Compartir

Poder, Estat, policia i violència

Parlar de reforma del model policial és una obvietat. Tot model, per definició, ha d’estar en permanent revisió perquè és quelcom viu i lligat a un sistema social més ampli.

19/03/2021

Vivim temps de crispació social, i alhora de increment de protestes. La relació causa efecte és evident, i el fenomen no és nou; ha passat en temps precedents i en crisis anteriors. Apareix en aquestes circumstàncies un component de violència quines causes han de ser analitzades des de la complexitat i la contextualització. I és en aquest punt on un fenomen que pot aparèixer com a cíclic en les formes, adquireix circumstàncies específiques i diferenciades que cal examinar.

Recentment, a diverses manifestacions arreu del mon i per causes diverses, han emergit  violències tant per part de manifestants com de policies, que han acabat amb lesions serioses i fins i tot mort: Hong Kong, Myanmar, Estats Units (Minneapolis, Portland, Rochester) França (Gillets Jaunes) entre altres llocs en donen testimoniatge. Per limitar l’enfoc, i si ens centrem a Europa en els darrers mesos, podem recordar Paris, Barcelona, Den Bosch, Rotterdam… Aquests fets, on s’han produït morts i lesions irreversibles degut a l’ús de materials antiavalots, han posat a l’agenda política i social la reforma de l’ordre públic; però això requereix una anàlisi complexa, de la que aquest escrit només pretén ser una senzilla contribució.

Reforma de l’ordre públic

Una reforma de l’ordre públic és, de fet, relativament senzilla. Es tracta de revisar funcions, tècniques i protocols, de establir mecanismes de control i traçabilitat de les accions policials sobre el terreny, per tractar d’evitar errors i en el seu cas sancionar possibles actuacions irregulars per part dels agents intervinents.

Es poden reformular els criteris de selecció dels membres, revisar els programes i currículums formatius i estudiar si els recursos de què disposen els agents de policia per complir les funcions que tenen atribuïdes son els adequats. De fet, certs elements clàssics de l’armament antiavalots, com les pilotes de goma o les  bales de foam, han estat posats en dubte pel Consell d’Europa o fins i tot en alguns casos prohibits per la seva potencial lesivitat.

Si es vol anar una mica més enllà, caldrà analitzar si dins dels grups especials d’antiavalots s’hi ha desenvolupat una subcultura policial inadequada als objectius i finalitats de una unitat d’aquesta mena, que està subjecte en les seves intervencions als mateixos principis que han  de presidir la resta de actuacions policials, és a dir: congruència, oportunitat i proporcionalitat.  

Però limitar-se a una revisió de l’ordre públic és una mesura tant efectista com poc eficaç. Des del moment en que parlem de subcultura, recursos -humans i materials-, protocols, funcions i tècniques, estem intervenint en el model policial, i la modificació de una part acaba alterant, es vulgui o no, tot el conjunt. S’acaba així fent necessària una reestructuració més profunda i esdevé inevitable tractar el tema des d’una perspectiva més àmplia, si no volem caure en mesures gatopardistes on al final ben poca cosa o res no canvia. D’altra banda, i justament per poder valorar els principis orientadors de l’actuació policial, es fa necessari analitzar l’entorn i el context en què es produeixen les intervencions policials, i el marc en què es desenvolupa el model policial.

El model policial

Julio Maria Sanguinetti assenyala amb encert que parlar de model pot suposar un tòpic, un lloc comú que “da para todo uso, lo mismo un barrido que un fregado” (El País 8/5/2002 p. 16). Si es vol utilitzar el terme, no perquè sigui precís ni científicament vàlid, sinó perquè  és entenedor, cal abans explicitar què volem dir, per tal d’evitar tòpics i llocs comuns. Si assumim que un model, en el sentit que estem parlant,  pot ser el plantejament, anàlisi i desenvolupament de un conjunt d’elements, processos, valors, estructures, funcions…. que donen forma a una determinada organització o sistema, aleshores  podem pensar en un model policial a partir d’un esquema en forma de triangle, on els seus vèrtex siguin la cultura policial, les funcions policials i l’organització policial (que inclou de manera molt destacada la formació)

Limitar-se a una revisió de l’ordre públic és una mesura tant efectista com poc eficaç

Un model ha d’estar en permanent revisió, per tal d’adaptar-lo al seu entorn social. Altrament dit, parlar de reforma del model policial és una obvietat, una mena de pleonasme. Tot model, per definició, ha d’estar en permanent revisió perquè és quelcom viu i lligat a un sistema social més ampli. Un model tancat està destinat a envellir, a l’entropia, a la mort. En aquest sentit, és insuficient i reduccionista concloure que cal una reforma del model policial perquè cal una reforma de l’ordre públic dins d’aquest model. De fet, cal una reforma del model policial perquè és part de la seva natura si entenem la policia com un sistema actiu (autopoiètica i autorreferencial) amb capacitat i agenda pròpies i no, o no només, com un element instrumental, un aparell d’Estat. 

Per reformar el model policial, cal intervenir sobre els tres vèrtex del triangle. Probablement el més lent i difícil de modificar sigui la cultura policial, element constituït per un conjunt de valors que s’han format en el si de cada cos, amb els anys i a partir de les seves pròpies experiències i interaccions i de la relació de les corporacions policials entre elles, amb la societat i el poder. Les vicissituds d’aquestes relacions i una necessitat de cohesió grupal, no especifica de la policia ans comú a moltes professions, duen a generar unes dinàmiques que tendeixen a autoprotegir-se i crear-se un relat i una mitologia pròpies; acaben per blindar una determinada visió de la professió basada en un corporativisme de tipus gremial, una deontologia autogenerada que no sempre té perquè coincidir amb el concepte de professió policial que reclama o necessita la societat en què es desenvolupa. Aquests aspectes negatius del corporativisme es barregen però amb valors que cal considerar com positius i professionalment necessaris com ara la lleialtat i la confiança amb els companys o companyes, el respecte propi de cossos jerarquitzats, la dedicació en la feina, la vocació de servei, o les reivindicacions laborals o de transparència interna.

Aquesta barreja d’elements, els uns professionalment positius i els altres gremialment negatius, fa que una actuació directe sobre la cultura policial sigui molt difícil de fer i trobi fortes resistències al canvi. Més fàcil és treballar els altres vèrtex del triangle: les funcions i la organització. Si es fa de manera tranquil·la, decidida, clara, transparent, coproduïda amb els propis cossos  policials i l’entorn social i polític en que es desenvolupen, unes intervencions d’aquesta mena poden permetre una modificació relativament ràpida i dinàmica del model policial, atès que els canvis a les funcions i la organització acaben a mig termini modificant de motu proprio la cultura policial. L’objectiu d’això hauria de ser, com veurem més endavant, una transformació de la professió policial, del tot necessària per adequar-la a les noves realitats socials en que estem vivint.

Malgrat els lloables esforços d’alguns professionals de la policia que tractaren de fer bé la seva feina, el model policial de la transició mantenia, juntament amb els altres poders fàctics, un paper tutelar i guardià de l’Estat

Centrant-nos en el model policial espanyol actual, podem afirmar que és un model fallit però no inexistent. Nascut amb la reinstauració de la democràcia i en el marc de la Constitució espanyola de 1978, el model està viciat des de les seves arrels. L’anomenada transició acabà en allò que Engels (1888 p.2), parlant de la Revolució de 1848, anomenà “un gobierno constitucional en la forma, pero viejo en el espíritu”1. La manca de força/poder suficient per part dels partits democràtics i antifranquistes va tallar la opció de una reforma profunda del règim franquista, especialment pel que fa a l’anomenat estat profund (també conegut aleshores com “poders fàctics”). Aquest estat profund, del que formaren –i formen- part entre altres l’exèrcit, la judicatura, la policia i part del funcionariat, especialment en els seus càrrecs directius o superiors, es va transferir, quasi bé intacte, a la nova democràcia, actuant en determinats moments amb esperit quintacolumnista i hipotecant seriosament els governs de l’Estat i evitant els necessaris canvis i successives adaptacions a models democràtics avançats2. És en aquest context que es va forjar el fallit model policial, llastrat per les resistències al canvi de una bona part dels cossos de seguretat i de l’exèrcit (cal recordar que les policies estatals estaven militaritzades i les locals subordinades a un paper de auxiliars, mentre que les policies autonòmiques eren pràcticament incipients o inexistents, amb un paper residual a la Constitució. 

En poques paraules, malgrat els lloables esforços d’alguns professionals de la policia que tractaren de fer bé la seva feina, el model policial de la transició mantenia, juntament amb els altres poders fàctics, un paper tutelar i guardià de l’Estat (que no forçosament lleial amb els seus governs successius) i força allunyat de la seva suposada funció de garantia de l’interès públic mitjançant la protecció dels drets i llibertats i la garantia de la seguretat ciutadana, proclamat a l’art 104 de la Constitució.

La situació actual, malgrat presentar certa aparença de normalitat, és hereva d’aquestes deficiències inicials, cosa que es tradueix en un conjunt de problemes i de disfuncions com ara superposicions de policies i/o llacunes; manca de coordinació i de traspàs d’informació; manca de incorporació de la dona a la policia (que te com a conseqüència una evident masculinització i fins i tot un masclisme corporatiu); un concepte autoritari del poder i de la jerarquia; un us imprecís de la violència; un règim de ascensos, sancions, honors i recompenses esbiaixat; importants llacunes formatives; retard en la incorporació de noves tecnologies… Valgui aquesta enumeració a tall de mostra del que podria ser una llarga llista.

És per això que es pot afirmar alhora que existeix un model policial espanyol, però que és fallit i que arrossega importants disfuncions3. Per tant, resulta palesa la necessitat urgent de la seva reforma. Però això no es pot fer de manera precipitada, i menys encara com a conseqüència de deficiències en matèria d’ordre públic, que tot i existir no esgoten ni molt menys les raons per una reforma en profunditat del model. Certament es poden intentar pedaços, però els vicis es mantindran, agreujats amb el pas del temps i transferits a noves promocions policials. És important tenir ben  present, a més, que si la reforma d’un model policial no s’acompanya de la reforma del model de seguretat i del de justícia corresponents, mai es tindrà la necessària visió integral que permeti incardinar adequadament el/s model/s esmentat/s a la societat que constitueix el seu marc d’actuació i desenvolupament.

Els conflictes globals i asimètrics (terrorisme, crim organitzat a gran escala, moviments antiglobalització) han donat arguments i justificacions per tornar a difuminar la frontera entre enemic interior i exterior

Pel que fa al model policial català, val a dir que també és reflex dels dèficits de la transició espanyola, que es palesen tant a les Policies Locals, que pateixen importants mancances i una evolució desigual, com a Mossos d’Esquadra, policia  que pels seus orígens recents, democràtics i diferenciats, entrà com un actor nou a l’escena policial,  política i social. El seu desenvolupament presentà, des de l’inici, conflictes polítics amb l’estat espanyol, els seus governs, i amb altres instàncies, com la judicatura (que per exemple, durant força temps fou reticent al seu reconeixement com a policia judicial). Això, a més de problemes institucionals de construcció, de desenvolupament i de situacions de encontres/desencontres  entre els cossos policials de l’Estat espanyol, l’autonòmic, les policies locals, i també amb parts significatives de la societat catalana i dels seus governs. En gran mesura, el que s’ha esmentat respecte del model espanyol és aplicable al català, com ho és a d’altres models amb signes d’obsolescència de molts dels països de la UE.

Seguretat, poder i violència

Si una reforma urgent i parcial del model de ordre públic és insuficient i cal fer-la en el marc més extens d’una adequació del model policial a la realitat circumdant, també podem afirmar que els estàndards de les actuals societats democràtiques, pel que fa al reconeixement i respecte ple dels drets humans i de les llibertats, haurien de comportar unes exigències, aspiracions i expectatives que obliguessin a repensar el model de seguretat en que cal inserir el model policial.

Els models de seguretat contemporanis es basen encara fortament en la visió securitària dels estats-nació de matriu westfaliana, que interpreten la seguretat, en primer terme, com a seguretat de l’Estat. Les transformacions de les darreres dècades han afeblit aquest plantejament, i han evolucionat cap a una visió de la seguretat com seguretat humana, on l’eix central es posiciona en el concepte de desenvolupament humà i on la persona es situa com a destinatari primordial de una seguretat ara vinculada als drets individuals i col·lectius dels ciutadans. Tot i que això no està exempt de problemes, la orientació sembla prou clara (Recasens 2014).

D’altra banda, l’anomenada globalització i els seu desenvolupament econòmic, polític, social i cultural i les xarxes que se’n deriven han posat en crisi un determinat tipus (també podríem dir-ne model) d’Estat, quina re-formulació no li permet mantenir intactes els seus aparells com fins ara. La pressió global i la seva estructura reticular i de xarxes generen unes formes de poder/violència/criminalitat/conflictes, externes a l’Estat, que el desestructuren i el confronten a conflictes asimètrics pels que no te resposta ni política ni jurídica i pels que, per defecte, cerca bocs expiatoris. Reapareixen així discursos de demonització de l’altra, la figura de l’enemic, del dret penal de l’enemic (Jakobs 2003) del populisme punitiu o de lleis extra penals de seguretat pública. Poc a poc es van filtrant un llenguatge i un imaginari bèl·lics en la seguretat pública (fins i tot en la gestió de la pandèmia del covid 19). Els conflictes globals i asimètrics (terrorisme, crim organitzat a gran escala, moviments antiglobalització) han donat arguments i justificacions per tornar a difuminar la frontera entre enemic interior i exterior (en aquella dicotomia que pretenia diferenciar enemic i delinqüent, entre  guerra i dret penal) i fragilitzen encara més els espais i els actors locals, quina crispació  augmenta a totes les esferes i en tots els sectors.

Com assenyala Bauman (2005), els problemes globals es concreten en els espais locals i especialment les ciutats. Apareix aleshores un problema impossible de resoldre, és a dir trobar solucions locals a contradiccions globals. Entre aquests extrems globals-locals, l’Estat està resultant massa petit per assumir la complexitat global, i massa gran per poder resoldre adequadament els problemes locals; i en aquest context, la seguretat no constitueix una excepció. Emergeix així un problema que te a veure amb el poder, i que està íntimament lligat a la violència i en especial, a la seva naturalesa; i sobre això hi ha diferents variants (Wiewiorka 1998).

La violència instrumental, com a element determinant en un conflicte, suposa una racionalitat, la voluntat de emprar-la com instrument. És el concepte de violència política emprada els anys 60 i 70 com a motor de canvi polític. En aquest sentit, la violència és un medi per obtenir uns fins en política. És, en termes weberians, un instrument de dominació política, heretat de un Estat monopolitzador de la violència legítima que manté la dominació i el poder en un territori determinat, però també és un instrument per prendre-li el poder a l’Estat, per accedir-hi. Aquesta violència, instrument dels conflictes, eina de poder, estatal (conservadora de dret) i anti estatal (fundadora de dret) (Benjamin 1991), és de confrontació, admet relats alternatius, genera un conflicte amb el poder i per tant admet mediació, discussió, negociació.

La crisi actual d’aquest Estat fort altera les regles, es deslegitima el poder i amb ell la força i la visió de qui té dret a la violència. Una crisi patològica del sistema, crisi social, econòmica, política, fins i tot darrerament, sanitària, que produeix una desestructuració social, política, cultural, una crisi dels actors i de la seva integració/cohesió que no sembla deixar alternativa. En no haver-hi alternativa (ni per tant relat) per part del sistema ni dels actors que s’hi oposen, només resta un substrat de frustració recíproca. Depenent del nivell de crisi i de la seva agudesa, el fenomen serà més greu o menys. El problema bàsic rau aleshores en la disfunció entre sistema i actors, i la seva deriva en violència. La violència esdevé simbiòtica, parasitaria s’enganxa a tota mena de protesta, i la mediació esdevé quasi bé impossible. 

A la violència de contestació s’hi confronta una resposta institucional que, a manca de gestió del conflicte, ja només pot ser repressiva, “autoderrotant”(Arendt, 2012, p.75). Les institucions només envien a la policia, que també té sensació de frustració perquè la seva presència no resol una situació de per si ja irresoluble, pel fet que estem front a una violència que no és reflex de conflicte, sinó de absència de política, de un buit entre actors i sistema. Aquesta violència no prové del conflicte, al contrari, és el resultat de la manca de conflicte, o si es vol d’un conflicte desestructurat, sense regles, sense diàleg, on la violència és un element més d’exclusió/autoexclusió. La contestació no és fundadora, no pretén forçar un canvi en el que no es creu, ni es confia, ni disposa d’un relat que el sustenti.

De poc servirà tot el treball amb les forces de seguretat si es manté la ineficiència de les polítiques de seguretat

Un tercer nivell és el derivat de una autonomització de la violència, que esdevé fi en si mateixa. La contestació es torna lúdica i destructiva/autodestructiva, front al que interpreta com a violència institucional, econòmica, excloent. Es excloent i lúdica alhora.  No hi cap mediació. L’aspecte lúdic es percep pel fet que sembla que la intervenció policial sigui part de la festa i generi un punt de simetria on poden aparèixer els errors i les crispacions .

És important assenyalar que no es tracta de una categorització excloent. En un mateix acte de protesta, en una mateixa manifestació, totes les categories poden conviure en major o menor mesura, sovint en moments diferents. En aquest sentit, els esdeveniments i els episodis viscuts a Catalunya els darrers anys suposen una mena de “tempesta perfecta”, perquè hi podem trobar tots els elements4. És per això que no començarem a entendre certes situacions fins que no entenguem que  no estem davant de “violència”, sinó de diverses violències, que cal tractar per separat, i dissenyar polítiques públiques diversificades, en lloc de respondre només amb la eina més insatisfactòria: l’ordre públic. 

Apostar pel present tot mirant al futur

Cal incardinar un model policial dins un model més ampli de seguretat i de les corresponents polítiques de seguretat. En aquest model, les policies ja no son l’actor únic, ni tan sols l’actor principal. Es configuren com un actor molt important, però en concurrència/cooperació amb altres actors. Aquesta seguretat s’ha de basar en un concepte de seguretat humana, que encara cal anar acotant i fer evolucionar cap a propostes i polítiques efectives. Aquestes polítiques només es poden fer en un model de coproducció real i efectiva entre institucions i ciutadania. Això s’ha de fer assumint un concepte transversal de seguretat que incorpori urbanisme, neteja, il·luminació, sorolls i altres elements que facilitin en general l’ús compartit i pacífic dels espais públics i d’altres elements contextuals que evitin el sentiment de inseguretat i incrementin la qualitat de vida. Per a assolir aquests objectius, és necessari tenir propostes concretes.

Calen organitzacions policials més horitzontals, per enfocar el model policial cap a una nova cultura de la seguretat basada en la cooperació intercorporativa i interinstitucional, sobre els fonaments de la lleialtat i la transversalitat. D’aquesta manera es pot aconseguir la necessària generació de confiança en les forces de seguretat i la seva adequació a mecanismes de control, de formació i de gestió i autonomia, que assegurin la sintonia amb la societat i les seves realitats.

Es fa palesa la necessitat de una nova professió policial, basada en un model preventiu, que primi la proximitat, el coneixement del territori i el desenvolupament harmònic de l’espai públic i dels seus usos, i quina composició reflecteixi la diversitat social i de gènere. Per això és fonamental redefinir el rol i la professió de les policies, primant la prevenció i aspectes com la transparència, la comunicació i la devolució a la ciutadania.

Cal tenir en compte aspectes organitzatius i econòmics, elaborar plans directors de policial, acompanyar cada proposta amb anàlisis de costos econòmics i de oportunitat, avaluar i optimitzar recursos, desburocratitzar la policia per destinar el màxim de efectius a les tasques operatives, analitzar els dimensionaments, tenir en compte les repercussions laborals de les accions empreses, disposar d’un model formatiu clar, definit i implantat, etc.

En síntesi, un debat seriós sobre l’adequació del model policial a la seva realitat (quan per circumstàncies de mala gestió no s’ha fet de manera progressiva i constant) no pot centrar-se en episodis de violència ni en causes greus però circumstancials com crisis econòmiques o pandèmies. La glocalització, la transformació de la forma Estat i dels espais locals/infra-estatals, els canvis en els paràmetres i manera d’entendre la seguretat, així com els canvis en els llindars de tolerància social front a certes problemàtiques, a determinats fets o situacions, son les veritables claus que semblen requerir no només canvis en l’ordre públic o revisions en profunditat del model policial, ans també una transformació profunda del rol i la professió de la policia en societats com la catalana o l’espanyola, tot vinculant-la a una clara assumpció de les polítiques de seguretat per part de les autoritats polítiques. De poc servirà tot el treball amb les forces de seguretat si es manté la ineficiència de les polítiques de seguretat, paralitzades entre una dreta immobilista i una esquerra desentesa. 


Notes

[1] A propòsit de la revolució burgesa de 1848, Engels exposa com el creixement del proletariat, que es veia com una amenaça, va llençar la burgesia “en los brazos de la reacción monárquica, burocrática, semifeudal y militar” (ib.id.), i això portà a uns governs reaccionaris i marcats pel vell règim.

[2] En aquest punt, sembla encertada l’observació de Martin Pallín (2020, pp.226) que seguint a Faber, Sebastiaan i Echevarria, Ignacio, sosté que el que es considera llegat franquista (ell ho aplica a la justícia) és un conjunt de “carencias históricas que arrancan del rechazo de las ideas liberales de la Revolución Francesa” que han conformat una societat “con resabios autoritarios” i per tant “A nadie le puede extrañar que la judicatura española sea el reflejo de nuestra sociedad, que vive perennemente mediatizada por su escasa fe en los valores democráticos y atemorizada por los posibles desastres que pueda acarrear la elección mayoritaria de un Gobierno que promueva y exija el cumplimiento íntegro de los principios y valores propios de un Estado social y democrático de derecho”.

[3] La necessitat de reforma del model policial a nivell estatal es feu ben palesa en la comissió parlamentària no permanent “Para el estudio del modelo policial del S.XXI” creada a l’efecte, que al cap i a la fi no fou més que un conjunt de compareixences d’experts i poca cosa més, sense resultats tangibles apreciables a dia d’avui (vegi’s Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados XII Legislatura 2018).

[4] L’Estat profund, davant la inoperància o fallida de la fina capa política que el cobreix, s’ha vist obligat a aflorar, a mostrar descarnadament el que procura mantenir curosament ocult: el seu poder.

Bibliografia

Arendt, H. (2012): Sobre la violència. Alianza ed., Madrid 4a reimpresión (ed. original anglesa 1969).

Bauman, Z. (2005): Fiducia e paüra nella città. Bruno Mondadori, Milano.

Benjamin, W. (1991): Para una crítica de la violència y otros ensayos. Taurus, Madrid, p. 23-45. (publicació original alemana 1921).

Engels, F. (1888): El papel de la violencia en la historia. https://fundacionfedericoengels.net/images/PDF/El%20papel%20de%20la%20violencia%20en%20la%20historia.pdf consultada 07-03-2021.

Jakobs, G. y Cancio Meliá, M (2003): Derecho penal del enemigo (Madrid, Thompson Civitas).

Martin Pallín, J.A. (2020): El gobierno de las togas. Los libros de la catarata, Madrid.

Recasens, A. (2014): “La seguridad y sus límites: claves para la construcción de un producto” Revista de direito e segurança Janeiro-junho 2014, Ano II, num. 3, pp.7-36.

Wieviorka, M. (1998): ”Le nouveau paradigme de la violence” Cultures & Conflits, vol. 29-30, no. 1-2, 1998 (Parties 1, 2 et 3).

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.