Compartir

Quatre anys després de l’1 d’octubre

Primer article temàtic en col·laboració amb Público sobre sobirania i crisi territorial. Jordi Muñoz escriu sobre la repercussió política de l'1 d'octubre de 2017.

Politòleg
30/09/2021

També pots llegir la versió en castellà a la web de Público accedint aquí

Quatre anys després de l’1 d’octubre, Catalunya (com és obvi) no és independent. I la independència no sembla, tampoc, imminent. L’intent de l’independentisme de forçar les coses el 2017 va topar amb un mur de realitat, referent a la correlació de forces interna i externa, i a les condicions necessàries per materialitzar un procés de secessió en el nostre context històric i geopolític. L’independentisme, que potser en alguns moments es va creure la seva pròpia propaganda, va poder constatar quins eren els seus límits, i també els de l’estat.

Dit això, però, també cal constatar que quatre anys després de l’1 d’octubre a Catalunya hi ha un govern independentista, i una majoria absoluta independentista al Parlament. Un partit independentista fou el més votat a les eleccions municipals de Barcelona, tot i que l’operació Valls en barrés el pas a l’alcaldia. L’independentisme també va guanyar les eleccions generals, i les eleccions al Parlament europeu de 2019. A més, aquestes victòries electorals han configurat una aritmètica parlamentària a Madrid que fa dependre investidura i pressupostos del suport de l’independentisme.

Malgrat l’escapçament i persecució judicial, malgrat el desgast provocat pels errors de 2017, i la forta divisió interna del moviment, doncs, el cicle del procés ha deixat un llegat que, de moment, ha transformat de manera sembla que estructural el mapa electoral català. Hi ha dos factors a tenir en compte: primer, el desplaçament cap a l’independentisme del nacionalisme autonomista català sembla que no té marxa enrere, i tots els intents de recuperar el vell esperit de la convergència pactista han resultat infructuosos. El segon és que el tradicional vot dual, que feia que els partits d’àmbit català fossin molt forts a les eleccions autonòmiques i molt febles a les generals s’ha acabat, o si més no s’ha afeblit molt. Això, si es consolida, tindria fortes implicacions en la política espanyola, perquè convertiria la dependència de les esquerres cap a l’independentisme català en un factor estructural, i no conjuntural.

En el fons, tot això són conseqüències d’un procés de solidificació dels alineaments electorals que deriva de la polarització. En aparença, la tardor de 2017 no va canviar substancialment la correlació de forces electorals a Catalunya. Curiosament, els percentatges de vot entre 2015 i 2017 no van variar gaire. Però sota aquesta aparent estabilitat, sí que passaven coses. Com no n’havien de passar? La cruesa de la repressió policial del referèndum, i del que vingué després (presó, exili, judici i condemna del suprem, repressió econòmica i persecució de la protesta independentista) ha deixat una ferida molt oberta a la societat catalana. La rasa que es va obrir amb la incapacitat del sistema polític espanyol d’acomodar o donar resposta a cap de les demandes del sobiranisme català des de 2010 es va fer molt profunda amb la resposta policial i penal que, més enllà dels indults, encara continua desplegant-se. Certament, algunes de les coses que va fer l’independentisme també van generar una reacció en una part de la societat catalana que es va sentir amenaçada. Però la simetria en aquest cas seria fal·laç.

Això ha deixat el conflicte en una mena d’estat de congelació. Hi ha un intent, diria que sincer per part d’Unides Podem i d’Esquerra Republicana i no tant per part del PSOE, d’explorar una sortida negociada. Però aquest intent topa i toparà amb molts obstacles. Un de molt evident és la divisió de l’independentisme i les poques ganes que tenen dos dels tres partits independentistes d’explorar aquesta via. Però m’atreviria a dir que els problemes principals són els que venen de l’estat. Començant pel tancament constitucional del règim del 78, per la poca voluntat del PSOE, que és part integral de l’arquitectura del règim, i per la feblesa relativa de Podemos, que passada la seva fase ascendent, ha quedat confinat, ara com ara, a un paper relativament secundari.

No cal ser gaire astut per entendre que la qüestió catalana suposa una nosa per a l’esquerra espanyola, que preferiria que aquest tema desaparegués de l’agenda per sempre. Els provoca, en primer terme, una incomoditat ideològica profunda, perquè la matriu centralista i jacobina no és menor. A més, pensen que aquest tema desvia l’atenció dels temes importants, i que la polarització en la dimensió territorial afavoreix les dretes.

Per això una part important de les esquerres espanyoles ha corregut sempre a comprar les teories més peregrines sobre la naturalesa conjuntural, o intrínsecament perversa del sobiranisme català. Per això, mentre miraven obsessivament al sobiranisme català com la font de tots els mals, els creixien al seu darrere monstres com Vox o Isabel Díaz Ayuso i el seu turbonacionalisme espanyol-madrileny.

La mala notícia per a aquestes esquerres, però, és que de moment la qüestió no desapareix, ni sembla que ho hagi de fer en breu. De fet, només cal aixecar la mirada per entendre que el procés no van ser uns anys aïllats d’al·lucinació col·lectiva, sinó una fase, més o menys encertada, d’un conflicte polític secular sobre la distribució territorial del poder i la construcció de l’estat espanyol modern.

De fet, la qüestió està plantejada ara en uns termes que fan inescapable, per a qualsevol projecte espanyol amb voluntat transformadora, d’afrontar-la a fons. Perquè només una resolució en clau democràtica de la qüestió territorial podria obrir els panys que tanquen les oportunitats de transformació a l’estat espanyol. No hi ha cap possibilitat de transformació social i democràtica a Espanya que no passi per afrontar aquesta qüestió. Cavalcar sobre la repressió estatal per mirar d’evitar-la, externalitzar la gestió als tribunals i la policia, que és el que voldria fer una part de l’esquerra espanyola, farà inviable no només la fòrmula parlamentària actual, sinó també qualsevol transformació real de la distribució del poder a l’estat. I, de fet, la judicialització el que fa és reforçar uns poders de l’estatus quo controlats per la dreta espanyola que, quan puguin, s’empassaran també a les esquerres espanyoles. De senyals no en falten. Malauradament, quan se n’adonin alguns ja serà massa tard.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.