Compartir

Presentació de ‘Manifiesto Municipalista’. Federació i anticentralisme: de Pi i Margall al Confederalisme kurd

Publiquem el pròleg de Xavier Calafat a 'Manifiesto Municipalista', llibre d'Alejandro Caamaño. Xavier Calafat tracta de veure les particularitats del federalisme pimargallià així com les similituds entre els plantejaments de Pi i l'experiència confederal kurda.

Agon. Qüestions Polítiques
25/09/2021

Quan vaig tenir l’oportunitat de llegir el treball d’Alejandro [Caamaño] de seguida vaig notar que en les seves pàgines es contenia no sols una recerca acadèmica, sinó la proposta d’un programa de transformació social. Per això quan Alejandro em va oferir aquest espai perquè pogués comptar en unes breus línies la intersecció de les nostres recerques i militàncies, no podia més que dir que sí. Això es deu al fet que la recerca que ha realitzat Alejandro ens porta a un món desconegut per bona part dels moviments socials de l’Estat Espanyol i dels seus activistes i el coneixement dels quals pot implicar un canvi de perspectives: parlem de l’experiència llibertària de Rojava, situada al Kurdistan Occidental.

Alguns sectors de l’esquerra anticapitalista sens dubte estaran familiaritzats amb el que ha suposat que el major poble sense estat del món s’hagi convertit en el puntal de lluita contra l’islamofeixisme al mateix temps que desenvolupava una experiència revolucionària, només vista, per esmentar algunes experiències similars, en la Revolució Espanyola del 36, les Col·lectivitats d’Aragó o, més recentment, els Caragols autogestionats per l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional.

Però en general, la tendència al centralisme, a l’estatisme i a visions monistes de la qüestió nacional a Espanya han determinat que les organitzacions polítiques es trobin en un moment de tancament, de reproducció de velles dinàmiques obsoletes i de falta de nous horitzons. Per això aquest llibre. Per a reviure el debat i sortir de la situació actual. És per això que aquest llibre no tracta exactament del Kurdistan, ni tampoc de la cerca de models exòtics de transformació social per tal d’importar-los. Com tampoc tracta d’idealitzar a un poble d’Orient Mitjà. Això va sobre nosaltres, de mirar-nos cap a dins i cap a la nostra història i conflictes. Per això la recerca ha girat entorn del municipalisme a Catalunya, les pràctiques d’èxit realitzades des de diversos Ajuntaments catalans i la proposta de partir des de baix per a radicalitzar la democràcia.

És així que, com això va de nosaltres, de les classes subalternes d’Espanya i Catalunya, que he cregut interessant acceptar la proposta de l’autor i establir un pont entre dos corrents polítiques que a priori poden semblar molt allunyades l’una de l’altra, entre el republicanisme federal pimargallià i el confederalisme kurd.

Des de fa poc menys d’un any i mig he treballat conceptes, pràctiques i teories d’un moviment polític que va marcar el segle XIX en l’Estat Espanyol. Es tracta del republicanisme federal, i d’un autor en concret, Francesc Pi i Margall. Tornar sobre els passos d’aquest autor i el moviment polític al qual la seva teoria va venir a donar-li forma, no ha estat un capritx intel·lectual, sinó que ha estat una necessitat: una necessitat de dotar-nos d’eines intel·lectuals per a comprendre la fase en la qual la crisi orgànica del Règim del 78 entrava i el punt mort o límit en què les forces del canvi polític es trobaven.

Recuperar els debats que van mantenir els dirigents federals, llegir al voltant de l’experiència de la I República Espanyola i el seu intent de federalitzar l’estat o entendre l’esclat cantonal del 1873, té sens dubte un valor explicatiu a l’hora d’entendre el nostre present polític.

Així, malgrat l’oblit sistemàtic que ha sofert el republicanisme pimargallià, ens trobem en un moment prolífic on les recerques abunden; el recentment creat Institut Sobiranies juntament amb el col·lectiu de pensament Debats pel Demà han impulsat un curs anomenat “Les arrels polítiques de les esquerres catalanes”, la conferència inaugural del qual va impartir Xavier Domènech, precisament sobre l’obra de Pi i Margall. A més, també disposem d’una millor exploració del tema per part del mateix autor, en els primers capítols del seu últim llibre Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en Espanya (1833-2017). Aprofito per a assenyalar que el text que segueix és deutor de les lliçons que he après d’escoltar i llegir a Xavier Domènech en més d’una ocasió. També hauríem d’afegir el treball de Jaime Pastor, els articles que Gerardo Pisarello ha vingut publicant sobre el republicanisme hispà o la tesi doctoral de Catalina Martorell sobre el republicanisme federal a Mallorca.

La tradició federal en la cultura política de les classes subalternes

Tornant al nostre tema, crec que hi ha diverses connexions entre el pensament federal pimargallià i el confederalisme llibertari kurd. Connexions que poden ajudar a veure com més pròxima la pràctica política radical kurda, en encaixar aquesta amb la pròpia tradició política de les classes subalternes espanyoles (i catalanes). Com que, si la característica de la pràctica política kurda és l’associació per baix, la descentralització i la confederació d’estructures parcials autònomes d’una societat concreta sens, dubte podem afirmar que el republicanisme pimargallià i, per tant, les diverses cultures polítiques dels grups subalterns de l’Estat Espanyol, almenys fins al final de la Guerra Civil del 36, han anat del mateix.

Com deixaria escrit el brillant historiador Pere Gabriel Sirvent, és indubtable l’existència de ponts bastant més de fons que unes simples coincidències d’estratègia política del dia a dia entre l’anarcosindicalisme, el republicanisme català o gallec o el socialisme marxista, amb el republicanisme pimargallià[1]. El pensament de Pi va tenir una influència decisiva en l’anarcosindicalisme de la CNT. Per exemple, Frederica Montseny va escriure un pròleg l’any 1932 a la reedició del llibre del dirigent federal La Reacció i la Revolució, o així com el propi cooperativista Joan Peiró, que va arribar a dir que «la personalitat de Pi i Margall, un dels grans homes del segle passat, no és indiferent als treballadors del segle present». Es pot veure també aquesta influència en el catalanisme d’esquerres de Gabriel Alomar o Lluís Companys. De fet, la fórmula que va emprar en 1934 el President de la Generalitat, allò de «proclamo l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola», no podia ser sinó la concreció del programa federatiu dels federals del XIX. Altres ideologies com l’andalusisme de Blas Infante o el galleguisme d’Aureliano Pereira també estaran directament vinculades amb el pensament de Pi.

Aquestes tradicions polítiques van trobar en el model pimargallià, un punt de partida per a desenvolupar els seus programes de transformació social, teixint un fil “federal” de la història dels moviments socials espanyols en resposta a la construcció d’estructures polítiques i econòmiques centralistes.

Això és així, pel fet que el model de desenvolupament del capitalisme hispà i, per tant, la construcció de l’Estat liberal, es van imposar sobre un conjunt societal molt heterogeni, de manera que per a poder desenvolupar l’acumulació de capital era necessari centralitzar el poder de comandament, era necessari extreure el poder dels territoris per a implantar-se; desencadenant així tota una sèrie de conflictes socials.

És aquesta configuració tancada i excloent —una configuració monàrquica, centralista i antidemocràtica de l’Estat-nació hispà que Pi és dels primers a veure— la que explica que es conformarà una alternativa republicana, federal i socialitzant. De fet, els republicans federals van llegir la història d’Espanya com un contínuum, com una sèrie d’aixecaments regionalistes contra l’expansió del tirànic poder real. Així podríem veure als comuners, les germanies, els defensors de les llibertats d’Aragó contra Felip II i els de Catalunya contra Olivares i Felip V[2].

Una cosa així també va venir a afirmar Marx quan recordava que Espanya semblava «una aglomeració de repúbliques mal administrades amb un sobirà nominal al seu cap»[3]. Aquesta “aglomeració de repúbliques” s’havia configurat així per l’establiment de l’Imperi Espanyol, sobre unes estructures societals multinacionals, hereves dels antics regnes peninsulars[4]. El que al seu torn va determinar que els nodes de desenvolupament social més avançat se situessin en les perifèries de l’estat (on se situen les nacions sense estat), configurant-se el centre polític, Madrid, com el nucli d’avançada oligàrquic. Des de llavors, tota metxa de canvi social ha pres primer en les perifèries. Va ser així en la Guerra del Francès, en la Revolució Gloriosa del 68, en la Revolta Cantonal del 73 o en l’establiment de la II República.

No per casualitat, Joaquín Maurín, el comunista heterodox membre fundador del POUM i potser un dels caps marxistes més interessants de l’època, aconsellava a les forces revolucionàries prendre Madrid «mitjançant un moviment convergent que parteixi des de la perifèria», referint-se a la capital com a «fortalesa reaccionària»[5]. I continua sent així avui en 2021: quan el vot a Vox es concentra en aquelles zones històricament més espanyolistes i més vinculades al centralisme, mentre que en un sentit invers en aquelles zones on la balança s’inclina cap a l’esquerra i el vot a Vox és molt petit són aquelles «on més feble és la identitat nacional espanyola»[6], és a dir, en les nacions sense estat.

Per tant, podríem afirmar que els processos constituents de caràcter popular han tingut una tendència federalitzant i/o descentralitzant, mentre que els processos deconstituients de caràcter oligàrquic han aprofundit en les tendències centralitzants i autoritàries de la formació social espanyola. Davant això, per dir-ho així, és Pi i Margall el que sintetitza tota la tradició revolucionària espanyola i la dota d’un contingut nou i orgànic. En Pi i Margall culmina tota l’anterior tradició progressista que, sense saber-ho, havia anat definint una concreta forma federalitzat de dur a terme les seves actuacions. I és aquesta síntesi original, que farà que el seu pensament influeixi de manera determinant en els actors polítics populars que tindran un rol fonamental a principis del segle XX (com els ja esmentats més amunt). Així, el republicanisme federal de Pi i Margall es configurarà com una particularitat espanyola de les ideologies emancipadores[7].

Federació, anticentralisme i qüestió nacional

Vegem ara amb més deteniment els plantejaments federals. Intentaré analitzar els fets que s’extreuen del federalisme pimargallià per a després connectar-los amb el pensament d’Abdullah Öcalan i el confederalisme llibertari kurd.

Per començar, el federalisme de Pi no pot entendre’s com un simple exercici de distribució del poder institucional pel territori. Aquesta, que sol ser la definició més actual que es dona als models federals, acaba presentant els mateixos com a simples articuladors de les democràcies liberals, i no té res a veure amb el model pimargallià, el qual, com bé ha indicat Ramón Máiz, presenta «una concepció que desborda la mera forma de govern i es prolonga com un sencer sistema social, extensible a l’àmbit de l’economia i la societat»[8].

 El programa que proposa el dirigent federal és un canvi radical de l’Estat i de la sobirania. La base d’aquest programa comença per l’individu i el municipi. No és casualitat que el municipi es vagi situant en el base de la concepció federal pimargallià -com a part de la síntesi històrica que realitza Pi en Les nacionalitats, apareix la necessitat de fer “renéixer” les antigues llibertats locals i forals que la monarquia havia volgut esborrar. I és que si l’ala progressista, filla dels exaltats del Trienni Liberal i antecedent natural dels federals, aixecarà com a senyal d’identitat precisament l’autonomia dels municipis, el moderantisme s’aferrarà a la necessitat de reforçar i estabilitzar les estructures centrals de l’Estat. És així com la tradició política progressista espanyola ha trobat sempre als Ajuntaments els puntals des dels quals emprendre la seva lluita, no en va la II República va néixer a causa d’unes eleccions municipals.

Aquí de nou, l’actualitat és aclaparadora: les forces de l’anomenat “canvi polític” van assignar una gran rellevància nacional quan en les eleccions municipals del 2015 van ocupar les alcaldies de Madrid, Barcelona, València, Saragossa, Santiago o Cadis. I en el seu anvers, les polítiques del Partit Popular i la tristament famosa “Llei Montoro” han anat dirigides a esbiaixar l’autonomia financera municipal.

Pi i Margall proposarà que els elements que componen la nació, «l’individu, el municipi i la província» siguin «completament iguals i autònoms»[9] de manera que aquesta nova distribució de la sobirania política permeti, dividint el poder de baix-a dalt, reconstruir l’estructura de l’Estat mitjançant un pacte federal.

Així «la unitat es va formant de baix cap amunt per l’escala gradual dels interessos: interessos locals, provincials, nacionals, continentals, europeus, humans» de manera que «dins dels seus particulars interessos conserva cada grup la seva independència»[10].

Crec que el confederalisme kurd, inspirat en la teoria de Murray Bookchin, no s’allunya tant d’això. Com ens recorda Alejandro, els kurds han tractat de fer una redistribució radical del poder en la societat, abastant noves maneres de pensar i sentir per a construir una confederació descentralitzada de municipis. Però sent atrevits, podríem dir que aquest model no deixaria d’estar inspirat entre altres coses per l’exemple dels federals espanyols.

Va ser el propi Bookchin el que va dedicar una part de la seva obra a estudiar el cas d’Espanya. En el text Els anarquistes espanyols. Els anys heroics 1868-1936, de l’any 1977, podem trobar una anàlisi sobre les estructures societals que es desenvolupaven al mateix temps que el poder del monarca tractava d’imposar-se:

“Els furs, que van promoure aquest singular desenvolupament, van ajudar a proveir al poble d’una força que cap muntatge de cap estructura burocràtica podria equiparar. També van generar les forces centrífugues que amenaçaven permanentment al poder central, o almenys la validesa de les seves funcions. […] Transportats dins d’un ambient urbà, aquestes tendències de localisme van transformar la ciutat en una suma de pobles, el sindicat en pàtria noia, la fàbrica en comunitat”[11].

En aquesta anàlisi, l’inspirador de l’exemple confederal kurd reconeixia la tendència anticentralista de la formació social espanyola, que es plasmava en un procés de reapropiació efectiva de la sobirania des d’allò local, com recorda el professor Jordi Mundó en el pròleg que precedeix a la meva introducció. D’aquí que posteriorment ens trobem amb una lloança cap a Pi i Margall com “el precursor del moviment llibertari espanyol”[12] . El municipalisme llibertari partirà des d’aquest punt, sense caure per això en un cert idealisme anarquista. Com ens recordava Janeth Biehl, «Bookchin sostenia que per a fer una revolució es necessitava una manera d’obtenir poder polític actiu, concret, establert, estructural, legal»[13], i des de la seva obra Urbanization without Cities (1986) l’havia trobat en el municipi, en el poder local.

Però a què es deu en tots dos casos aquesta tendència a partir del municipi i a la federació? Fonamentalment a un principi anticentralista. El centralisme és considerat en el cas kurd com el mecanisme que ha permès la hibridació de l’Estat nació amb el model productiu capitalista. Aquest mecanisme anticentralista pot ser entès mitjançant l’Economia Política Crítica, model que com explica Alejandro es presenta com a «contraposició col·lectiva al centralisme de les administracions estatals relatiu a la gestió de recursos top-down».

Si bé en el cas kurd l’anticentralisme sembla derivar en un model quasi autogestionat, les similituds amb el republicanisme pimargallià també estan allà. Pi i Margall va entendre que el centralisme era el fonament de la degeneració de les institucions republicanes: «el que constitueix una monarquia no és l’existència d’un Rei, sinó la centralització política»[14]. Per tant. «una república centralista» no podia ser una altra cosa que «una monarquia amb barret frigi»[15] .

Pi comprenia que a Espanya calia trencar l’estructura centralista del vell estat monàrquic i procedir a una descentralització radical de l’Estat perquè així florissin la vida social i el progrés. Segons el meu bon amic Xavier Granell[16], una de les inspiracions del model federalista pimargallià va ser el llavors naixent associacionisme obrer en el qual va veure un model de resistència contra el despotisme patronal. Per al català, aquestes associacions havien de ser la sustentació del nou Estat federal. Si hi havia uns monarques als quals destronar, aquells no sols eren els reis dinàstics de la Cort, també aquells “monarques industrials” que, en dir d‘Antoni Domènech, en l’àmbit d’aquesta loi de famille actuaven despòticament sense cap control.

La centralització, com bé han entès els kurds, és sinònim de capitalisme. En definitiva, si la centralització dona ales a la reacció, la federació li les talla. Això també ho va saber intuir el dirigent poumista citat abans. En una reflexió de clara reminiscència pimargalliana, Maurín va escriure que en l’Estat Espanyol «l’estructuració federal (…) trencava el vell estat, l’abatia, obligant-lo a desaparèixer». A més, en la mateixa pàgina podem intuir el seu lament pel destí de la I República de 1873, ja que -diu Maurín- si hagués triomfat «la cristal·lització d’Espanya com una República democràtica federal» el país seria un altre, ja que «les regions, els municipis, haguessin despertat d’una llarga letargia i agrupant-se en trinxeres i muralles de la revolució democràtica»[17].

Finalment, i potser on més connexions trobem en els dos casos, és en la política envers les nacions sense estat. De forma gairebé exacta a Pi i Margall, tal vegada a causa de la problemàtica ètnica i nacional del Kurdistan, Abdullah Öcalan ha definit un model que s’oposa tant a la gramàtica de la modernitat basada en el predomini d’un estat nació ancorat en una única cultura nacional dominant, com al principi de les nacionalitats que defineix l’alliberament dels pobles oprimits com la construcció de nous estats nació. Si Pi va arribar a dir que havia canviat la concepció de la sobirania per la del pacte sinal·lagmàtic, Öcalan ha proposat el concepte de “nació democràtica” com a alternativa a la lògica de l’estat nació capitalista. En tots dos casos ens trobaríem amb el que Alejandro ha anomenat “una redefinició de la idea mateixa de sobirania”.

Des de la seva reconversió a les files del confederalisme democràtic, el líder kurd va abandonar el monisme nacional i va combatre la idea que la solució kurda passava per la constitució d’un estat nació independent. Segons Biehl, Öcalan va arribar a afirmar que «el PKK havia d’abandonar el seu objectiu d’aconseguir un Estat separat i adoptar un programa democràtic per a Turquia en general»[18] . A continuació vindria el sorgiment del Partit Democràtic dels Pobles (HDP) que representa una aliança política entre els municipis del sud-est més monolíticament kurds i compromesos amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan —PKK— fins als llogarets de l’Anatòlia profunda amb hegemonia de l’islam polític o les riques i kemalistes ciutats de la costera mediterrània. Una aliança entre armenis, circassians, persones trans, treballadors explotats, funcionaris expedientats i les feministes pensada com l’altra pota de l’estratègia kurda: democratitzar Turquia. Com recorda Toni Trobat, és com «si aquí Podemos l’haguessin impulsat les forces independentistes d’esquerra catalanes o basques»[19].

El Kurdistan, que és la nació sense estat més gran del món, es troba dividit entre 5 estats nacionals. El poble kurd s’estén per Turquia, l’Iran, l’Iraq, Síria i Armènia. A més, ho componen diferents ètnies i religions, la cerca d’un model de convivència no podia ser un altre que un model (con)federal. Així, el confederalisme kurd pot ser explicat com un intent d’«organitzar al poble kurd en tots els seus territoris sota una certa autonomia sense tocar els Estats nació ni els seus límits territorials en els quals es troba la població kurda». Això ha estat anomenat “autonomia democràtica”.

Pi va tractar de realitzar una cosa similar. La seva Federació que, partint de l’individu i el municipi, suposava una aposta per un reconeixement de les sobiranies de les perifèries i de les nacions sense estat (el que ell deia “províncies que abans van ser nacions”). La força d’aquest programa federal va ser immensa en aquells anys del Sexenni Democràtic, tant que quan Pi va ascendir a president de la I República, el poble va decidir portar a terme la federació pel seu propi ímpetu, desencadenant la Revolta Cantonal de 1873 en la qual cada cantó es va declarar sobirà i independent en espera d’un procés de lliure associació federal que edificarà la república de baix a dalt.

Espero que aquesta introduccio sigui interessant per al lector, que té entre les seves mans, més que un text acadèmic, un manual per organitzar municipis alliberats. Just ara, en aquests temps de gir turc del camp polític, en què alguns Abascals semblen Erdogans amb una concepció de la nació que pretén aixafar a la resta de nacions, resulta estimulant l’alternativa política kurda i la reflexió tan pimargalliana que ofereix un Abdullah Öcalan inspirat en el municipalisme llibertari de Bookchin i Biehl.


[1] Pere Gabriel Sirvent. “Pi i Margall y el federalismo popular y democrático. El mármol del pueblo”, Historia Social, 2004, 48, pp. 49-68.

[2] C. A. M. Hennessy, La república federal en España. Pi y Margall y el movimiento republicano federal, 1868-1874, Editorial Catarata, Madrid, 2010, p. 92.

[3] Karl Marx, & Friedrich Engels,. La revolución española. Artículos, Editorial Progreso, Moscú, 1978, p. 15.

[4] José Luis Villacañas. Historia del poder político en España, RBA Libros, Madrid, 2014.

[5] Joaquín Maurín. Revolución y contrarrevolución en España, Ruedo Ibérico, París, 1966 [1935], pp. 177.

[6] Ignacio Sánchez-Cuenca. “Noticia electoral sobre Vox para la izquierda”, CTXT, 2019 https://ctxt.es/es/20191106/Politica/29494/Ignacio-Sanchez-Cuenca-analisis-elecciones-Vox-nacionalismo-xenofobia.htm

[7] Conjuntament amb Xavier Granell m’he encarregat d’explorar millor aquesta qüestió en un altre lloc. Vegeu “Pi i Margall i la tradició republicana democràtica espanyola”, SinPermiso, 2020. https://www.sinpermiso.info/textos/pi-i-margall-y-la-tradicion-republicana-democratica-espanola

[8] Ramón Máiz. “Estudio introductorio” en F. Pi i Margall. Las nacionalidades. Escritos sobre federalismo. Akal, Madrid, 2009, p. 31.

[9] Francesc Pi i Margall. Las nacionalidades. Escritos sobre federalismo, Akal, Madrid, 2009, pp. 172.

[10] Ibídem, pp. 176-177.

[11] Murray Bookchin. Los anarquistas españoles: los años heroicos 1868-1936, Grijalbo. Barcelona, 1980 [1977], pp. 68-69.

[12] Ibídem, p. 128.

[13] Janet Biehl. “Bookchin, Öcalan y las dialécticas de la democracia”, Theanarchistlibrary.org https://es.theanarchistlibrary.org/library/janet-biehl-bookchin-ocalan-y-las-dialecticas-de-la-democracia

[14] Francesc Pi i Margall. “Quina ha de ser la nostra forma de govern?”, en Les nacionalitats. Escrits i

discursos sobre federalisme. Generalitat de Catalunya. Institut d’Estudis Autonòmics. 2010 [1856], p. 445.

[15] Francesc Pi i Margall. “Discurs pronunciat en l’Assamblea dels federalistes catalans”, dins de La qüestió de Catalunya. Barcelona, Societat catalana d’Edicions. 1913, p. 128

[16] Xavier Granell. “Centralisme, federació i eficiències”, Catarsi Magazine. Curs Topologies de l’Estat, 2020

[17] Joaquin Maurín. Revolución y contrarrevolución en España. Ruedo Ibérico, París, 1966 [1935], p.66

[18] Janet Biehl. “Bookchin, Öcalan y las dialécticas de la democracia”, Theanarchistlibrary.org

[19] Antoni Trobat. “Cap a un HDP ibèric?” El Temps, 2018, https://www.eltemps.cat/opinio/5538/cap-a-un-hdp-iberic

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.