Compartir

L’ideòleg i el temps. Catalanisme, republicanisme, socialisme

Per continuar commemorant a Gabriel Alomar, publiquem aquest article de Roc Solà sobre el republicanisme socialista de l'intel·lectual i polític mallorquí.

Doctorand en Història. Co-impulsor de "Debats pel Demà"
25/11/2021
Font: Fundació Irla.

“El Socialisme és una matèria social la forma política de la qual és la República”

Gabriel Alomar

Aquest article és una versió del publicat al número 103 de la Revista L’Altra Mirada dedicat a Gabriel Alomar.

Fa vuitanta anys moria Gabriel Alomar al seu exili del Caire. Després d’una vida d’implicació cívica en tot tipus de plataformes polítiques, de fundar partits, revistes, setmanaris, d’haver sigut un personatge àmpliament admirat, llegit i escoltat i després d’haver tingut un paper rellevant en el procés constituent de la Segona República, l’informe que van elaborar a la Comissió Depuradora de l’Ensenyança franquista, va dir d’ell que el seu crim havia estat: “Ser separatista. Ser uno de los propagandists de extrema izquierda más conocidos de España”.[1]

A aquest rojo separatista devem no poques contribucions intel·lectuals, culturals i polítiques. Va ser el primer en la història de Catalunya en sintetitzar l’emancipació nacional amb l’emancipació social i va tenir un paper central en les primeres formulacions d’un catalanisme popular i d’esquerres[2]. També formularia de manera primerenca el concepte de futurisme que després agafaria Marinetti (encara que amb poc a veure en el seu sentit alomarià). Tampoc podem oblidar la seva contribució cabdal a la recuperació de les idees i el llegat de Pi Margall[3] per a una nova generació de republicans catalanistes del segle XX. Per a fer-nos a la idea de la magnitud de la seva figura, a les eleccions constituents de la Segona República al juny de 1931, Alomar  obtindria 103.631 vots a la circumscripció de Barcelona i seria el segon candidat més votat després de Francesc Macià.[4] Així i tot, lluny de pretendre enumerar aquí totes les contribucions alomarianes com si d’una llista de la compra es tractés, en aquest article es pretendrà exposar l’estructura del pensament polític d’aquest escriptor mallorquí i la seva rellevància per a la nostra contemporaneïtat.

Fictio iuris a la Restauració

Gabriel Alomar va ser un polític i ideòleg que va desenvolupar tota la seva obra durant la Restauració, un Règim del que en criticaria els pilars fins a la seva base mateixa. D’aquesta crítica, se’n derivaria doncs tot l’edifici conceptual de la seva proposta que podem anomenar com a republicanisme socialista de base pimargalliana. Per a un republicà com ell, els drets socials, civils i polítics sense la seva base material i institucional eren una fictio iuris, una situació on ens trobem un reconeixement formal de drets que en la realitat factual no es compleixen. Ell veu aquesta situació en molts elements del règim de la Restauració. Era difícil parlar d’un règim plenament democràtic quan, encara que formalment es reconeixia el sufragi universal des de 1890, de facto era el caciquisme el que determinava els resultats electorals. Pel que fa als drets i llibertats cal recordar que a partir de la aprovació de la Llei de Jurisdiccions de 1906, encara que es reconegués el dret de manifestació i de reunió i de lliure expressió, aquests eren posat sota jurisdicció del poder militar. Aquesta llei suposava un punt central en la crisi de la Restauració i en la decantació del poder civil cap al poder militar. Tot plegat quedava sostingut per la figura del rei que, amb la capacitat per dissoldre les corts, nombrar cap del govern i els ministres que li atorgava la constitució del 1876, representava com digué el mateix Maura, la vèrtebra suprema.

Així, la denúncia d’aquest element de fictio iuris seria una de les seves crítiques constants al règim, “estem en ple camouflage de la legalitat, en ple tartufisme de la justícia. Mai la veritat oficial va estar en major oposició amb la veritat real”[5], “el règim actual és una màscara de constitucionalisme sobre la vella cara histriònica de la tirania”[6]. En relació a aquest tipus de Règim, a Alomar li preocupava que hi havia una gran part de la població que quedava exclosa del tipus d’Estat liberal que s’havia construït a Espanya al segle XIX fent-lo molt impermeable a les tendències de canvi i a les demandes socials. El que ell anomena aristarquització[7] del quart estat, és el que el porta a plantejar en l’elevació social i política de la classe obrera.

És per això que Alomar creu fermament que el socialisme només pot anar de la mà del republicanisme —més a prop dels plantejaments de Jean Jaurés que de Jules Guesde— i dirà: “Entre la revolució francesa i la revolució social hi ha aquest paral·lelisme: la Revolució francesa proclamà, «políticament», la coparticipació de tots els «ciutadans» en la «sobirania».– D’aquí el sufragi universal, font del poder legislatiu, i el jurat, base del poder judicial. – La nova revolució proclama, «socialment», la coparticipació de tots els «homes» en la propietat”[8]. Per a l’intel·lectual de Palma, els principis republicans fonamentals —colegislació, l’Estat de dret, les llibertats individuals i polítiques, divisió de poders, la deliberació parlamentària— eren sistemàticament vulnerats sota el règim capitalista de la Restauració borbònica. Per a ell, tots els principis republicans d’organització social no només eren compatibles amb el socialisme, sinó que aquesta era la millor possibilitat del seu acompliment efectiu. Amb la seva capacitat per generar aforismes, Alomar ho deixaria clar: “el socialisme equival políticament an els partits republicans”[9] perquè “República i Socialisme deuen el seu origen a un idèntic pols: l’alliberació del dret privat en dret polític, popular”[10]. També ho exposava clarament un altre catalanista d’esquerres, el tortosí Marcel·lí Domingo, al seu llibre de 1927, On va Catalunya? —prologat pel mateix Alomar— que “la República separada del socialisme perd el dret a la vida, com el Socialisme distanciat de la República perd el mitjà de convertir les seves doctrines en lleis humanes imposades en nom de la justícia a tots”[11].

Alomar parla específicament de republicanisme —a principis del segle XX havia emprat el terme liberalisme, per exemple— perquè sap, i ha vist amb tots els desenvolupaments dels fets des de la crisi del 1898 i les seves reverberacions, que si es volen defensar les llibertats democràtiques i ciutadanes no és possible fer-ho amb un Règim on la figura del Rei té tantes funcions contingudes en la Constitució de 1876. A més, aquesta havia estat, ja a la última dècada del turnisme canovista, “cada dia més solidaritzada amb els interessos de les dretes socials”[12]. Afirma el pensador mallorquí: “La monarquia és[…]símbol de tradició i d’uniformitat, nucli de forta i absoluta concentració, vèrtebra suprema, com digué en Maura”[13]. Per això, la crítica alomariana a la vèrtebra suprema era, en el fons, una crítica de profunditat al tipus d’Estat liberal que s’havia construït des del segle XIX i, alhora, una possibilitat d’aprofundir en la seva deslegitimació. En la seva crítica s’entrelligaven tres elements fonamentals: l’Estat, la monarquia i el fet nacional.

Conjuntura 1923: horitzó republicà

Aquest diagnòstic el porta a escriure el que és un llibre que pretén sintetitzar tota la seva manera de pensar la política i repassar totes les problemàtiques que acuitaven la situació política al ruedo ibérico. A La política idealista, comença descrivint la conjuntura política de 1923 i el tipus de crisi que havien de fer front les forces republicanes i socialistes, considera que

“A cada inquietud nacional, a cada intent de canvi profund, la gent sol dir: “això no és una crisi de Govern, sinó una crisi de règim”. Però no, tampoc és això. És una “crisi de nació”, una profunda i perillosíssima crisi de nació […havien fracassat] tots els intents de reforma, des del Cadis de 1812 al de 1868 i des del Madrid de 1873 a la Barcelona dels nostres dies”[14].

Aquesta situació havia portat a un “contrast ominós entre l’exaltada cridòria dels pseudopàtriotes i l’espectacle de les presons que tanquen a tants homes el delicte dels quals ha consistit precisament en la generositat d’una visió llibertadora”[15]. Com és sabut, al setembre de 1923 es produiria el cop d’Estat de Primo de Rivera per ordre i vistiplau del monarca i el suport de la Lliga. Aquest aprofundiria en les mesures repressives. La CNT —que tenia prop d’un milió d’afiliats al 1919— passaria a la clandestinitat, es prohibiria el català, la senyera i la sardana en actes públics i es declararia l’Estat de guerra. D’alguna manera, però, l’intel·lectual mallorquí veia fortes continuïtats històriques entre el lliscament cap a la dictadura i les polítiques del règim de la Restauració. Per detectar l’element de prolongament en la repressió de les forces obreres i republicanes que posaven en qüestió les bases del Règim, només cal pensar en el cas del judici sense garanties del pedagog llibertari Ferrer i Guàrdia (1909) o l’execució per part dels pistolers de la patronal de figures com les del advocat laboralista Francesc Layret (1920) o el líder obrer Salvador Seguí (1923).

Per altra banda, el Règim ofereix un lloc al PSOE, amb intenció de cooptació, un lloc al Consell d’Estat, cosa que desencadenaria fortes convulsions. Indalecio Prieto dimiteix de l’executiva del PSOE —que 8 anys després, junt a Fernando de los Ríos, serien, a títol personal, els únics del PSOE al Pacte de Sant Sebastià—. Alomar escriurà pocs mesos abans que li semblaria molt difícil d’entendre que un partit socialista col·laborés amb una Dictadura i que no es podia ser socialista sense ser republicà, i viceversa. El que preocupava al mallorquí també era el paper del nacionalisme d’Estat que podia disciplinar a les forces que se sortissin de la seva concepció d’Estat-nació degut a les congruències culturals en la seva concepció de la nació.

Li preocupava que pogués condicionar a polítics republicans i socialistes una certa concepció organicista i castellanista de la nació provinent del krausisme i, pel que fa al camp socialista la seva matriu que venia del “guesdisme del socialisme francès de la Segona Internacional, que és una versió mecanicista del marxisme que, a més, integra el jacobinisme amb llegat centralista napoleònic”[16].

En aquest camp de disputa político-ideològic, Alomar denuncia la perversió que el nacionalisme havia fet de la concepció originària de la nació per combatre la potència disciplinadora del chauvinisme. Afirma que

“Per lo demés, el nacionalisme és la persistença del vell fons neoclàssic, qui féu continuar l’absolutisme a través de la Revolució, substituint l’adoració tributada a l’autoritat personal del rei per l’adoració idolàtrica de les fórmules o personificacions de la famosa soberania nacional; i així la pàtria, la bandera, la nació, esdevingueren déus en mans dels mateixos qui s’envanien d’haver destruït els darrers ídols i els darrers autòcrates”[17].

Enfront de les visions que buscaven una legitimitat precivil a la nació, ell oferia una concepció constructivista, “un poc més d’aquell nacionalisme de Renan (Qu’est-ce qu’une nation) qui dona per motiu únic i suficient de nació la voluntat d’ésser-ho”.  Contra els que defensaven un unitarisme organicista, defensarà que “tota nació lliure ratifica contínuament, per la seva pròpia llibertat de disgregar-se, la seva voluntat de continuar unida”[18].En front del centralisme, també afirmaria que “tota federació dictada des d’un centre serà una manera nova d’uniformisme”[19]. Enfront de l’Estat històricament monàrquic, les forces de transformació havien de ser “republicans, no com una caracterització accidental, parcial, de la nostra manera política; sinó com una naturalesa del nostre ésser mateix”.[20]

D’aquesta manera, la crítica al tipus d’Estat liberal que s’havia construït a Espanya des del segle XIX estava essent, en el fons, quelcom que anava més enllà. El que estava qüestionant Alomar era la forma mateixa de l’Estat-nació on s’entrellaçaven qüestions de legitimitats, de visions sobre el fet nacional i sobre el fet estatal. Alomar torna a la concepció de la nació de la revolució francesa, on aquesta equival a la sobirania nacional, per a plantejar una predominança de la idea cívica de nació. “El mot nació en son actual sentit[21], és tan jove com la fórmula política sobirania nacional, i fonc, en sos orígens, un lema de partit i una bandera de sublevacions contra el despotisme clàssic”[22].  

El pensament polític de la transformació

Per últim, un cop fet el diagnòstic de la conjuntura i després d’exposar l’horitzó republicà, Alomar reflexiona sobre com es produeixen les transformacions polítiques d’aquesta profunditat. Per a ell, hi havia sempre una combinació de preparació educativa i moral prèvia de les classes populars per a adherir-les al bloc contrari al règim, un moment de confrontació per derrotar a l’enemic i, a la vegada, l’aprofitament dels errors del Règim. “Qui van ser els inductors de la Revolució francesa? El fervor juvenil de les idees destinades a la victòria o[…] Van ser els demolidors a la Voltaire i Diderot, els fundadors a la Rousseau i Montesquieu, o bé els governants […] continuadors de tants segles tirànics?”[23] Així, en la situació de 1923, Alomar considera que les forces antagonistes estan en una situació de preparació on es “necessita avui una forta generació d’inductors[24]. No era un diagnòstic en el que s’hi trobés només el mallorquí. Un any abans, al 1922, una de les veus més autoritzades dins de les organitzacions obreres, Salvador Seguí, havia afirmat llavors que calia “educar als pobles i preparar-los per a una transformació més radical i profunda, com la subversió dels conceptes i els valors socials” i “estem ja en aquell període que es possible que tingui la seva expressió màxima en un termini que no excedeixi d’una dècada[25].

A la vegada, s’interroga sobre com es pot produir la transformació social en un context amb tendències de retrocés de drets i llibertats —polítiques i sindicals— a tota Europa que implicava el sorgiment del feixisme. Veia clarament l’amenaça que suposaven el chauvinisme, el militarisme i el clericalisme. Era conscient que el tancament—consubstancial al centralisme en el cas español— era un dels pilars del model d’Estat que s’havia construït a la península. Davant d’això, Alomar hi contraposa, doncs, una perspectiva demòcrata radical. A la militarització primoriverista i al caciquisme s’hi havia d’oposar la “Democràcia; demos, entès, no com s’ha cregut per corrupció política, en sentit sinònim de plebs, sinó com a sinònim de populus, és a dir, de personalització total dels fills de la ciutat[26]”.[27] Aquesta voluntat de activació política del poble no era, doncs, casual. Per posar un exemple, la participació mitjana a la ciutat de Madrid entre 1903 i 1923 es situa entre el 30 i el 40 per cent[28]. L’objectiu d’Alomar era el de trencar seriosament l’aïllament civil i polític tant del catalanisme, com del republicanisme i el moviment obrer, traçant aliances socials per a reconstruir un dêmos encapçalat per tots aquests sectors exclosos del règim canovista. Per això afirmava que “l’obrer […] ha de tenir consciència de que la feina que li pertoca no és ja d’alliberar-se a sí mateix, sinó d’imposar la seva llibertat als altres, apoderar-se de la direcció social i dictar les noves lleis”[29]. En la seva concepció de la transformació política, Alomar concebia, a més, que “el plet de les hegemonies, no és pròpiament el dels dominis”[30] i calia sortir d’aquest aïllament social per això afirma, exhortativament: Eleveu de lo particular a lo general la batalla”[31].

Estructura: els sis punts del pensament polític de transformació

El pensament polític de Gabriel Alomar és, fonamentalment, el pensament d’un republicà que va haver de pensar les problemàtiques centrals de les tres primeres dècades del segle XX a la vegada que va participar en processos polítics concrets com el naixement dels primers partits del catalanisme popular o el procés constituent d’una República. Es va enfrontar a algunes les grans preguntes que es van fer les esquerres durant el període d’entreguerres. Va tractar la problemàtica de l’Estat —que Gramsci també pensaria aquest tema en el mateix període d’entreguerres—, la qüestió de la nació —de la que Tom Nairn va dir que “representa el major fracàs històric del marxisme”[32]— i va procurar d’oferir una possibilitat de pensar l’apropament entre el socialisme i la democràcia —que podria recordar als treballs d’Arthur Rosenberg[33]—. No obstant, per triar sis punts centrals dels seu plantejament, podríem dir que:

(1) El convenciment que la defensa dels anomenats drets polítics i les conquestes en termes de condicions materials han d’anar de la mà en tot projecte que defensi l’emancipació humana. Així, en exemples del seu temps, la reivindicació de la llibertat de premsa i associació o el sufragi universal no estaria renyida amb la defensa de la reducció de jornada a les 8 hores o les nacionalitzacions, cooperativitzacions i municipalitzacions de serveis fonamentals.

(2) Una defensa republicana de la supeditació de tots els poders privats sota la sobirania nacional, és a dir, el poder civil. És per això que la lluita anticlerical i la lluita antimilitar eren al cor mateix dels seus plantejaments polítics ja que els considerava dos “estats dins de l’estat”.

(3) Alomar té una concepció de la nació com a sinònim de sobirania popular. Per aquest motiu, en defensa d’una visió no essencialista que no veuria cap tipus de legitimitat precivil —per això la seva fórmula és Regió, Nació, Ciutat[34]— i es fonamentaria en la voluntat pròpia de la comunitat d’esdevenir un dêmos. Per a ell, el pacte passava per davant de tot tipus d’imposició ja que Espanya no constitueix una sola nació perfectament integrada“[35]. Per això, defensaria el dret d’autodeterminació[36] com un component central en la tradició pimargalliana del pacte sinal·lagmàtic i de lliure adhesió.

 (4) La convicció estratègica que les forces de transformació havien d’intervenir activament en la transformació del model d’Estat en un sentit republicà. Ell s’enfrontava a les visions fatalistes de la impossibilitat amb una visió constructivista del fet estatal ja que, —en paraules seves— “la mateixa paraula Estat envolta ja la idea congènita d’immobilitat, de permanència. L’Estat ideal hauria d’anomenar-se Instat o més pròpiament, Instant”.[37]

(5) Una defensa del polític professional —que ell anomena Diputat Propi[38]— que sense integrar-se en les dinàmiques de caciquisme, corrupció i oligarquització del règim de la Restauració, fos capaç de produir transformacions polítiques, institucionals i —en la terminologia d’Alomar— fos capaç alhora d’inducció, de marcar l’ideal en temps de depressió de l’idealisme[39].

(6) Finalment, el mallorquí s’inscriu en la millor tradició del romanticisme revolucionari que, en paraules d’Alomar que va impulsar el renaixement de les nacionalitats, la figura més alta de la qual es Mazzini, i als iniciadors de futurs irredemptismes socials, la culminació de la qual va ser Carles Marx”[40]. Si la poeta Marina Tsvietáieva havia escrit que ser contemporani és crear el propi temps i no reflectir-lo[41], el poeta mallorquí diria que, tant la revolució com el romanticisme “volen dir[…] una acceleració del factor «temps» qui fa adavançar-lo al factor «espai».”[42]


[1] Escrit del Secretari de la Comissió Depuradora d’Ensenyament dirigit al Jutge Provincial de Responsabilitats Polítiques de Palma de Mallorca (11 de febrer de 1941), citat a Catalina Moner Mora, Jordi Pons Bosch, Gabriel Alomar. Pedagog, publicista, escriptor, poeta i polític, Illa, Palma de Mallorca, 2017.

[2] Per a una descripció més detallada, Roc Solà: “Gabriel Alomar: els orígens del catalanisme popular”, Institut Sobiranies, 7 abril 2021. (Recuperat de https://sobiranies.cat/gabriel-alomar-els-origens-del-catalanisme-popular/).

[3] Al 1908, elaboraria un recull d‘articles del republicà federal com a element formatiu dels quadres del Centre Nacionalista Republicà (CNR). Recuperat de https://cursnacionalpopular.wordpress.com/2019/02/10/articles-pi-i-margall-1908-pdf/

[4] Catalina Moner Mora, Jordi Pons Bosch, Gabriel Alomar. Pedagog… p. 100.

[5] Gabriel Alomar, “El problema ético”, La Libertad, 23 de febrer de 1921.

[6] Gabriel Alomar, La política idealista…, p. 100.

[7] Un terme que podria ser intercanviat per un altre terme molt emprat en el mateix període podria ser el de capacitació.

[8] Gabriel Alomar, “El catalanisme social”, El Poble Català, el 29 de desembre de 1909 i el 6 de gener de 1910.

[9] Gabriel Alomar, “La idea força en el republicanisme espanyol”, El Poble Català, 8 d’octubre de 1911.

[10] Gabriel Alomar, La política idealista, Calima, Palma de Mallorca, 2006 (ed. Or. 1923), pp. 199-200.

[11] Marcel·lí Domingo, On va Catalunya?, 1927

[12] Íbid.

[13] Gabriel Alomar, “Monarquia federal?”, El Poble Català, 20 de març de 1908.

[14] Íbid. p. 268.

[15] Íbid., p. 112.

[16] “Xavier Domènech: Ara hi ha una batalla que és més partisana”, Debats pel Demà, 23 de novembre de 2020. Recuperat de https://debatspeldema.org/xavier-domenech-ara-hi-ha-una-batalla-que-es-mes-partisana/.

[17] Gabriel Alomar, El futurisme, 1904.

[18] Íbid., p. 194.

[19] Gabriel Alomar, La política idealista…, p. 172.

[20] Gabriel Alomar, “Per què som republicans”, El Poble Català, 6 de març de 1907.

[21] Era, alhora, molt conscient de la evolució de la significació dels conceptes: “Les idees són com a recipients buits, cubells que cada u omple de la seva substància”. Gabriel Alomar, “Míting electoral pronunciat a Barcelona”, 29 de maig de 1919.

[22] Gabriel Alomar, “Una carta de Pi Margall”, La Veu Mallorca, 17 de febrer de 1900.

[23] Ibid., pp.274-275.

[24] Íbid., p. 276.

[25] “Hablando con Salvador Seguí de la futura actuación sindical”, Vida Nueva, 18 d’abril de 1922.

[26] Sobre el concepte de Ciutat en la seva constel·lació conceptual: Isidre Molas: «El liberalisme democràtic de Gabriel Alomar». A: Recerques: història, economia, cultura, núm. 23, 1990, p. 91-111; i per una lectura des de l’urbanisme, Oriol Nel·lo: “Barcelona y Cataluña: las raíces del debate sobre el policentrismo del sistema urbano catalán”, Ciudad y Territorio. Estudis Territoriales, XLV, 176, pp. 317-341.

[27] Gabriel Alomar, “L’obra civil o laica”, El Poble Català, 1905.

[28] Alicia Yanini: “Elecciones y vida política en España entre 1902-1923: persistencias y cambios, Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, H.” Contemporánea, t. 6, 1993, p. 190.

[29] Íbid.

[30] Gabriel Alomar, “Hegemonia”, El Poble Català, 19 de desembre de 1907.

[31] Gabriel Alomar, “Entorn a la unió…”

[32] Tom Nairn: “El jano moderno”, New Left Review, vol. 94. 1 de desembre de 1975.

[33] Arthur Rosenberg, Democracia y socialismo. Historia y política de los últimos ciento cincuenta años (1789-1937), Cuadernos Pasado y Presente, México, 1981 (ed. Or. 1938).

[34] Gabriel Alomar: “Regió, nació, ciutat”, El Poble Català, 17 de novembre de 1907.

[35] Gabriel Alomar, “Regionalisme i descentralització”, La Veu de Catalunya 5 d’agost de 1901.

[36] “El constitucional que ja combatia prohibeix a les Baleares unir-se, si així ho desitgen, a qualsevol regió autònoma; lo qual és un atemptat a la llibertat i al dret d’autodeterminació fixat en la doctrina de Pi i Margall”, citat a Gabriel Alomar, El Día, 10 d’octubre de 1931, citat a Catalina Moner Mora, Jordi Pons Bosch, Gabriel Alomar. Pedagog… p. 105.

[37] Íbid., p. 108.

[38] Gabriel Alomar, La política idealista

[39] Íbid., p. 71.

[40] Gabriel Alomar: ”El centenario del romanticismo”, La nación, 23 d’agost de 1936.

[41] Marina Tsvietáieva, El poeta y el tiempo, 1932.

[42] Gabriel Alomar: “Romanticisme i revolució(conversa)”,  El Poble Català el 9 d’agost de 1910.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.