Compartir

Morin tots els ratpenats i tots els pangolins! Homenatge a la Colla de Sabadell

Qui cregui que el treball a casa és una cosa nova és que no ha llegit a Edward P. Thompson. Per a ell la "forma normal” anar a treballar, que jo vaig observar en la meva infància, consistia a baixar en sabatilles a l'estudi amb una fumejant tassa de cafè en mà. El soroll de la màquina d'escriure era "treball".

07/06/2020

Entenc que posar aquest titular en un article a la revista Sobiranies és com entrar en una missa conventual, concelebrada a Montserrat un diumenge a les onze, i cridar “Cagu’m Déu i sa puta mare la Moreneta”; segur que la revista Vida religiosa no m’ho deixarien publicar, però per sort, aquesta és una revista radical lliurepensadora on la gent té sentit de l’humor. Ja sé que estareu pensant: la culpa no és dels rat penats ni dels pangolins sinó dels humans i la seva acció destructora capitalista de l’ecologia. D’acord, d’acord, però deixeu-me esbravar.

De primer va ser “visca Macià morí Cambó”, després vam passar al “visca Trilla mori Mitjà”, o a l’inrevés, ja no ho sé. En aquest article analitzarem, tot el que ha passat des d’una perspectiva holística i quàntica, però hi afegirem, com no podia ser d’altra manera, en una revista que es diu Sobiranies, una perspectiva d’autodeterminació individual i d’autodeterminació col·lectiva. En referiré primer al teletreball, després analitzarem la necessitat de tornar a tenir industria del kilòmetre zero, passarem a analitzar els valors del precapitalisme com a ensenyances pel futur socialista, seguirem per la tesi del complot i l’angoixa i, per fi, els aspectes bons del confinament que hem viscut. No sé perquè diuen que queda bé explicar d’inici el que anirem a dir. En fi. Això sí els caps de la revista, tots ells marxistes heterodoxes, postmarxistes, anarquistes i lliurepensadors m’han donat la consigna de salpebrar el text amb cites de prohoms de l’esquerra catalana i mundial, a poder ser de: William Morris, Karl Marx, Edward P. Thompson, Antonio Gramsci, Friedrich Nietsche, Walter Benjamin, Eric Hobsbawm i Josep Fontana que son els referents del nucli dur del projecte. Son com l’Enigma de Sobiranies.  Som-hi!

L’alienació i el teletreball. Qui cregui que el treball a casa és una cosa nova és que no ha llegit a Edward P. Thompson. Per a ell la “forma normal” anar a treballar, que jo vaig observar en la meva infància, consistia a baixar en sabatilles a l’estudi amb una fumejant tassa de cafè en mà. El soroll de la màquina d’escriure era “treball”.[1]

Fa molt de temps que la gent rica, i uns quants idiotes pobres, reivindiquen el teletreball. Em sembla una solemne ximpleria. Explicaré perquè. Alguns deuen pensar: gràcies al teletreball vaig estar a casa i no tenia d’anar a la feina. És pensar les coses al revés. Símptoma clar d’estar alienat. És a dir de defensar els interessos, no d’un mateix, sinó, en termes marxistes, de les classes dominants. El fenomen va ser descrit ja per William Morris l’any 1884 ja ens deia que cal estar amatents al fet de “permitir que las máquinas nos dominen en lugar de servirnos.”[2] Si en aquests dies no hi hagués teletreball el govern hauria obligat a donar vacances pagades a les empreses i sense anar a compte de les festes del conveni. La gent estaria casa seva sense fer res. Ara han hagut de treballar. Ni amb el virus es fa realitat el somni de Paul Lafargue.[3] Un segon argument contra el teletreball és que obliga a les parelles a viure vint-i-quatre hores en la mateixa casa. Crec, sincerament, que més enllà del primer any, no hi ha parella que aguanti estar tant de temps junta. La gent necessita el seu espai i tenir l’oportunitat d’alegrar-se en el retrobament al vespre. Les parelles moriran de sobredosi d’amor. En la propera Constitució republicana catalana hi ha d’haver un article que prohibeixi explícitament el teletreball.

Però és que, a més, -tercer argument- anar a treballar es un acte social, permet relacionar-se amb gent. El primer espai on la gent lliga avui és la feina -55%-,  molt per davant dels espais d’oci -34%- i de les aplicacions per lligar 6%- com ens demostra un estudi de la Johns Hopkins University.[4] Si la gent no va a treballar no lligarà, això si pot ser una pandèmia estructural brutal, que posa en perill la pervivència de l’espècie humana. No sé perquè, en canvi, no fan teletreball els soldats i els oficials de l’exèrcit. De fet anar-los passejant pel Regne d’Espanya sembla la millor opció per anar escampant el virus. M’ha dit de bona font que creuen que posar l’himne monàrquic a tota hòstia per les ciutats espanyoles espanta el Covid-19.

El més fotut és que un cop les empreses hagin establert protocols d’avaluació de les feines fetes des del teletreball el que faran és contractar falsos autònoms, és a dir ens convertiran a tots en riders dels ordinadors. Ni vacances, ni seguretat social, ni possibilitat de sindicació, ni sous dignes. Tot això es fa ara quan ja hi ha molts autors i empreses que renuncien al teletreball perquè no és eficaç. Si no em creieu llegiu Sherry Turkle: En defensa de la conversación. El poder de la conversación en la era digital.[5] Només hi ha una excepció, i és que jo he enviat aquest article a Sobiranies des de casa i vosaltres el podeu llegir sense sortir. Com deia Karl Popper falsar una llei un cop no vol dir descartar la llei. Una veueta interior em diu: sense teletreball s’haguessin estalviat de llegir-te!

El que més em sorprèn del teletreball és que treballen moltes més hores que si anessin al seu lloc de treball inclòs el temps dedicat al tren i al metro. Com és possible? El que encara em sorprèn més és que el teletreball doni tanta feina quan les empreses, institucions, administracions, han estat sense funcionar, en serveis mínims, en alguns casos molt mínims. Només hi van anar aquells que essent caps no tenien ganes d’estar amb les famílies les vint-i-quatre hores del dia i podien organitzar-ho per fotre el camp de casa.

Llavors si les empreses i amb elles el país sencer no funcionava, com pot ser que la gent tingués feina fent teletreball? Potser no ens n’hem adonat però les noves tecnologies han anat creant tasques cada vegada més sofisticades i amb prestigi perquè ens dediquem hores i hores a “feines” que no són altra cosa que burocràcia amb glamour (Hall 9000). La raó és que Appel, Microsoft, Google, Facebook, -les que no paguen impostos perquè perden diners cada any, pobretes- necessiten persones que facin funcionar els seus estris. Perquè aquest bestial negoci funcioni necessiten que milions d’empreses contractin gent i comprin ordinadors i programes d’aquestes poques empreses “tecnològiques”.  A més amb el teletreball, els neoliberals antipàtics han aconseguit el seu objectiu per amargar-nos, crear un tipus de feina que és com si la gent anés a treballar a la feina, no miressin als ulls i no es dirigissin la paraula en tot el dia i el que és pitjor sense contacte personal, sense escalf.

Ningú sembla que se n’hagi adonat excepte aquest humil articulista. Ara gràcies al confinament tot es veu molt clarament: les tecnologies han un estat un engany monumental. La gent de dretes s’ha cregut que tenir a milions de persones “treballant” davant d’una pantalla d’ordinador anava bé per guanyar diners, la gent d’esquerres perquè ha tingut una actitud beneita i ximple davant de l’avenç tecnològic. Deien que es podia fer la revolució a les xarxes! Com sap tothom la revolució a Catalunya es fa cremant fàbriques i esglésies? Quanta raó tenien els luddites!

Les grans companyies tecnològiques han muntat una burocràcia auto referencial que redueix la poderosa burocràcia soviètica a un joc de nens. Com pot ser que tenint tot un país aturat, el teletreball augmenti exponencialment? El lògic és que el teletreball minvés en relació al treball real. Però no és així, el teletreball s’autoalimenta sol, no necessita feina real. És el que el virus ens ha ensenyat. Van creant plans quinquennals que mai es compleixen però que tothom dona per bons.  Bé un cop passada la plaga, potser que aprenguem alguna cosa. Jo ho dubto, Antonio Gramsci deia que la historia ensenya però que no té deixebles.[6]  

No sabem fabricar mascaretes!

Un amic que professionalment es dedica al ram de la fusta em va dir ja fa alguns anys: “fabriquen portes només els xinesos, quan ells les necessitin no hi haurà ningú aquí que les sàpiga fer”. Ha arribat el dia. Com és possible que a Catalunya no sigui possible en dos dies posar línies de fabricació robotitzades a fer milions de mascaretes esterilitzades? És inexcusable. A Sabadell l’any 1936 una gran part de la industria del metall es va convertir en industria de guerra en un mes, passaven de fabricar telers per la industria tèxtil a fer granades de mà. No hi havia tants enginyers, ni Internet. Potser els Ministeris i Departaments de la Generalitat han d’entendre que cal pagar a partir d’ara les mascaretes i respiradors una mica mes cars però produïts aquí. Caldria fer una gran llista de totes aquestes coses i considerar una gran part de la indústria com a industria estratègica. No sabem què pot passar però cal mantenir una certa proporció de producció a prop que tingui la tecnologia i el Know-how per, en cas d’emergència, poder multiplicar la producció local.

Una cosa és predicar l’autarquia com van fer els feixistes espanyols, l’altre és ser passerells i no tenir el país preparat pels imprevistos. Quan hi ha hagut problemes d’abastiment tothom s’ha dirigit al mercat internacional. Quan ja la pandèmia té llarga trajectòria la UE s’ha despertat i diu que també comprarà coses a la Xina. Per això volem una UE? Cal posar portes al camp de la globalització en un cert grau. Podeu pensar: sí home això és impossible! Bé la revolució industrial a Anglaterra va començar vallant els camps de tot el país, amb el que s’ha anomenat enclosure.[7]

Per què el teixit industrial espanyol i català ha estat tan poc a l’alçada? En primer lloc perquè els seus dirigents estan formats en escoles de negocis -ESADE, EADA, IESE- que eduquen en l’egoisme i l’afany de lucre com a únic valor. S’han adonat tard que no hi ha afany de lucre si els que han de comprar estan morts. En general han estat els treballadors de gran empreses que tenen personal molt format tecnològicament i amb valors qui ho ha tirat endavant. El problema és que els governs no s’han atrevit a col·lectivitzar provisionalment empreses i redireccionar la seva producció per por a ser titllats de comunistes. I fem el ridícul intentant comprar a fora. Ara sí que ens surt car! Ens fan pagar el preu que volen! A més ha arribat l’hora d’acabar amb el just in time, és a dir, un sistema demencial sense magatzems, sense preveure ensurts provinents de l’atzar i de la mateixa condició humana. 

Hem après que cal que els aliments que mengem siguin produïts al kilòmetre zero. Per raons sanitàries, per raons ecològiques, per gust i per racionalitat. Doncs cal començar a pensar en la producció industrial també en clau de kilòmetre zero. Cal que siguem molt més sobirans i equilibrats. L’aigua, la l’electricitat, els proveïdors d’Internet, els cotxes, la major part d’aparells dels hospitals… No cal saber fer un coet que vagi a Mart, però que Catalunya, en els primers quaranta dies de pandèmia, no sigui capaç de fabricar mascaretes, és un fracàs absolut. L’exèrcit s’ha posat a fabricar paracetamol! Cal la col·lectivització FarmaIndustria, per quina raó, us podeu preguntar. Per inútils! Tot ho compraven a la Xina.  Ens ho hem de fer mirar. N’aprendrem?

El meu amic pagès i Nietzsche

Un meu amic pagès es va morir fa quatre anys als 92 anys. Va passar durant una etapa de la seva vida pel món de la indústria i se’n va sortir per cames. I encara que sembli mentida un home de Sabadell va viure tota la seva vida fent de pagès. De fet conreava una vinya i un hort força gran. La seva mentalitat era precapitalista. Un posaré un exemple. Si resulta que tenia ametllers i aquell any li pagaven per cada quilo x pessetes i ell considerava que allò era un abús de l’intermediari, decidia no collir-les, encara que perdés molts diners. Que s’ha pensat aquest fill de puta, cridava. I allí es quedaven les ametlles i part dels seus ingressos. Un segon exemple de la seva manera de ser, deia: “el més tonto és la persona”. I tenia raó, de fet és el mateix que expressava Friedrich Nietzsche quan ens deia que “el hombre es el menos logrado de los animales, el más enfermizo, el más peligrosamente desviado de sus instintos.”[8]

Tenia doncs una original manera de pensar: ell creia que el món es dividia entre els que treballaven la terra i produïen aliments per la societat i tots els altres als que anomenava “oficinistes”. Tant li feia el que es dediqués un en una oficina, tenien una sola categoria: oficinistes. En el fons era la categoria dels que no fan res de profit. Bé, aquests dies m’he recordat d’ell. Hem estat discutint sobre què entenem per funcionament dels sectors econòmics essencials. La conclusió va ser: tot el que es refereix a l’alimentació: pagesos, transportistes i botigues. Deixem a banda, es clar, el personal sanitari i les farmàcies, què més d’essencial hi ha? Els estancs pels drogoaddictes que fumen  i poca cosa més. William Morris ja ens avisava: “la clase rica que no ejecuta ningún trabajo, todos sabemos que consume mucho y no produce nada”.[9] A més l’Íñigo Errejón anglès, Owen Jones, explica que “Si nos deshiciéramos de todos los limpiadores, basureros, conductores de autobús, cajeros de supermercados i secretarias, por ejemplo, la sociedad se detendría en seco. En cambio, si al despertar una mañana descubriéramos que hubiesen desaparecido todos los muy bien pagados ejecutivos publicitarios, consultores empresariales i directores de capital riesgo, la sociedad seguiría funcionando como antes; en muchos casos, probablemente un poco mejor.[10] Potser és el que estem vivint aquest dies. Podríem funcionar tot l’any amb els sectors econòmics essencials? Karl Marx ens avisava ja l’any 1857[11] que el capitalisme tracta de crear necessitats artificials il·limitades per tal de vendre, -la producció genera el consum- mai podia haver pensat que tindria tanta raó com ara.  Hem creat no productes sinó feines artificials il·limitades que no serveixen per a res.

El remei amagat que cura el Covit-19

Després d’una gran investigació sobre com atacar el coronavirus -no confondre amb el Corinnavirus- altrament conegut amb el nom científic de Covit-19, he aconseguit trobar un document secret del grup d’experts del Departament de Salut. És un grup creat en el deep state de la Generalitat. Viuen en un lloc secret apartats de tothom ja que en cas de pandèmia, els màxims experts, quedarien al marge de contaminació vírica. El grup el dirigeix, a distancia, el Dr. Trilla.  Ara en exclusiva mundial us explico el secret més ben guardat.

El remei infalible contra el Covit-19 proposat pel grup d’experts és aquest: s’agafa una copa molt grossa i s’hi posen uns quants glaçons -és increïble però abans en dèiem cubitus-, això té l’efecte que col·lapsa de fred el virus. S’hi afegeix cardamom i ginebró que l’enverina. Desprès si va posant la tònica a poc a poc sense remoure massa, el virus queda estabornit i per fi s’hi posa la ginebra que el mata. Tothom sap que per curar una ferida cal posar alcohol, oi? També hi pots afegir maduixes de kilòmetre 0 a Santiago de Xile[12] comprades a la Boqueria. Els que diuen que hi entenen, que fan articles, opinen a la ràdio i a la televisió afirmen, sense cap fonament científic, que els virus se’ls mata amb calor. Vaja ximpleria! Imagineu que agafes el gin-tònic i l’escalfes en un pot. Es desfà tot i no hi ha qui s’ho begui i a més, us ho puc confirmar, els seus components no fan efecte. Per què no es divulga aquest remei? Per culpa de la indústria farmacèutica, es clar. Volen que consumim els insulses pastilles plenes d’efectes secundaris i molt cares. A més a hores d’ara encara no se sap quins medicaments curen del virus.

Bé al primer símptoma ja sabeu, fins i tot abans del primer símptoma, us beveu un gin-tònic si no fa prou efecte i els símptomes persisteixen un segon i així successivament, fins que faci efecte. En cas que no funcioni i morim, almenys morirem contents.

L’angoixa i la tesi del complot

El virus ens ha posat a tots nerviosos, molt nerviosos. Antigament els virus els enviava Déu a la humanitat per castigar-nos pels nostres pecats. Ara, quan Déu no existeix, la gent peca igual o més i els virus els tenim igualment. Què ho fa que la gent cregui en tota mena de complots?[13] La gent s’angoixa davant el desconegut. Com que l’angoixa creix, la gent té dues opcions. La primera buscar culpables. Respon a una actitud infantil per combatre falsament l’angoixa. La segona adonar-se que buscar culpables quan no n’hi ha, no té cap sentit. Ningú sap en realitat què fer. Ningú pot predir el futur. Els metges, -ni Trilla, ni Mitjà- poden saber què passarà demà. Els metges i els científics poden detectar i tractar la malaltia. Els polítics tampoc saben predir el futur, l’únic que cal exigir és que prenguin mesures tenint en compte criteris de salut pública i no amb els interessos dels rics. Els periodistes només saben informar del què ja ha succeït en el passat. O sigui que l’únic remei real és el d’acceptar la fatalitat, i/o tractar-se l’angoixa. Creure que hi ha algun mal parit que controla els esdeveniments per fotre’ns és demostració d’una mentalitat infantil, de persones que no toleren la frustració que genera la vida.

La meva àvia va néixer el 1904. Va viure la setmana tràgica, a 50 metres d’on vivia van disparar canonades a la seu del sindicat. Va viure la I Guerra Mundial. Va viure el pistolerisme de la patronal i la dictadura de Primo de Rivera, va viure l’esclat de la II República i el món d’incerteses i d’il·lusió que va generar, va viure el cop d’estat feixista i la lluita dels republicans per la llibertat, va viure la guerra contra el feixisme. Va viure la duríssima postguerra. Va viure de lluny la II Guerra Mundial. Va viure 40 anys de dictadura. Va viure la transició, la democràcia i el retorn de Josep Tarradellas  i la Generalitat. Els menors de seixanta anys, en canvi, han viscut en un món sense massa ensurts. (Potser la tardor de 2017). I ara s’enfronten al virus. No sabem què ens depara el futur. Creure que algú el coneix és la resposta equivocada davant l’atzar de la vida. Si ho voleu més intel·lectual, Walter Benjamin deia “mientras actuamos vamos claramente por delante de lo que es nuestro conocimiento”.[14] Paciència

Coses positives del Covid-19 i el confinament

Els llibres d’autoajuda i els amics, coneguts i saludats ens expliquen que sempre hi ha coses a aprendre dels mals moments. També ha fet molt mal el Hippisme-leninisme per afrontar el confinament. Faig un esforç per explicar-vos-ho. Afirmen que “ara tinc temps per la família, per la parella, pels fills, la sogra, els germans i els pares. Puc parlar amb la parella com mai ho havia fet entre setmana. Ara, amb la calma que proporciona el confinament puc gaudir dels plaers de la vida quotidiana, fer el menjar; tirar les escombraries s’ha convertit en una tasca molt celebrada; podem fer l’amor qualsevol hora del dia. Una meravella.”

Això és el que hauria d’escriure seguint el model progressista dominant. I una merda. Tot és una merda! La gent de les escoles de negocis ESADE, IESE, EADA i totes aquestes madrasses del capitalisme diuen cal que sortir de la zona de confort. El Covid-19 és un gran argument per sortir de les zones de confort, diuen els cabrons psicòpates que ens volen arruïnar la vida. On està escrit que tenir temps per la família, la parella, els fills, la sogra, els germans i els pares dona un major qualitat de vida i més grans dosis de felicitat? On està escrit que parlar tot el dia amb la parella sigui una bona idea? Només son bones aquestes idees en el cap d’alienats de merda que tenen com a referents les pel·lícules produïdes a la meca del capitalisme internacional: Hollywood. Què se’n pot esperar? Qui diu que fer el sopar el dijous al vespre quan n’estàs fins als nassos de tot, dona plaer? A quin imbècil se li ha ocorregut aquesta ximpleria? I, ara que no ens llegeix ningú, a quin estrany esser amb aquest panorama, amb aquest infern que significa el confinament, algú realment té ganes de fer l’amor? Sortir dels espais de confort diuen els cabrons! I una merda. Ho porto molt malament. Fins i tot per una persona com jo que soc un “muermo”, això és insuportable. La condició natural de les persones és el sol, els bars, el cel, els restaurants i les muntanyes! I si ets d’esquerres les moltes reunions presencials de moltes hores.[15]

A més tant mòbil tantes aplicacions i tanta tecnologia i no saben què fer amb un punyetero virus. Eric Hobsbawm deia: “Es una paradoja de nuestro tiempo que la irracionalidad política e ideológica no halle dificultades para coexistir con la tecnología más avanzada; en realidad, usan este recurso.”[16] Mentrestant qui guanya en la batalla entre el virus i els humans és el virus es clar, ens ho avisava Josep Fontana l’any 1997.[17]

Ja fa temps ho vaig sospitar va ser quan es van començar a seqüenciar els ADN. Els científics van explicar que la similitud entre els gens d’una persona i la d’un ratolí eren del 99%. M’ho temia, I això que no sabem l’ADN de Donald Trump.[18]

Bé ja he citat a tots els que m’havien dit: William Morris, Karl Marx, Edward P. Thompson, Antonio Gramsci, Friedrich Nietsche, Walter Benjamin, Eric Hobsbawm i Josep Fontana, ja puc anar acabant. Morin els borbons! Podeu pensar, i aquí que hi tenen  a veure els borbons? No ho sé, però per si de cas. A més aquesta és una revista republicana. En fi, morin tots els ratpenats i tots els pangolins. 


[1] Edward P. Thompson: “Reflexiones sobre Jacoby y todo eso” a Sin Permiso 1-12-2013

[2] William Morris: “Como vivimos y cómo podríamos trabajar”. Pepitas de calabaza. Logroño 2013.P. 84

[3] Paul Lafargue: El dret a la peresa. Llibres de l’índex, Barcelona, 2014. Crec que al llarg del temps s’ha demostrat que dels membres de la família el més enraonat era el gendre.

[4] Podriem posar moltes referències, però: Alfred G. Kinsey Jr: “A study of sex and flirting in the areas of sociability of a working-class citizen” Johns Hopkins University. Baltimore, 2019. Homenatge a Jean Bricmont i Alan Sokal: Impostures intel.lectuals, Ed Empúries. Barcelona 1999. Quedava un 5% d’enquestats que simplement no volen lligar, el sexe no els interessa per a res.

[5] Sherry Turkle: En defensa de la conversación. El poder de la conversación en la era digital. Ático de los libros, Barcelona, 2017.

[6] Antonio Gramsci: El Fascismo. La sombra negra de cien años de barbarie. Altamarea ediciones. Madrid. 2019. P. 36

[7] Va ser un procés criminal on la nova burgesia emergent es va apropiar tots els emprius

[8]  Friedrich Nietsche: El anticristo. Alianza, Barcelona, Madrid, 2006, P, 43

[9] William Morris: Como vivimos y cómo podríamos trabajar. Pepitas de calabaza. Logroño 2013.P. 148

[10] En realitat Owen Jones no formava part de l’encàrrec però he decidit posar aquesta cita perquè tampoc cal ser tant obedient:  La demonización de la clase obrera. Capitán Swing. Madrid 2013, p, 313

[11] Karl Marx: Elementos fundamentales para crítica de la economía política (borrador) 1857-1858. Siglo XXI,  Madrid, 1972. pp, 13-14.

[12] Homenatge a Francesc Trabal que es va exiliar a Xile: Els contracops de l’enyorança. Escrits de l’exili. Fundació La Mirada, Sabadell, 2011.

[13] El primer que va analitzar la Revolució Francesa com un complot va ser Augustin Barruel: Memoria para servir a la historia del Jacobinismo, 1797; Compendio de las memorias, para servir á la historia del Jacobinismo, traducción de Simón de Rentería y Reyes, Villafranca del Bierzo, Pablo Miñón, 1812. Edición facsímil, Valladolid, Maxtor, 2013

[14] Walter Benjamin: Obras. Libro IV Vol 2. Abada editores. Madrid 2010. p.  204

[15] Jo en vaig fer tantes en la JCC i al PSUC en la clandestinitat que només sento parlar de la convocatòria d’una reunió i en foto malalt. Aquests dies amb les vídeoconferencies només em serveixen perquè aquell dia em dutxo i em trec el pijama. 

[16] Eric Hobsbawm: “Un tiempo de rupturas”. Planeta. Barcelona 2013. P. 195

[17] Josep Fontana: Introducció a l’estudi de la història. Crítica. Barcelona, 1997, pp. 69-70. Nota que dec a l’amabilitat de Xavier Domènech. Em va dir el llibre però no em va dir el número de pàgina i he trigat tres hores en trobar la cita.

[18] Javier Sampedro El País 5-2-2002

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.