot discurs que problematitzi l’statu quo (República, independentisme, etc.). Per això els símbols espanyols oficials actualment no són disputables per l’esquerra per molt que alguns ho pretenguin. No tots els símbols nacionals són disputables. A ningú se li ocorreria dir que durant l’III Reich alemany el que hagués hagut de fer l’esquerra hagués estat disputar-li a l’extrema dreta la bandera oficial de l’Estat amb l’esvàstica.

Una analogia desfasada: l’esquerra contra la Nació

D’altra banda, el cicle de lluites bolivià durant la dècada del 2000 marca un abans i un després en els grans processos identitaris col·lectivitzadors de les classes populars a Amèrica Llatina. El principal subjecte revolucionari del s. XX al país, protagonista de la Revolució de 1952 sota la direcció del Moviment Nacionalista Revolucionari (MNR), havia estat el moviment obrer, la punta de llança del qual era la facció minera de la Central Obrera Boliviana (COB). No obstant això, durant els anys 80 i 90, el neoliberalisme va implicar una desarticulació d’aquest vell subjecte i l’aparició, en paral·lel, de noves lluites i moviments socials contra el neoliberalisme que permetien la rearticulació d’un nou bloc social històric en l’interior del qual adquireix un paper central el moviment indígena originari pagès. Aquest canvi en la naturalesa sociològica del subjecte històric implica que els discursos polítics col·lectius unificadors de les classes populars ja no es facin des de la Nació sinó contra la Nació.

El moment fundacional de l’Estat-nació ja no és perceb com a alliberament sinó com a continuïtat de la dominació per una altra elit. La creació dels Estats-Nació llatinoamericans, a la fi del s. XIX inicis del XX, va implicar l’extensió del latifundi, de manera que les comunitats i terres comunals van ser transformades en haciendas i, per tant: a) en la imposició d’una nova relació de dominació entre comunarios i hacendados; i, b) en la vinculació de la propietat de la terra a l’exercici de la representació política, de la qual queden exclosos els protagonistes del nou bloc social (indígenes, afros, camperols, etc.). Existeix, a la regió, una estreta relació entre el sorgiment de l’Estat-nació, la formació dels dominis territorials, la constitució d’una nova estructura de classes i el naixement d’un Estat excloent. La Nació, als països llatinoamericans, és l’objectivació en l’àmbit simbòlic-cultural de l’estructura de classes i de poder liberal i racista creada i heretada del projecte patriòtic o nacionalista de les elits criolles implementat en els processos d’independència. És per aquesta raó, que el moviment indígena camperol, actor central en el nou bloc social sorgit a la regió, articula la seva subjectivitat política no des de la Nació sinó contra la Nació, a la qual contraposa les idees de plurinacionalitat, noves territorialitats i autodeterminació.

L’hegemonia d’aquest nou discurs contra la Nació en l’articulació de la nova ona de moviments socials llatinoamericans l’hem vist, recentment, en l’esclat social i procés constituent de Xile. Alguns dels símbols a través dels quals els moviments socials en aquest país, independentment del seu àmbit d’acció, construeixen la seva subjectivitat són els emblemes i banderes maputxes wünelfe, whipala o wenofuye. Els moviments socials xilens s’han permeat transversalment de contingut simbòlic indígena. Era usual, en 2019, veure com els cascos, escuts i vestimentes dels joves no indígenes de “La Primera Línia” que van protagonitzar durs enfrontaments amb els Carabiners en l’esclat portaven símbols maputxes. Per a aquests, els emblemes maputxes constitueixen un símbol de solidaritat amb la lluita del poble Maputxe però, simultàniament, un símbol a través del qual expressen el seu projecte polític de qüestionament al neoliberalisme, a la corrupció, a l’extractivisme, a la repressió i a la violència policial. Es tracta d’un subjecte que articula la seva subjectivitat i projecte polític des de símbols i discursos que enfronten i qüestionen a la Nació. La imatge del plenari de la Convenció Constitucional parla per si sola: els constituents de la dreta col·locaven en les seves curuls banderes de Xile, enfront de les quals els constituents de l’esquerra col·locaven banderes maputxes.

En resum, l’ús de l’exemple llatinoamericà per a justificar la construcció de processos identitaris federatius d’esquerres al voltant dels símbols del règim del 78 a Espanya manca tant de fonament, com d’actualitat. La nació espanyola i els seus símbols no són un recipient buit i neutral instrumentalitzable per a qualsevol fi prèviament delimitat, sinó que són l’objectivació en l’àmbit cultural-simbòlic de la correlació de forces socials i del règim polític i econòmic heretat del franquisme. En aquest sentit, la construcció d’un subjecte polític rupturista unitari només pot construir-se, igual que fa la nova ona de moviments emancipadors llatinoamericans, contra allò nacional. Això és, des de la creació de contra-símbols propis i compartits per les múltiples esquerres de l’Estat que permetin expressar la seva diversitat de demandes: justícia social, habitatge digne, Repúbliques, plurinacionalitat, drets socials, autodeterminació dels pobles, etc.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.