Compartir

No science, no democracy

A Catalunya sempre s’ha dit que hi ha dos eixos electorals: el nacional i el dreta-esquerra. Des de fa almenys una dècada ha anat sorgint un tercer eix que és molt transversal. Podem trobar persones contràries a les vacunes, amb creences conspiranòiques o que senzillament creuen que és democràtic posar al mateix nivell opinions i fets.

Comunicador i escriptor
08/03/2021

Qui més qui menys recorda les imatges de l’Inauguration Day de la presidència de Donald Trump. Molts mitjans, d’aquí i d’allà, van reproduir les fotografies de Washington comparant-les amb les de l’inici de mandat de Barak Obama vuit anys abans. 

Potser haurien passat desapercebudes si la Casa Blanca no hagués fet un comunicat oficial dient que la inauguració de l’era Trump havia tingut la major assistència de la història dels Estats Units. Aquella afirmació, però, contrastava amb les imatges reproduïdes als webs de tot el país. Molts mitjans van posar en dubte la versió oficial del gabinet Trump, per no dir que directament van acusar-los de mentir sobre un fet objectiu.

Però el moment més interessant, pel que ens ocupa, és quan la secretària de premsa de la Casa Blanca va afirmar en una entrevista a la CNN que no mentien ja que “hi ha fets, i fets alternatius”. És això possible? Ja sabem que tothom té la seva opinió, però existeix també el dret a que cadascú tingui els seus fets? Les seves dades? 

La resposta no sempre ha sigut unànime, i és un debat que científics i filòsofs han tingut des de fa vint-i-cinc segles.

De l’agora al twitter

Els presocràtics no tenien gaire clar si existia una sola realitat universal, comú a tots els éssers humans o, si tal com afirmaven algunes corrents de pensament, tot era relatiu. Ni tan sols Plató o Aristòtil van saber donar una resposta satisfactòria a aquest dubte que va ocupar els pensadors grecs durant diversos segles. Només la religió va semblar tenir-ho clar: la realitat única i universal és la que afirmi Déu-Nostre-Senyor, o en cas d’estar ocupat, la que transmetin els seus portaveus terrestres.

La politització i militarització de la ciència i la tecnologia durant les dues guerres mundials van provocar una creixent decepció cap al mateix projecte de la modernitat

Aquest model d’acceptar que en cas d’empat entre diferents visions de la realitat, qui tenia la darrera paraula era Déu va funcionar, més o menys, durant més de mil anys. Potser no era gaire precís en les seves prediccions, però tenia l’avantatge de disposar d’un àrbitre que no podia ser contradit.

La revolució copernicana i, sobretot, el mètode científic impulsat per Galileu, entre d’altres, i la posterior matematització de les diferents branques científiques a partir de Newton i Laplace, obren una nova etapa. La terra promesa d’aquesta generació de científics és un futur on la realitat serà el resultat, inequívoc, d’una equació i els dubtes sobre el passat i el futur quedaran esvaïts gràcies a un mètode infal·lible. 

Aquesta visó determinista del Cosmos va imposar-se, de forma més o menys majoritària, fins al segle XX on, precisament diversos descobriments científics van tornar a capgirar-ho tot. La irrupció de la física quàntica (que acceptava les probabilitats com a coneixement científic); la relativitat einsteniana (que proposava un model on temps i espai depenien de l’observador); i el principi d’incertesa (que demostrava que l’observador alterava el fet observat) van reobrir la caixa dels dubtes. 

A més, la politització i militarització de la ciència i la tecnologia durant les dues guerres mundials van provocar una creixent decepció cap al mateix projecte de la modernitat, que havia iniciat prometent l’alliberament dels humans gràcies a un mètode que ara s’estava usant per sotmetre’ls. 

Posar en dubte les dades és molt més senzill, i infinitament més barat, que realitzar nous estudis mirant de contradir el consens científic

El postmodernisme i altres corrents, molts d’ells sorgits d’entorns marxistes, van posar en un dubte que existís una sola realitat objectivable. De fet, molts d’ells no feien una esmena a la totalitat al projecte de la il·lustració, només n’assenyalaven unes mancances, prou evidents a aquelles alçades de la història. 

En tot cas, aquest relativisme científic, impulsat entre d’altres per Fayerabend, autor de l’anarquisme científic, es va anar obrint camí fins, que ja als anys ‘80, diversos lobbis conservadors nord-americans van veure que els oferia una gran oportunitat. Per quin motiu els creacionistes havien de competir amb el darwinisme en el terreny dels fets i les evidències empíriques? Per què gastar milions de dòlars buscant proves contra el canvi climàtic si en tenien prou en negar-lo dient que era una conspiració?

Efectivament, posar en dubte les dades és molt més senzill, i infinitament més barat, que realitzar nous estudis mirant de contradir el consens científic. Estudis que per altra banda, si es fan amb rigor, poden acabar donant uns resultats que no desitges. Les opinions, en canvi, sempre van pel camí que vols.

Per acabar d’embolicar la troca, el  segle XXI va arribar amb Twitter i un grapat de xarxes socials que revolucionarien el món de la comunicació.

Spin-doctors al volant

Aquesta estratègia iniciada per grups d’opinió, lobbis i altres entitats (de tot els colors), no va trigar gaire a contagiar la comunicació política. Per quin motiu els candidats havien de limitar-se a explicar programes basats en les dades i els fets, si ara tenien la opció de repetir eslògans fonamentats en les opinions, els desitjos o els prejudicis dels seus electors?

A més, la quantitat d’informació que hi ha a la xarxa és tan immensa que és relativament fàcil trobar elements que abonin les seves tesis. Lentament, i sense adonar-nos-en, tots els usuaris de xarxes socials vam anar construint unes cambres de ressonància (l’investigador italià Walter Quattrociocchi ho va batejar com a Echo-Chambers), on el nostre entorn virtual té unes preferències polítiques molt semblants a les nostres i els algoritmes sempre estan a punt d’oferir-nos continguts que coincideixen amb les nostres idees prèvies. Les xarxes no fan canviar d’opinió a la gent, almenys no ho fan de forma apreciable des del punt de vista estadístic, però, en canvi, tenen un paper determinant a l’hora de reforçar els nostres prejudicis i “tancar-nos” en uns cercles comunicatius homogenis. Vaja, tota una bicoca pels equips de propaganda electoral.

Parafrasejant Isaac Asimov “algunes persones creuen que la democràcia consisteix en que les seves opinions tenen el mateix valor que els meus fets”

Tot estava a punt pel que en algun moment he anomenat “tuiterització” de la política. Amb uns gabinets de comunicació més pendents dels trendig topics que del contrast de dades i fets empírics, l’objectiu ja no és convèncer, ara l’objectiu és el “zasca” a les xarxes, al tall de televisió o en seu parlamentària. 

O ciència, o extinció

El debat, que ja tenien a l’àgora grega, torna a estar de moda. Hi ha una sola realitat universal i objectivable, o cadascú té dret a tenir els seus fets? O traslladat al terreny dels exemples reals: la vacuna contra la verola va servir per eradicar aquesta malaltia, que només al segle XX havia causat 300 milions de morts? O la verola va desaparèixer per si sola, o fins tot mai va existir, com afirmen algunes webs? 

Aquest no és un debat menor. Podem deixar en el terreny de la filosofia i la física quàntica la discussió sobre si la realitat és més o menys complexa i si mai arribarem a tenir-se una visió global. Però ¿podem posar en el mateix nivell de rigor i plausabilitat els fets a favor de l’eficàcia de les vacunes i les opinions dels seus detractors? 

Parafrasejant Isaac Asimov “algunes persones creuen que la democràcia consisteix en que les seves opinions tenen el mateix valor que els meus fets”. I això val per les vacunes, per l’evolució de les espècies, per la forma del planeta, per la tecnologia 5G, pel projecte Apol·lo a la Lluna, i, sobretot val pel canvi climàtic.

La ciència no és un conjunt de respostes. Ni té totes les respostes, ni les respostes que té actualment són infal·libles. La ciència és una forma de fer-se les preguntes, és un mètode. Un mètode que no és només una eina al servei dels científics, sinó que és aplicable fora dels laboratoris i dels centres de recerca.

Aquesta forma d’entendre la ciència es basa en quatre eixos bàsics: 

  1. Universalitat: és a dir creure que hi ha fenòmens que són universals i comuns a tot el planeta (i potser a tot l’Univers). En altres paraules, la suma dels angles d’un triangle en geometria euclidiana és de 180º independentment del país on vivim. No existeixen unes matemàtiques diferents aquí i a Austràlia.
  2. Objectivitat: creure que hi ha una realitat objectiva. Evidentment les dades poden ser revisades amb el pas del temps o amb l’aparició de noves eines o tècniques, i fins i tot poden ser qüestionades, però s’accepta la hipòtesi que hi ha una sola realitat externa a cadascun de nosaltres. La forma del nostre planeta és un fet objectiu, i revisable si apareixen noves dades, però no és una opinió.
  3. Causalitat: la investigació científica s’ocupa d’estudiar les relacions entre causes i efectes. Que dos elements tinguin una correlació no vol dir que un sigui causat per l’altre. Correlació no és sinònim de causalitat. Que els casos diagnosticats per autisme hagin augmentat al llarg del segle XX no vol dir que siguin causats per un element concret, com les vacunes. Si algú vol establir una relació de causa-efecte ha d’aportar proves empíriques inequívoques, no només corbes estadístiques.
  4. Escepticisme: la ciència es basa en el dubte, però en un dubte metòdic. Ser escèptic no significa rebutjar els resultats d’un estudi sense aportar cap prova ni cap motiu per no considerar correctes aquelles dades, significa ser crític i analitzar la validesa de les fonts. Saltar des d’un vuitè pis per no creure en la Llei de la Gravitació Universal de Newton, no demostra escepticisme, demostra estupidesa, i que el paviment sol ser més dur que els nostres ossos.

Aquests quatre principis, però, són fàcilment aplicables a molts altres àmbits més enllà del terreny d’investigació científica.

Biden vs Trump a Catalunya

Tornant als Estats Units, tal i com començava aquest article, les darreres eleccions nord-americanes podien analitzar-se de forma clàssica, comparant programes, o fer-ho des d’una òptica epistemològica, tal com van fer revistes com Nature o Scientific American que, per primer cop a la seva història, es van posicionar a favor d’un candidat. 

Segurament les diferències entre les dues candidatures en matèria econòmica, política internacional, pressupost militar o control d’armes, per posar alguns exemples, no devien ser gaire grans. Però en un altre eix podem analitzar, quin concepte de realitat tenien els principals aspirants. Mentre que pel tàndem Biden-Harris existeix una realitat objectiva, o com a mínim intersubjectiva, per a Trump cadascú té dret a inventar-se la seva pròpia realitat. Això val per un tema tan intranscendent com la foto del dia de les inauguracions presidencials, però també pel nombre de contagis de la Covid19, per l‘efectivitat de les vacunes o, sobretot, per a les dades de l’escalfament del planeta.

Tots els gabinets de comunicació política saben que per guanyar unes eleccions han de deixar les dades de banda i jugar-s’ho tot a la carta de les sensacions

No es tracta però de buscar elements trumpistes a l’ull aliè. El que seria realment útil és buscar-los al mirall. Detectar i corregir aquells tics que ja teníem i que les xarxes socials han accentuat. Analitzar, honestament, aquells moments en els que donem validesa a unes dades pel sol fet que coincideixen amb els nostres posicionaments previs, i no pel rigor de la font. Sortir de les cambres d’eco que hem construït inconscientment a les xarxes socials i que només ens ajuden a construir un mur cada cop més alt respecte altres opinions.

A Catalunya sempre s’ha dit que hi ha dos eixos electorals: el nacional i el dreta-esquerra. Crec, però, que des de fa almenys una dècada ha anat sorgint un tercer eix que és molt transversal. Podem trobar persones contràries a les vacunes, amb creences conspiranòiques o que senzillament creuen que és democràtic posar al mateix nivell opinions i fets, a totes les formacions polítiques.  Alguns partits han acollit amb certa complaença aquests perfils electorals sense adonar-se del perill que suposa. Altres fins i tot els hi ha donat cobertura i han incorporat elements pseudo-científics als seus programes. 

En tot cas, i aquest és el quid de la qüestió, tots els gabinets de comunicació política saben que per guanyar unes eleccions han de deixar les dades de banda i jugar-s’ho tot a la carta de les sensacions. I quan ho fan, estan debilitant la democràcia. Quin sentit té discutir sobre les diferents maneres hi ha d’abordar un problema, si ni tan sols consensuem que aquell problema realment existeix? Com podem escollir les persones més preparades per resoldre una situació si les formacions ni tan sols es posen d’acord sobre la mateixa naturalesa d’aquell fet? La democràcia consisteix en escollir entre diferents estratègies, no en decidir quina realitat volem. Cap percentatge, per alt que sigui, pot decidir els resultats d’un experiment científic. 

L’auge del feixisme a tota Europa està directament relacionat amb aquesta tendència. Qanon allà, i Vox aquí, han sabut, millor que ningú, recollir els fruits d’un camp adobat, amb més o menys grau de responsabilitat, per totes les formacions polítiques, totes. 

La pandèmia ha sigut un examen parcial. L’emergència climàtica, però, és una assignatura que ens juguem a convocatòria única. No hi haurà segones oportunitats ni repesques de setembre. Ara ens cal decidir si encarem el repte més gran de la nostra generació des dels fets o des de les sensacions.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.