Compartir

Perspectives feministes davant la COVID-19

El moviment feminista ha organitzat manifestacions multitudinàries i una vaga general de treball, de cures i d’estudi sota el lema "Si les dones s'aturen, s'atura el món".

Professora de Ciència Política a la UPF
07/06/2020

Les crisis tenen sempre un impacte diferencial de gènere. La posició situada de dones i homes ens ubica en un punt de partida dispar, fruit de la socialització diferenciada en rols i expectatives i de la desigualtat de recursos, reconeixement i estatus inherents a les societats patriarcals. És a dir, l’impacte diferencial de gènere és fruit de la desigualtat de gènere que imprega tots els àmbits de la societat, del mercat laboral a les famílies passant per les institucions i organitzacions polítiques, econòmiques o sindicals. La crisi o emergència sanitària provocada per la COVID-19 i les seves conseqüències socioeconòmiques no han estat una excepció a aquest impacte diferencial de gènere. No obstant això, les crisis són també moments de redistribució dels valors, potencials punts d’inflexió per a transitar cap a models diferents de societat i, en particular, són moments clau en què les normes de gènere es poden reforçar o modificar. Per aquest motiu, la COVID-19 suposa una greu amenaça per a la igualtat de gènere i els feminismes al mateix temps que ofereix l’oportunitat de replantejar un model econòmic i social que no garanteix una vida que pagui la pena viure per a moltes persones.

La COVID-19 suposa una greu amenaça per a la igualtat de gènere i els feminismes al mateix temps que ofereix l’oportunitat de replantejar un model econòmic i social que no garanteix una vida que pagui la pena viure per a moltes persones.

En primer lloc, la segregació de gènere del mercat laboral ha implicat que les dones siguin les més exposades al contagi al virus, ja que els sectors considerats essencials o de primera necessitat estan altament feminitzats, amb una elevada proporció de dones migrades: personal sanitari, personal de les residències de persones grans o d’altres persones dependents, treballadores i educadores socials, personal de neteja, treballadores domèstiques, cuidadores i internes o treballadores de supermercats i altres botigues d’alimentació. L’exposició al contagi s’ha vist agreujada pel dèficit crònic de finançament d’aquests serveis públics i per la precarietat de les condicions de treball i salaris mínims d’aquests sectors, als quals s’han proporcionat tard i de manera escassa els materials de protecció necessaris. Precisament perquè el seu treball és essencial, tant en temps de crisi com de – nova o vella – “normalitat”, l’emergència sanitària exposa la necessitat de revisar i millorar les condicions laborals i salarials d’aquestes ocupacions, la signatura del conveni 189 de la OIT i la regularització urgent de les persones migrades en situació irregular. S’ha fet també dramàticament visible la necessitat de no només revertir les retallades en l’àmbit de la salut i dels serveis socials de la darrera dècada sinó d’una inversió adequada al volum de població de la societat catalana, per tal de poder mantenir uns serveis públics de qualitat.

la segregació de gènere del mercat laboral ha implicat que les dones siguin les més exposades al contagi al virus, ja que els sectors considerats essencials o de primera necessitat estan altament feminitzats

En segon lloc, com també ocorre en els períodes de recessió econòmica, s’ha aprofundit la bretxa de gènere en el volum d’hores dedicades a les tasques de sostenibilitat de la vida. El tancament de les escoles i d’altres centres de dia per a persones dependents ha implicat que les famílies s’hagin fet càrrec les 24 hores del dia dels infants i de les persones dependents. El miratge de la conciliació, embolcallat ara amb la facilitat que suposadament proporciona el teletreball, no pot ser més evident, en particular per a les famílies monoparentals, les quals són en la seva gran majoria monomarentals. En els darrers dos anys, el moviment feminista ha organitzat manifestacions multitudinàries i una vaga general de treball, de cures i d’estudi sota el lema “Si les dones s’aturen, s’atura el món”. Aquesta crisi sanitària ha posat en evidència que, si el món ha seguit funcionant, és perquè les dones no s’han aturat, absorbint el cost d’una crisi de cures que no és pas conjuntural sinó sistèmica.

És precisament en un context de crisi quan es fa més visible la necessitat de dur a la pràctica les propostes feministes sobre reorganització del treball remunerat, amb jornades laborals més curtes i amb un teletreball pensat no per conciliar sinó per flexibilitzar les entrades i sortides

És precisament en un context de crisi quan es fa més visible la necessitat de dur a la pràctica les propostes feministes sobre reorganització del treball remunerat, amb jornades laborals més curtes i amb un teletreball pensat no per conciliar sinó per flexibilitzar les entrades i sortides, per mitigar l’impacte mediambiental dels desplaçaments i per acabar amb una cultura del “presentisme” que no comporta pas una major productivitat. La reestructuració del treball remunerat és imprescindible per avançar veritablement cap a una responsabilitat compartida en les tasques de cura. I no es tracta només de la corresponsabilitat dels homes en la provisió de la cura, una assignatura pendent a la qual cal destinar més recursos desplegant d’una vegada per totes la coeducació en cadascuna de les etapes educatives i una àmplia gamma de mesures per evitar que les empreses penalitzin en la contractació o en la promoció a les persones que cuiden. Es tracta també d’acabar amb el subsidi indirecte que les dones proporcionen als poders públics i a les empreses amb un treball gratuït i heterònom. Cal publificar els serveis de cura per desfamilialitzar la provisió del benestar i per garantir l’autonomia de totes les persones sense que les dones es vegin obligades a reduir la seva jornada laboral o a assumir un nivell d’estrès que posa en risc la salut física i mental.

En tercer lloc, l’impacte del confinament sobre els ingressos presentarà una intersecció important entre gènere, classe social i condició de racialització, havent-hi una relació molt estreta entre estatus ocupacional i disponibilitat del teletreball. Els serveis, un dels sectors més afectats per les mesures de distanciament físic i on el teletreball no és una opció, presenta una ocupació molt feminitzada i precaritzada. És previsible que l’impacte econòmic sobre les dones treballadores sigui especialment fort, aprofundint la feminització de la pobresa, ja sigui per un major augment de l’atur femení, pels magres subsidis d’atur als quals tindran accés les dones que treballen a temps parcial o les que cotitzen per menys hores de les que efectivament treballen (com les cambreres de pis dels hotels) o per les insuficients ajudes d’emergència de les dones que treballen sense contracte (per exemple, internes de les llars o prostitutes). La crisi, doncs, ofereix l’oportunitat d’adoptar mesures que adrecin la segregació de gènere del mercat laboral i per introduir una renta bàsica universal no condicionada als ingressos que posi al centre les persones i no els interessos del capital financer i les grans corporacions. Aquesta renda faria que l’estat de benestar passés a ser un dret de ciutadania desvinculat del cicle de vida i d’un mercat laboral que genera contínuament “pàries”. Totes les mesures de reactivació econòmica han d’incloure també la perspectiva de gènere per evitar que augmenti la subordinació, explotació i vulnerabilització de les dones, especialment quan el gènere intersecciona amb altres eixos de subordinació com són la classe social, l’origen, la racialització, les sexualitats i identitats de gènere no normatives o la diversitat funcional. Les conseqüències de no incorporar la perspectiva de gènere en les respostes polítiques a la crisi van quedar evidenciades en la darrera crisi econòmica quan, malgrat que els sectors inicialment més colpejats per la crisi van ser sectors masculinitzats (com la construcció o la indústria automobilística), l’atur femení es va cronificar més degut a la ceguesa de gènere de les polítiques actives d’ocupació implementades.

Plou sobre mullat. Els serveis existents són insuficients i estan saturats perquè no s’han dotat dels recursos humans i materials necessaris.

En quart lloc, el confinament ha augmentat la vulnerabilitat de les dones – i la dels seus fills i filles – en situació de violència masclista a la seva llar així com la de les persones LGBTI que pateixen el rebuig de les seves famílies a la seva orientació sexual o identitat de gènere. La línia 900 900 120 que atén les dones víctimes de violència masclista ha rebut gairebé un 90% més de trucades. Plou sobre mullat. Els serveis existents són insuficients i estan saturats perquè no s’han dotat dels recursos humans i materials necessaris. El Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere no va més enllà del que estableixen les lleis en aquest àmbit, just recupera el nivell de despesa pública anterior a la crisi econòmica i sotmet a les entitats que realitzen l’atenció a les supervivents a unes condicions curt-terministes d’execució dels projectes subvencionats i a una burocràcia feixuga que impossibiliten accions de canvi estructural. S’han habilitat amb la COVID-19 espais residencials d’emergència, com si un cop acabi el desconfinament hagués d’esvair-se per si sol el risc que corren les dones que fugen de la violència. Tot i que en aquest període les denúncies han disminuït, s’espera un increment significatiu quan s’aixequi l’estat d’alarma, fent imprescindible un pla específic per atendre aquests casos. En el context de confinament s’han eliminat els espais segurs per fer l’intercanvi de les visites en casos en què el pare ha maltractat la mare, augmentant la situació de risc per a les mares, i alguns pares han aprofitat l’estat d’alarma per incomplir els requisits establerts en les resolucions judicials de custòdia compartida. De res serveixen els pactes d’estat si l’erradicació de la pandèmia estructural de les violències masclistes no esdevé una qüestió d’estat i si la justícia no deixa de ser patriarcal. El confinament també ha dificultat l’exercici dels drets sexuals i reproductius, ja de per si en situació precària per la insuficiència de serveis i pel seu limitat abast territorial.

En cinquè lloc, l’estat d’alarma s’ha farcit d’un discurs patriòtic i militar que virilitza la resposta a la crisi, alimentat pel discurs de la por d’alguns mitjans de comunicació. És totalment inútil comminar a l’ordre des de la disciplina quan el que cal és apel·lar a la solidaritat i a la responsabilitat col·lectiva, com han fet moltes xarxes d’acció comunitària. Mesures com l’ampliació de funcions de l’exèrcit en l’ordre públic i l’augment de la vigilància policial corren el risc de normalitzar restriccions en l’exercici de drets i llibertats fonamentals i generen un contagi de valors punitius en la població, com ara la “policia de balcó” i l’augment de la xenofòbia, que acaben beneficiant a l’extrema dreta. El sexisme i el racisme que alimenten les guerres no serveixen per acabar amb un virus i, en tot cas, aquesta suposada “guerra” contra un “enemic comú” lluny d’unir-nos exposa els privilegis – o la manca de privilegis – amb què hi podem fer front. Potser aquest discurs pot contribuir a què alguns homes es posin la mascareta sense veure-la com un símbol de feblesa, tal com han identificat alguns estudis, però el discurs bel·licista no ataca l’arrel d’aquest problema: la masculinitat hegemònica tòxica. Encara menys justificat està l’increment de despesa militar per part del govern espanyol en un moment on la prioritat ha de ser salvaguardar la vida, no comprar armes per a destruir-la.

En resum, la “nova” normalitat postconfinament no serà tant “nova” per als feminismes, els quals són ben conscients de les amenaces. Malgrat que la pressió de les entitats feministes hagi empès els diferents governs a prestar atenció al diferencial de gènere de la crisi, l’anterior crisi econòmica ens recorda com n’és de fàcil que la igualtat efectiva de dones i homes caigui de l’agenda política, ja que se segueix veient com una política sectorial i no transversal al conjunt de la societat. L’aberració que les polítiques d’igualtat depenguin de la conjuntura econòmica només és possible des d’una visió fragmentada dels drets humans i des de la incomprensió institucionalitzada de la perspectiva de gènere i de la interseccionalitat, malauradament absent dels pressupostos públics i de gairebé totes les polítiques.

Malgrat que la pressió de les entitats feministes hagi empès els diferents governs a prestar atenció al diferencial de gènere de la crisi, l’anterior crisi econòmica ens recorda com n’és de fàcil que la igualtat efectiva de dones i homes caigui de l’agenda política

Finalment, la pregunta “han gestionat millor la crisi les dones líders?” ha sigut objecte de nombrosos articles periodístics, contraposant Jacinda Ardern, Angela Merkel, Mette Frederiksen, Erna Solberg o Katrín Jakobsdóttir a Boris Johnson, Donald Trump o Jair Bolsonaro sense tenir en compte que el context dels països importa molt (característiques de l’estat de benestar, densitat poblacional, cultura política, etc.). A més, donat que les dones lideren actualment menys del 10% del total de països del món, la mostra és massa petita com per a poder generalitzar, i l’assignació de més empatia o d’estils de comunicació diferents a les dones conté una bona dosi de sexisme benevolent perquè no són característiques innates a les dones ni exclusives a les dones. Tanmateix, la fatxenderia i l’arrogància mostrada per alguns dels líders homes no haurien estat tolerades en les dones polítiques, degut al doble raser masclista que impera en la política.

La pregunta simplista que ha generat tants titulars ha tapat en canvi d’altres qüestions molt rellevants. D’una banda, la sobrerepresentació dels homes en els “comitès de savis”, gabinets de crisi o entre els experts opinadors als mitjans de comunicació ha passat en bona mesura desapercebuda ja que és una inèrcia patriarcal que s’agreuja en moments d’excepcionalitat, fins i tot en un moment en què les dones han ocupat la primera línia de contenció en els serveis mèdics. D’altra banda, s’ha prestat encara menys atenció a l’absència de perspectiva feminista en la gestió de la crisi. Tal com reclama el Consell Nacional de les Dones de Catalunya, resulta necessari crear un gabinet per a supervisar que la perspectiva feminista impregni totes les respostes polítiques del postconfinament. Els feminismes fa dècades que tenen les propostes preparades per garantir la sostenibilitat de la vida i del planeta. Està per veure si els governs, els parlaments i els agents socials estaran a l’alçada.

Subscripció (vull que existiu!)

COL·LABORADOR/A

20€/any

  • Descomptes als nostres cursos i activitats d’entre el 10 i el 20%
  • Gràcies pel teu suport econòmic. Aquesta web , i el projecte que hi ha darrera, és possible gràcies a les vostres contribucions econòmiques
Subscriure’m!

SUBSCRIPTOR/A

40€/any

  • Beneficia’t de descomptes als nostres cursos d’entre el 20 i el 50%
  • Rebre el monogràfic en format pdf  llest per a imprimir-te’l, o bé llegir-lo amb funcions interactives
  • Rep al teu correu un resum quinzenal d’articles de Sobiranies.cat i un llistat del més interessant que hem trobat d’altres publicacions
Subscriure’m!

SUBSCRIPTOR/A PREMIUM

70€/any

  • Beneficia’t de descomptes als nostres cursos d’entre el 40% i el 60%*
  • Un curs gratuït a l’any de la teva elecció
  • Gaudeix dels continguts de youtube amb antel·lació (els que no siguin en directe)
  • En els directes, sempre que sigui possible, accés a una conversa en grup reduir amb els i les ponents.
  • Participa amb el Consell de Redacció en el disseny i debats dels monogràfics mensuals.
Subscriure’m!

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.