Compartir

Najat El Hachmi: un toc d’atenció a les esquerres desorientades.

El Hachmi ens explica en primera persona, però amb un enorme bagatge ideològic i cultural, una gran lluita soterrada en la que combaten calladament noies en tots els barris i pobles de Catalunya

13/06/2020

Najat El Hachmi: Sempre han parlat per nosaltres, Barcelona, Edicions 62, 2019 

Aquest és un llibre notable. No és una novel·la, és un manifest personal, contundent, lliurepensador, atrevit i clar. El Hachmi ens explica en primera persona, però amb un enorme bagatge ideològic i cultural, una gran lluita soterrada en la que combaten calladament noies en tots els barris i pobles de Catalunya, sense que rebin el més mínim missatge de suport d’una gran part de l’esquerra catalana, que sembla mirar-s’ho des del relativisme benevolent i immoral més salvatge.

Aquest llibre l’hauria de llegir  molta gent, però especialment aquelles persones que es consideren d’esquerres i que semblen haver descobert amb fruïció la desastrosa supersticiosa i irracional visió postmoderna radical.  A l’esquerra catalana li ha costat 40 anys treure’s de sobre la mentalitat de la transversal montserratina i tornar a saber que cal ser laic per poder ser lliure. I ara quan la visió montserratina s’ha estampat pels penya-segats de la muntanya sagrada, resulta que noves generacions ens volen fer creure que els nous Roucos Varelas, els imams radicals barbuts, son guais. Els imams volen subjugar i tapar les dones dient les mateixes ximpleries masclistes que els carques catòlics. És sorprenent perquè el panorama patriarcal que dibuixa El Hachmi de nena és exactament el mateix que a la Catalunya d’abans dels setanta. Idèntic. 

Els imams volen subjugar i tapar les dones dient les mateixes ximpleries masclistes que els carques catòlics. És sorprenent perquè el panorama patriarcal que dibuixa El Hachmi de nena és exactament el mateix que a la Catalunya d’abans dels setanta.

Una gran part de les esquerres d’aquí prefereixen col·locar a les llistes electorals dones velades -alienades- que dones lliures. Les feministes d’altres orígens al·lucinen i s’emprenyen, amb raó: no estava preparada per a l’escenari actual, diu El Hachmi. Jo tampoc, hi afegiria. Això sí, no veiem cap home amb gel·laba a les llistes electorals dels partits d’esquerres. Per què serà?

Hi ha també una part de la l’esquerra desbarrada que afirma, sense encomanar-se a cap criteri ni raó, que el feminisme català és burgès. I que totes les feministes catalanes tenen comportaments colonialistes. En primer lloc el feminisme català és d’esquerres obrerista o intel·lectual, com ara. En segon lloc considerar que el vertader feminisme com Teresa Claramunt o Isabel Vilà és colonialista, és abracadabrant. Teresa Claramunt va ser detinguda per la revolta de la Setmana Tràgica, –Setmana Gloriosa per les esquerres del moment- i ara algunes persones la consideren colonialista. Realment desconeixen tot sobre la història. La Setmana Tràgica va ser moltes coses però fonamentalment una revolta de les dones sobre la lleva de quintes d’una guerra colonial, ni més ni menys. Era l’anomenada guerra de Melilla, al Gurugú, al nord d’Àfrica. Només des de la mala fe o simplement -el més probable-, el radical desconeixement de la història del feminisme es poden afirmar aquestes nicieses.

És El Hachmi qui ens recorda que les llibertats que tenim han costat l’esforç de moltes generacions de catalans, en aquest cas catalanes. I que les podem perdre si ens despistem una mica i fem l’orni. És una mirada de qui ha crescut de nena en altres realitats i que ens fa adonar del que tenim i perquè ho tenim.

El feminisme català no ha estat mai cosa de “feministes blanques occidentals colonialistes i burgeses”. Fins i tot Ángeles López de Ayala va pagar amb presó la seva gosadia de muntar manifestacions feministes a Barcelona. La Il·lustració no són valors  etnocèntrics, hi ha valors humans universals amagar-ho, és acceptar la submissió de les dones. Azar Nafisi una feminista iraniana ens explica a Cosas que he callado que a l’Iran de Jomeini van començar a pegar les dones que no portaven vel. Els col·legues progres “laics i progressistes” (diu textualment) els deien “Per què fer tants escarafalls per un tros de tela?” Us sona? Retruny per tot Catalunya. Després va fer un edicte fent que el vel fos obligatori i es va haver de retractar quan va veure la potència de les organitzacions de dones i de les grans manifestacions al crit de “la llibertat no es oriental ni occidental. La llibertat és global”.

Les esquerres han de recolzar de totes totes aquelles dones que lluiten a Catalunya per coses tan bàsiques com poder anar d’excursió a l’escola, fer gimnàs, anar a la platja, sortir amb amics, estudiar batxillerat o a la universitat, i anar vestides sense tapar-se els cabells. En fi, la vida que trobem normal a Catalunya. 

La directora  de l’escola li va deixar clar que amb mocador no podia anar a l’escola: “no l’hi agraïré mai prou que m’imposés aquell límit. Gràcies a allò no vaig cavar-me la pròpia fossa abraçant la presó de l’islamisme.” 

La directora  de l’escola li va deixar clar que amb mocador no podia anar a l’escola: “no l’hi agraïré mai prou que m’imposés aquell límit. Gràcies a allò no vaig cavar-me la pròpia fossa abraçant la presó de l’islamisme.”  I l’esquerra a favor de qui s’ha de posar? A favor de les noies que lluiten contra l’alienació, i la subjugació religiosa i cultural. L’esquerra ha d’estar amb les feministes laiques del món. Feminisme islàmic és tant oxímoron com feminisme catòlic. Aquí posem a una casa de les dones el nom de Francesca Bonnemaison, precisament la persona que liderava la dreta lligaire i el catolicisme contra el feminisme laic d’Ángeles Lopez de Ayala. És com posar-li a un ateneu anarquista Francesc Cambó.

Aquest llibre de El Hachmi ha d’acabar essent un punt de referència on quedin retratades aquells persones d’esquerres que els fa gràcia la subjugació de les dones en mans de la família, la comunitat, o la mesquita. Hi ha persones d’esquerres que veuen islamofòbia on només hi ha anticlericalisme. Gràcies al anticlericals ara hi ha llibertat religiosa. On manen els del llibre sagrat, com sabem molt bé a Catalunya, s’ha acabat la llibertat de consciencia. Cal estar amatents. Els referents de l’esquerra catalana han de ser persones com l’espanyola Mimunt Hamido, la somali inicialment socialista, Ayaan Irsi La meva vida la meva llibertat– en la versió original Jo acuso, Chahdortt Djavan Fora el vel, la feminista iraniana que havia militat a la Joventut Comunista Azar Nafisi, la feminista tunisiana Fawzia Zouari, l’algeriana feminista i socialista Marieme Hèlie-Lucas, o la marxista iraniana Mina Ahadi.

Llegiu el llibre de Najat El Hachmi i us adonareu que el relativisme moral amb el que determinada esquerra mira aquest xoc cultural no és res més que racisme.  

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.