Compartir

On és l’europeisme d’esquerres?

És hora –proposo- que Europa renunciï a un dels seus invents més exitosos, l’estat nació, i es plantegi un projecte polític-territorial de base obertament post-nacional, on els drets es vinculin a l'exercici de la ciutadania.

Escriptor
12/02/2021

L’esquerra europea a l’esquerra de la socialdemocràcia oficial, i encara més la del sud del continent i molt especialment l’espanyola i la catalana, ha tingut i té una relació incòmode i ambivalent amb un dels processos  polítics més decisius i transcendentals de la segona meitat del segle XX i d’aquesta primera del XXI: la integració europea. No s’hi oposa frontalment (amb algunes excepcions) perquè sap que fins ara el gruix de les classes populars associen el concepte Europa a nivells superiors de desenvolupament, llibertat i benestar, però tampoc se’l sent del tot seu, el projecte, i tendeix a situar-se en una posició distant, crítica i testimonialista. 

Les raons d’aquesta llunyania ideològica i emocional són diverses. Una és fundacional i té a veure amb el context de la guerra freda i amb el fet que les primeres estructures europees (la CECA primer i la CEE després) nasquessin de la mà dels Estats Units i en oposició a la URSS. Una altra té a veure amb el justificat sentiment de culpa pels horrors del colonialisme euro-cèntric. I encara una altra, la que ara més pesa, és una reacció a l’enfoc prioritàriament econòmic i comercial de la construcció europea i a la gestió insolidària i sovint inhumana de les seves fronteres exteriors.  Tampoc hi ha ajudat que tant el feixisme clàssic com la ultra-dreta actual, i molt especialment la de matriu més obertament racista i neo-nazi, se n’hagin omplert la boca, d’Europa. Per acabar-ho d’adobar, en el cas espanyol i en temo que també català hi hem d’afegir l’atàvic complex d’inferioritat envers el nord europeu (on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!, deia Espriu) traduït en la reivindicació d’una mediterraneïtat construïda en oposició a la idea d’Europa i popularitzada a partir de tòpics certament discutibles com els que proclamen Serrat o Francisco a les seves cançons (Soy cantor, soy embustero, me gusta el juego y el vino, tengo alma de marinero. Qué le voy a hacer, si yo nací en el Mediterráneo / Latino, tengo el calor de una copa de vino. No es por casualidad que viva la pasión apasionadamente, que no pueda guardar jamás fidelidad. No es por casualidad que tenga yo mi hogar Junto al Mediterráneo). 

L’esquerra té una llarga tradició d’apropiació legítima i necessària dels plantejaments nacionals i territorials

I no obstant, ni les circumstàncies concretes en les quals es va iniciar la construcció europea, ni  l’hegemonia del centre-dreta a les institucions comunitàries els darrers trenta anys, ni el pes del passat imperialista, ni l’intent del feixisme i el neo-feixisme d’apoderar-se del concepte haurien de ser motius per inhibir-se o distanciar-se de la idea de fons. O és que no són tots els estats i nacions europeus producte de conquestes medievals i/o revolucions burgeses? No van ser també els estats nació els que van protagonitzar les pitjors pàgines del colonialisme? Si van ser precisament els  estats membres (també l’espanyol) els que l’any 2015 van desobeir a la UE negant-se a acollir els refugiats que els havien assignat! I no és també molt nacionalista l’extrema dreta de tots i cada un dels estats i nacions d’Europa? I no per això l’esquerra ha renunciat mai ni a la idea de pàtria ni al patriotisme, oi? Seghers, Gramsci o Carrillo  no van renegar  d’Alemanya, Itàlia o Espanya quan aquests eren en mans del pitjor feixisme. Tampoc l’independentisme d’esquerres va abandonar el projecte d’alliberament nacional dels Països Catalans quan aquests semblaven condemnats a ser governats eternament per la dreta autonomista i la directament espanyolista o jacobina.

De fet, l’esquerra té una llarga tradició d’apropiació legítima i necessària dels plantejaments nacionals i territorials d’origen diguem-ne burgès per omplir-los de valors progressistes i de classe. Ho va fer Guthrie en plena depressió nord-americana (This land is your land…) o  Bragg  en temps de la Thatcher (New England). Fer el mateix amb Europa, construir un relat europeista des de l’esquerra és, doncs, perfectament possible i –crec- urgent. Si no és que ja ens vagi bé seguir utilitzant Europa de boc expiatori, de culpable exterior i llunyà a qui carregar els mals i contradiccions de la política nacional.

Al capdavall, la idea d’una Europa unida té les seves arrels en els plantejaments anti-militaristes i fraternalistes de Heine, Hugo o Zweig o en el Manifest de la Resistència Europea de 1944 signat per Blum, Visser’t Hooft  i Spinelli, on es reclamava la creació d’una federació de pobles d’Europa, la desaparició (!) dels exèrcits nacionals i la superació del mite de la sobirania absoluta dels estats. I sí, és cert que la integració europea sorgeix com a alternativa al socialisme soviètic, però ho fa domesticant el capitalisme fins extrems inèdits. De fet, és precisament en els 30 gloriosos, en què aquest binomi (igualtat-llibertat) evoluciona favorablement, quan el projecte europeu avança i guanya prestigi; i és precisament quan això es posa en qüestió, amb la involució neoliberal, quan el procés s’encalla i (quasi) descarrila. Dit d’una altra manera, o es vincula la idea d’unitat europea als drets humans, la democràcia, la justícia social  i la transformació ecològica o el desencís i el conseqüent replegament estatal/nacional seran inevitables.  

Tant de bo que no. Perquè més enllà de l’argument pacifista, sempre vigent, la gran raó de ser de la construcció europea és la possibilitat de comptar amb un instrument polític dimensionat capaç de fer front als problemes que tenim plantejats com a humanitat (el canvi climàtic i el desequilibri Nord-Sud, bàsicament); que ens permeti dialogar i negociar amb les dues grans potències mundials i, no menys important, plantar cara (si hi ha voluntat política, naturalment) als grans poders econòmics mundials davant els quals els Estats esdevenen petits i impotents. Per això diem que el neoliberalisme globalista i l’extrema dreta nacionalista són falsos enemics i que en realitat es complementen perfectament.

És hora –proposo- que Europa renunciï a un dels seus invents més exitosos, l’estat nació, i es plantegi un projecte polític-territorial de base obertament post-nacional

I, tanmateix, una de les crítiques raonables que es fa a la construcció europea és precisament que la manca de sentiment o consciència de pertinença impedeixen revertir els efectes polaritzadors de la moneda i el mercat únic de la manera que ho fan (o ho intenten) els estats:  compensant la tendència a concentrar la riquesa i l’activitat econòmica en determinades àrees amb mobilitat (migracions internes), solidaritat fiscal (els territoris rics paguen els serveis dels territoris pobres) i  un terreny de joc polític reconegut i practicable tant per a la lluita de classes com per a les disputes territorials . Això, diuen, no pot passar a Europa a causa de la diversitat cultural, la manca de cohesió interna i la indefinició del marc polític. 

Certament, la realitat desmenteix en part aquests arguments: la mobilitat intra-europea és una realitat creixent (2.3 milions de polonesos o 200.000 catalans viuen i treballen en altres estats europeus), els Fons de Cohesió i ara el Next Generation impliquen fluxos monetaris inter-europeus gens menyspreables i la política europea és cada cop més present en el nostre imaginari. No obstant això, la pregunta de fons que planteja aquesta darrera objecció segueix sent pertinent: existeix Europa com a realitat humana capaç de suportar un projecte polític que pugui arribar a convertir-se  en una veritable federació o fins i tot en una república (com proposa Guérot)? I d’aquest debat, que és el debat de fons, l’esquerra no en pot restar al marge esperant a que els altres s’aclareixin per després criticar-ne les conclusions. Cal definir això d’Europa no només a partir dels valors progressistes (per definició universals) sinó també de components específics vinculats a segles d’una interrelació molt més profunda i constant del què els nacionalismes ens han volgut fer creure. Uns fluxos permanents i complexos que han acabat configurant un mosaic coherent  però de límits difusos en lloc del trencaclosques de difícil encaix que alguns hi volen veure. Europa, com va assenyalar Steiner, són carres amb noms, cafès, tradició greco-llatina, un ascepticisme i caminabilitat. Un territori on, com diu en Llach, des de dalt d’un campanar, sempre es pot veure el campanar veí.  Europa seria, en definitiva, allò que queda entre el desert i l’àrtic, entre l’oceà i l’estepa, un espai on l’humanització (per bé i per mal) domina sobre la natura. Només cal sortir-ne per adonar-se’n.

Amb la base física i històrica, però, no n’hi ha prou, cal també omplir la idea de contingut i futur engrescadors i aquí és on l’esquerra hi té un paper insubstituïble. Cal una definició que superi per sempre més la identificació amb el cristianisme i la blanquitud, que no s’aturi ni al Dnièper, ni a Gibraltar, ni a Istanbul, que es desmarqui de l’occidentalisme per proposar-se com a cruïlla civilitzatòria i que, sobretot, pretengui aprofitar el seu pes demogràfic, polític i econòmic per transformar, en positiu, les relacions internacionals i les condicions de vida al planeta.

Fa cent anys ens hagués costat imaginar una Europa política que no aspirés a esdevenir una nova nació a imitació dels Estats Units d’Amèrica. Ara, en canvi, ja sabem que si bé el nacionalisme han estat una eina molt útil per superar l’estratificació feudal i cohesionar (de grat o per força) les societats sorgides de la revolució industrial, és fet, també, de materials altament volàtils i respon malament a les necessitats de l’actual societat de la mobilitat i les identitats múltiples. És hora –proposo- que Europa renunciï a un dels seus invents més exitosos, l’estat nació, i es plantegi un projecte polític-territorial de base obertament post-nacional, que faci bandera i protegeixi la diversitat lingüística i cultural però on els drets es vinculin estrictament a l’exercici quotidià de la ciutadania, no a la identitat. És en aquest context on conflictes de sobirania amb arrels profundes i complicada resolució podrien trobar un desllorigador a partir de la fórmula del ni tu ni jo, ni estat matriu ni nou estat. En cas de reeixir un procés com aquest, de buidatge profund dels estats -amunt (cap a Europa) i avall (cap al territori i les ciutats)- i de renuncia no només a competències concretes sinó també a les funcions simbòliques i representatives,  aconseguiríem treure pressió als conflictes sobiranistes i facilitaríem punts de trobada entre posicions aparentment irreconciliables.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.