Compartir

Pragmatisme o rendició

Per gran satisfacció de l’unionisme l’exconseller Andreu Mas-Colell ha renunciat a seguir lluitant per la independència.

Economista. Director d'Innovació Social a l'Ajuntament de Barcelona
25/09/2020

Per gran satisfacció de l’unionisme l’exconseller Andreu Mas-Colell ha renunciat a seguir lluitant per la independència. El patriotisme es defensa en el dia a dia, ha vingut a dir i la independència ha de quedar aparcada per molts anys.  Sembla un retorn del peix al cove que es va acabar el 2012, quan essent ell conseller d’economia, i co-governant de facto amb el PP a la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona, la Generalitat arruïnada va perdre la seva poca autonomia financera. 

El dèficit fiscal continua igual que fa 10, 20 o 30 anys: al voltant del 6% del PIB català. No és que Espanya ens robi, és que de tot el que ens recapta ens en torna molt menys.

Passem a veure la situació actual, i així endevinarem què ens promet el conseller si li fem cas. 

  1. El dèficit fiscal continua igual que fa 10, 20 o 30 anys: al voltant del 6% del PIB català calculat amb flux de càrrega benefici (que reparteix la despesa centralitzada entre els habitants del regne a prorrata) o del 8% calculat amb flux monetari (allà on es gasten els diners). No és que Espanya ens robi, és que de tot el que ens recapta ens en torna molt menys. I això es nota en menors recursos per a la Generalitat i menors inversions pressupostades de l’estat aquí, i encara menys quan es miren les dades d’execució real. I això amb un cost de la vida més car a Catalunya que a la resta del Regne, que ens fa pagar més impostos i que ens costi més sobreviure.
  1. Catalunya tenia fins ara les matrícules universitàries més cares del Regne. Ara la Generalitat les ha rebaixat, també contra la opinió de l’exconseller, que opina que les beques ajuden ja prou als estudiants pobres, o sigui el mateix tipus de raonament que afirma que les ajudes per pobres arriben de veritat als pobres. Només pensem en quant talent s’ha perdut perquè molts estudiants no tenien expectatives de poder-se pagar la universitat i van abandonar els estudis? (una dada: la taxa d’abandonament escolar a Nou Barris, a Barcelona, és 7 vegades més elevada que a Sarrià-Sant Gervasi, i cap estudi ens diu que siguin 7 vegades més ineptes) 

Catalunya tenia fins ara les matrícules universitàries més cares del Regne. Ara la Generalitat les ha rebaixat, també contra la opinió de l’exconseller

  1. Catalunya segueix essent la fàbrica d’Espanya i la principal regió exportadora. La balança del comerç de béns i serveis amb la resta del Regne es de 14.000 milions d’euros de superàvit, xifra que similar a la del dèficit fiscal (els diners venen i tornen a anar-se’n, doncs). En comparació, la balança de Madrid es deficitària de 8.000 milions (els diners se’n van i i els hi tornen per mantenir la tecnoestructura –llotja del Bernabeu i deep state inclosos -). I aquesta balança comercial favorable es complementa amb una desconnexió progressiva de l’economia catalana dels mercats del Regne. Fa 20 anys el 39% de les vendes de béns produïts a Catalunya s’adreçaven al mercat de la resta d’Espanya, l’any passat va ser el 26%, el més baix de la sèrie coneguda. La posició de Catalunya s’aguanta, però, amb pinces: a favor disposa d’un teixit industrial creat fa més dos segles i una posició geogràfica propera al centre d’ Europa. En contra, una elevada dependència de multinacionals estrangeres, molt poques grans empreses d’obediència catalana i molt poca inversió en R+D, ni pública ni privada. 
  1. El quart factor és la divisió social. Allò d’un sol poble se’n ha anat als prestatges de la història quan les successives crisis han deixat tirats als més febles. Podríem simplificar la fractura (perdoneu la caricatura, però mirant els baròmetres del CEO i la correlació renda/idioma/origen versus vot independentista o unionista, les tendències són clares tot i que hi ha òbviament transvasaments entre els espais, com encara existeix un mínim d’ascensor social i més de barreges familiars)  dient que hi ha tres grups de catalans: els d’arrel immigrant de la resta d’Espanya (ells mateixos o els seus pares i avis vinguts durant els anys 50, 60 i 70), que  mantenen el castellà com a llengua vehicular (curiosa llengua oprimida amb 500 millors de parlants, que és l’única que pots fer servir a la majoria d’organismes públics estatals amb delegació a Catalunya o immensament majoritària als mitjans de comunicació que es llegeixen, veuen o escolten aquí), tenen un nivell d’estudis més baix que la mitjana i de la Generalitat no han rebut gaire suport sempre que ho han passat malament (la despesa en pensions que paga l’estat es 100 vegades la despesa en renda garantida de ciutadania que paga la Generalitat, i la despesa en atur ho és més de 10 vegades -encara que ara a alguns els hi costi cobrar els ERTO, i els ajuts en habitatge fan riure si ens comparem amb Europa). I viuen majoritàriament a Tabàrnia. El segon grup són els catalans de socarrel, classe mitjana o mitja alta, amb més estudis però també amb tietes i pagesos, llaços i tractors, els dos milions i escaig que sembla que no es cansen de votar equivocadament, el soufflé més llarg de la història propera.  I el tercer grup no compta, un 20% de la població amb nacionalitat estrangera, amb un 50% de pobresa, ni voten ni interessa que ho facin no sigui que molts reclamin drets socials a més dels polítics. De rics n’hi ha als tres grups, els que colaboren amb l’explotació del país per compte dels seus amos de Madrid (en diríem la clase colonial), els que mirem cap en fora perquè han donat per perdut el mercat espanyol i la classe expat que viu a Barcelona o Castelldefels i no són d’aquest món. El repartiment nacional I, nacional II i internacional es 40-40-20. 
  1. Quan històricament el pujolisme i el felipisme arrasaven a les eleccions catalanes autonòmiques i generals ja es veia de quin peu calçaven els dos grans grups nacionals. Els espanyols no votaven a les autonòmiques, perpetuant per omissió el comandament dels Pujol-Ferrusola, i en canvi sí que ho feien en massa a les generals. El vot al PSC-PSOE era la goma que es comprimia o s’estirava perquè alguns no creien que l’autogovern català fos important.

I fins aquí hem arribat avui: un dèficit fiscal que impedeix desenvolupar un estat del benestar com cal, sense universitats accessibles ni una R+D potent per enterrar el model immobiliari-turístic (sempre és més fàcil obtenir una hipoteca que un rènting de maquinària).  Però al català mig aburgesat nacional II això de l’estat del benestar fluixet li és bastant igual, doncs porta els fills a la concertada, els fills universitaris que volen ser empresaris a ESADE, està apuntat a la mútua mèdica i té uns quants pisets i locals llogats que li garanteixen que encara que les pensions publiques vagin minvant ell no perdrà l’estatus i que els seus fills també siguin propietaris. I manté una xarxa de relacions per anar preservant, encara que amb dificultats, l’estatus dels hereus. Ja se sap que això de la meritocràcia queda superat per la potència del capital bridging

I, és clar, per a un bon grapat de nacionals I, educació feble, accés a la universitat difícil i pocs ajuts socials implica la perpetuació de la vulnerabilitat, mirar Telecinco i poc interès per la política, i no entendre com l’explotació de les finances catalanes i unes quantes decisions més que es prenen a 650 kilòmetres perpetuen la seva situació generació a generació.  I ara competint, a més, amb els nouvinguts dels quatre racons del món per agafar una bicicleta amb una caixa al darrera més gran que ell.

Es això el que vol perpetuar l’exconseller? Vol preservar el patriotisme de la classe mitjana convergent/amb-seny que no vol pagar molts impostos i cotitzacions, perquè ni li cal que l’escola ni la sanitat pública siguin de qualitat o que l’accés a la universitat sigui equitatiu?.  L’Albert Carreras (ex-secretari general d’Economia amb en Mas-Colell) escrivia fa poc sobre la fake de la decadència catalana front Madrid. Econòmicament, deia, no hi ha manera que Madrid s’imposi a Catalunya de manera clara tot i els esforços de centralització que fan els poders polítics, que fan que, per exemple, ja només quedin dues empreses amb seu catalana a l’IBEX35 (una, a finals del 2017). I aquesta resiliència és mèrit de l’ecosistema d’emprenedoria, innovació i vocació internacional. Ara bé, en termes socials, també el mateix Albert Carreras explicava fa unes setmanes l’enorme cost que té l’infrafinançament de l’estat del benestar a Catalunya, com reflecteixen els dolents resultats dels índexs de progrés social a nivell estatal o entre regions europees, molt per sota del que ens pertocaria per PIB per càpita. El que no explicitava es que qui ho pateix ara i també les seves conseqüències futures seran bona part dels que estan en contra de la independència, com si fos una classe de masoquisme del tipus “antes pobre que roto”, per alegria de la classe colonial i absentisme emocional de la classe indepe amb poca consciència de classe. Això vol dir, de facto, reforçar més la no-existència d’un sol poble, cada vegada més trencat socialment. 

Per tant, la paradoxa és que l’ex-conseller l’encerta, i té moltes probabilitats de que es compleixin els seus vaticinis, tot això es mantindrà amb la classe nacional espanyola empobrida de manera cronificada, sense recursos públics per sortir-se’n, votant qualsevol cosa que es digui federalisme, autonomisme o ciudadanomisme, mentre la classe patriota catalana pot tornar a fer la puta i la ramoneta, “volviendo a ser una pieza clave de la gobernabilidad de España”, com el PNB, a qui no li calen més recursos perquè ja els té tots, a diferència de nosaltres i dels que més ho necessiten. 

Per a mi allò més rellevant és observar com el debat sobre la conveniència de la independència ha anat tapant-nos l’elefant que tenim passejant-se per casa: que és que som un país prou ric com perquè ningú passi pena, estigui ben atès, pugui realitzar-se com a persona, i ser solidaris amb la resta de pobles de l’actual Regne i del món.  Però no hi arribem perquè no som sobirans per administrar-nos els resultats dels nostres esforços col·lectius. I com que ara renunciem a ser-ho, no cal tenir gaire interès en millorar les condicions dels que no ens voten. Quin error!  

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.