Compartir

Propietat col·lectiva contra el Capitalocè

La destrucció de la biosfera i el canvi climàtic no és únicament responsabilitat humana, sinó de determinades relacions de poder i de privilegis. Per tant, quins podrien ser els continguts d'un programa de polítiques públiques per proveir-nos d'eines i produir algun canvi estructural? En aquest tercer article de col·laboració amb Público, Rubén Martínez escriu sobre Capitalocè, democratització i propietat col·lectiva.

La Hidra Cooperativa
27/01/2022

Article publicat conjuntament amb el diari Públco

Tancant una planta de carbó es pot alentir l’escalfament global per un dia;

tancant les relacions que van produir la planta de carbó es podrà aturar per sempre

En el seu llibre, El capitalisme en la trama de la vida, Jason W. Moore llança aquesta evocadora afirmació que resumeix el problema principal de la nostra època. Un problema que no té el seu origen en l’impacte mediambiental a causa de la crema de combustibles fòssils perquè, en realitat, això és una conseqüència d’una manera particular d’organitzar la producció i el consum. No hi ha res dolent a considerar la disminució de les emissions de diòxid de carboni com un objectiu polític prioritari. La confusió comença quan, a la recerca d’aquest objectiu, es deixen intactes les causes originàries. El grau de malentesos s’accelera quan, a més, s’assenyala com a culpable a un subjecte eteri i homogeni que només existeix com una unitat en la nostra imaginació: la humanitat. Resulta que, a causa de la seva inesgotable voracitat i a la seva ceguesa enfront de tot el que produeixi plaer o diners, la humanitat és la culpable del col·lapse del planeta.

Sovint aquest relat és el que s’expressa amb el terme Antropocè. Inaugurant una nova era geològica, l’Antropocè ressalta la influència determinant de les activitats humanes sobre el planeta. Des d’una aproximació merament descriptiva, no hi ha dubte respecte a la responsabilitat humana en la destrucció accelerada de la biosfera i en el canvi climàtic. L’error és passar per alt que es tracta d’una acció humana modelada per relacions de poder privilegiades políticament que faculten a uns grups socials amb interessos particulars per a poder sotmetre a altres éssers vius humans i no humans. Definir la nostra era com Antropocè corre el perill d’integrar a qualsevol persona i territori dins de la «humanitat» definida com a causa. D’aquesta manera, s’esborren les relacions de poder socials i espacials i, en general, les profundes dinàmiques d’injustícia i desigualtat entre classes socials i territoris. En les visions més vulgars de l’Antropocè, l’acció i responsabilitat del 10% de la població global més rica sembla exactament igual que la de qualsevol altre ésser humà, malgrat que aquest grup social exclusiu emet el 50% de les emissions. Tals desigualtats no sols existeixen entre països, sinó també dins de cada territori. A Espanya, per exemple, el 10% més ric emet fins a 7 vegades més que el 10% més pobre. Una de les principals causes de la pèrdua de biodiversitat, un 87% des de 1970, és el desenvolupament del model agroindustrial, però resulta que «els humans» tenim la culpa. Sota l’equació «la humanitat és la culpable», la població de Ghana, país a l’oest d’Àfrica amb l’abocador de deixalles electròniques més gran del món, pertany al mateix grup que els qui viuen en els territoris on el consum tecnològic per càpita es dispara. La veritat és que la divisió internacional del treball no sols converteix als països del Sud Global en abocadors o en proveïdors barats de matèria primera i de mà d’obra, sinó que també condueix als territoris que menys contribueixen al canvi climàtic a ser els més vulnerables als seus impactes.

Si la nostra obstinació és organitzar una política transformadora, assegurar que la responsabilitat del canvi climàtic és d’origen humà o antropogènic enfosqueix més que explica, en la mesura que malinterpreta els conflictes de fons i dilueix les relacions de poder que entren en joc. Les relacions de propietat capitalista són el nucli del model social i econòmic dominant i són la causa fonamental dels canvis sense retorn en els ecosistemes dels quals formem part. Vivim en l’era del Capitalocè, no de l’Antropocè.

Lluny del naturalisme descriptiu de l’Antropocè, el Capitalocè emmarca una era dominada pel capital, sense abstreure’s de les relacions històriques de capital, classe i imperi. L’Antropocè prioritza indegudament les conseqüències mediambientals. Sota el Capitalocè, es prioritzen les relacions productor/producte. El capitalisme ha organitzat relacions estables entre els éssers humans i la resta de la naturalesa en cerca d’un procés d’acumulació incessant. «La naturalesa» que «la humanitat» està explotant i esgotant, i que pel que sembla desencadena la seva venjança en forma de desastres ecològics, està en realitat internalitzada en la circulació i acumulació de capital. El capital és un feix de relacions ecosistèmiques inserida de forma extraordinàriament conflictiva en el continu ecosistèmic que defineix el planeta Terra. El capital no sols ha d’acumular i revolucionar la producció de mercaderies. Com explica Jason W. Moore, el capital deu al seu torn buscar i trobar incessantment maneres de produir naturaleses barates: un corrent creixent d’aliments, treball, energia i matèries primeres que, en el seu conjunt, configuren la unitat d’explotació del capitalisme.

Si la intenció és frenar aquest torrent de relacions que privilegien l’acumulació sense fi del capital, quines estratègies i mesures polítiques es podrien desenvolupar? Quins podrien ser els continguts d’un programa de polítiques públiques per a frenar o, si més no, proveir-nos d’eines per a produir algun canvi estructural? Si analitzem els programes de polítiques públiques que prometen combinar creixement econòmic, transició ecològica i justícia social, els denominats Green New Deal, veurem que hi ha una dimensió completament absent en tots ells. Tant en el pla federal d’inversió en energia verda liderat per la congressista estatunidenca Alexandria Ocasio-Cortez com en l’European Green Deal i els seus programes integrats com el Next Generation. A més d’ignorar els límits biofísics del planeta que impossibiliten continuar amb l’actual espiral de creixement, en cap d’aquests plans es planteja un mínim canvi en les relacions de propietat dominants. Ni tan sols promouen la nacionalització de les empreses de combustibles fòssils o l’auditoria i regulació dels monopolis existents. Ben al contrari, inclouen la creació de companyies público-privades en el sector ecològic, així com subsidis per a empreses privades en el sector de les renovables. En síntesi, l’aposta d’aquests plans és facilitar una expansió de l’acumulació per la via verda conduïda per les mateixes relacions d’explotació i apropiació que han creat el problema. Donant algunes voltes, acaben per aplanar el camí a les lògiques compulsives de l’acumulació de capital.

Figures impulsores d’una reedició socialdemòcrata del capitalisme, com Rebecca Henderson o Mariana Mazzucato, donen per bons aquests pactes verds sempre que s’obri el debat sobre la distribució de les recompenses de les noves aliances públic-privades. Mazzucato insisteix a marcar més condicions a les empreses i sumar mecanismes de control públic. Henderson aposta per implementar acords ètics entre inversors, accionistes i empreses perquè l’imperatiu del benefici no exhaureixi els béns públics. Si alguna cosa aclapara d’aquests plantejaments és la seva timidesa política. La capacitat transformadora d’uns programes que no discuteixen les seves formes de control polític, els seus models de finançament i els sistemes de propietat és entre molt dubtosa i nul·la. Si la idea és reformar, una altra possibilitat és pujar el grau d’ambició i que els qui s’autodefineixen com a defensors de la socialdemocracia se la prenguin una mica més seriosament.

Més enllà del New Deal dels anys trenta, existeixen altres referents que semblen enterrats en la història europea. Entre altres, els fons d’inversió dels assalariats, un mecanisme perquè els sindicats i altres associacions de la societat civil obtinguin un control substancial sobre el funcionament de les grans empreses. Dotaven de dret als dividends, dret a vot per a l’elecció del consell d’administració i dret per a decidir sobre les polítiques de les companyies. Aquestes institucions de democràcia econòmica, dissenyades per Rudolf Meidner en els anys setanta, no sols són útils per a contrarestar el poder concentrat del capital, sinó que poden ser la base material per a una organització social de la producció i el consum lligada al territori. Avui, si bé les condicions materials dels setanta són irreproduïbles , l’esperit transformador del pla Meidner hauria de ser una font d’inspiració.

Una agenda política emancipadora hauria de prendre com un dels seus principals objectius la transferència de la propietat dels actius productius combinada amb la democratització de les decisions ambientals. Sota el European Green Deal es té previst intensificar la inversió en infraestructures verdes i d’energia renovable, en la rehabilitació d’edificis i habitatges amb criteris d’eficiència energètica o en indústries relacionades amb la mobilitat baixa en carboni. El just i eficient tant a nivell social com ecològic seria que, en proporció a la inversió pública que s’injecti, s’apliqui la socialització dels drets d’ús i usdefruit a les infraestructures i béns lligats a aquests sectors. Quelcom més ambiciós, però inspirat en les comunitats d’energia renovable, que tenen dret a generar, emmagatzemar, consumir (incloent en règim d’autoconsum) i vendre energia renovable. Aquestes formes de propietat col·lectiva descentralitzada no són, en absolut, la solució a tota l’atzagaiada sistèmica, però sí una tàctica de ruptura amb les relacions de producció i consum dominants. Podríem començar a definir alguna cosa semblant a uns fons accionarials de ciutadania sobre els béns i les infraestructures per a descarbonitzar la matriu energètica i augmentar la seva eficiència. Unes institucions públic-comunitàries que puguin erosionar el poder concentrat pels oligopolis i el capital financer al mateix temps que redistribueixen recursos i ens doten de poder d’organització i decisió per a empènyer una transició desitjable.

Una anàlisi més detallada del contingut d’aquest article es pot trobar en l’informe La Solució Verda.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.