Compartir

Qui sosté la vida? El treball en temps de coronavirus

Veiem sobre el terreny que l’estructura social i econòmica també determina les seves víctimes al repartir les càrregues de feina o sobreexposició de forma desigual.

07/06/2020

Durant la crisi del coronavirus hem pogut veure qui sosté realment la vida. Treballadores de la llar i la cura, professionals dels serveis socials i entitats del tercer sector, caixeres de supermercat i botigues d’alimentació, equips de neteja de tot tipus d’espais, auxiliars de farmàcia, mestres profundament enyorats per les famílies confinades i, sobre tot, personal d’una sanitat brutalment retallada i que ha posat el seu cos desprotegit en primera línia de foc. També hem comprovat que les persones que ens han mantingut amb vida són, en general, les que tenen els salaris més baixos i les condicions de treball més precàries. La majoria, a més, són dones.

La pandèmia de la covid-19 ha impactat de forma inesperada a les nostres vides, però no ha afectat tothom per igual. (…)
La pobresa és un factor de risc decisiu en la pandèmia.

La pandèmia de la covid-19 ha impactat de forma inesperada a les nostres vides, però no ha afectat tothom per igual. Es parla de factors de vulnerabilitat física —persones grans i amb problemes respiratoris o inmunodeficiències—, però veiem sobre el terreny que l’estructura social i econòmica també determina les seves víctimes al repartir les càrregues de feina o sobreexposició de forma desigual. La pobresa és un factor de risc decisiu en la pandèmia.

El gènere també és clau en l’impacte d’aquesta crisi, donat que el treball domèstic i de cures recau especialment en les dones (dediquen gairebé dues hores més al dia que els homes) i perquè una gran part d’aquests serveis essencials que han estat al capdavant de la pandèmia estan ocupats per elles (aproximadament el 70% del personal sanitari són dones). La crisi del coronavirus ha demostrat quins treballs són essencials per sostenir la vida.

Als factors de classe i gènere s’afegeix l’origen: la immigració, sobretot en situació irregular, ha de patir les situacions d’explotació laboral més dures. Una economia submergida que donava mala vida a molta gent i que amb la crisi sanitària s’ha visibilitat com un dels sectors en situació d’emergència social més greu. Només cal fer una ullada a les històries de les persones que treballen al camp, que ens traslladen directament als temps de l’esclavitud.

Desigualtats socials i també en el contagi

De vegades, són necessàries mirades externes per obrir els ulls a la vulnerabilitat a casa nostra. Philip Aston, relator especial de Nacions Unides sobre l’extrema pobresa i els drets humans, ens va alertar en la seva visita el passat febrer que la situació de pobresa i atur de l’Estat espanyol es troba “entre les pitjors de la Unió Europea”. I va afirmar que aquesta realitat és resultat d’una opció política concreta. La seva estada va ser abans de la irrupció de la covid-19 a les nostres vides. Ara la situació ha anat a pitjor.
Les dades mostren que la pobresa i la precarietat han provocat més contagis i morts entre la població més vulnerable, del Regne Unit a Estats Units o el Brasil. I Barcelona sembla que aplica el patró: els barris amb menys renda, com Les Roquetes i La Guineueta (a Nou Barris), són els més afectats pels contagis, mentre entorns privilegiats com Sarrià i Pedralbes estan entre els menys perjudicats. Segons les primeres dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), la incidència del virus a les zones més riques és un 26% més baixa que en altres menys privilegiades. La precarietat en l’habitatge, el treball i les condicions de vida incrementen la propagació del virus. El nivell socioeconòmic és, doncs, determinant una vegada més en termes de salut pública.

I és que els barris pobres es mouen més que els rics al confinament. Això també ho apunta un estudi elaborat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en col·laboració amb l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM). Les dades demostren que els veïns de zones més humils utilitzen el metro i el tren el triple de vegades que els de les més riques. La manca de transport privat i la impossibilitat de quedar-se a casa pel tipus de feina exposa més a les persones en situació menys benestant.

Però, a banda de la salut, l’impacte que més quantitat de treballadores i treballadors patiran serà l’econòmic. Acomiadaments, suspensió de llocs de treball o no contractacions de temporada són algunes de les conseqüències que s’han donat des de les primeres setmanes de la declaració de l’Estat d’Alarma.

La destrucció d’ocupació, l’altra pandèmia

En dos mesos, el mercat laboral ha retrocedit una dècada pel que fa a l’atur i la destrucció d’ocupació. La crisi econòmica que ha derivat de la sanitària ja es poc qualificar d’històrica. Segons tots els organismes internacionals, serà més aguda, profunda i destructiva que l’anterior. L’Organització Internacional del Treball (OIT) parla de “catàstrofe” i pronostica que es perdran 3,5 milions de llocs de treball a l’Estat espanyol. Es fa difícil parlar de tornar a la normalitat davant d’aquestes perspectives, i més si l’anterior “normalitat” ja era precària per a grans capes de la societat (un de cada deu treballadors ja era pobre un any abans de la covid-19).

Les estadístiques confirmen, de moment, aquesta tendència. La Seguretat Social identifica 822.979 llocs de treball destruïts només a la segona part del mes de març. Està clar, doncs, que el procés de recuperació de l’ocupació destruïda en l’anterior crisi s’ha truncat abans que es completés del tot. Paral·lelament, més de quatre milions de treballadors i treballadores estan afectats per un Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) a tot l’Estat, dels quals més de 700.000 són d’empreses situades a Catalunya, segons dades d’inicis del mes de maig.

Els sectors més precaris: plou sobre mullat

Si posem la lupa en els marges del món del treball, comprovem que s’han quedat pel camí milers de treballadors temporals, autònoms de tot tipus i moltíssima economia submergida, que continua existint encara que no se’n parli. I no hi ha perspectives de que la situació millori a curt termini, sinó al contrari. Hi ha col·lectius concrets especialment contra les cordes, com les treballadores de la llar i la cura, històricament oblidades i desprotegides, o persones migrades en situació irregular, que ni existeixen a les estadístiques, es queden sense ingressos i no poden acollir-se a cap tipus d’ajuda o prestació. Sindicats, entitats socials i fins i tot el Defensor del Poble han alertat d’aquestes realitats situades en els marges i el Govern ha impulsat algunes mesures de suport.

Ha hagut d’arribar una pandèmia per visibilitzar la precarietat laboral de moltes persones que el sistema ja havia incorporat com a part natural del paisatge. I ara es fa tan evident la situació que no es pot mirar cap a una altra banda. Malauradament, de moment les mesures són tan tímides i arriben tan tard que requeriran de molta més contundència.

Sectors més protegits com la indústria, amb nivells de sindicació impensables en altres sectors, també es troben enmig d’aquesta crisi: un panorama industrial que, fruit de la competència global i la desregulació de drets, ja es trobava dèbil. L’incert futur de l’empresa Nissan ha abocat a la plantilla a una vaga indefinida per defensar els seus llocs de treball. Nissan ja ha aplicat un ERTO a totes les plantes catalanes, però el seu tancament significaria la pèrdua de 3.000 llocs de treball directes més 25.000 més indirectes.

Proteccionisme versus “doctrina del shock”

La pandèmia mostra la baixa qualitat de l’ocupació espanyola i la necessitat d’apostar per altres sectors més enllà del turisme. La crisi econòmica derivada de la sanitària ha paralitzat una economia basada en els serveis que tindrà molt difícil resistir fins a la tornada a l’activitat, tot i la gran injecció de recursos en forma d’ajudes d’urgència per part de l’Estat. A més, les retallades de drets laborals i precarització que han acompanyat les receptes neoliberals davant l’anterior crisi encara pesen sobre les esquenes de la classe treballadora.

Com afirma Rafael Borràs, el mercat laboral post-2008 s’ha caracteritzat per tres components: l’extrema inseguretat i els baixos salaris, la “deslaboralització” amb els denominats falsos autònoms, i una major fragmentació que ha crescut amb externalitzacions i que també suposa major debilitat sindical. Així, “en els anys que van des de l’inici de la crisi anterior fins a la declaració de l’estat d’alarma s’ha transitat de les polítiques de precarització laboral i devaluació salarial a fer d’aquestes polítiques l’horitzó. Tot plegat ens situa en un panorama laboral precaritzat com mai. És a dir, amb un reeixit índex de vulnerabilitat social de les persones assalariades i amb l’indicador AROPE per sobre del 26%. En aquesta situació s’haurà d’afrontar la crisi sociolaboral provocada per la covid-19” .

Com a la resta d’Europa, la bateria de mesures impulsada del Govern espanyol ha intentat donar resposta a les realitats més urgents a curt termini. S’ha intentat salvaguardar l’ocupació amb més flexibilitat i promovent els ERTO enlloc dels acomiadaments, s’ha estès la protecció social a més col·lectius precaris i vulnerables, s’han posat mecanismes de liquiditat perquè les empreses tinguin oxigen i s’ha intentat protegir el treball autònom. Es desenvolupa sobre la marxa normativa laboral d’excepció amb bones intencions (“no deixarem ningú enrere”, anuncia en el seu moment Pedro Sánchez) però que parteix d’unes regles del joc i panorama que ja eren molt desfavorables per als sectors més desprotegits abans de irrupció de la covid-19.

Estem lluny de la “doctrina del shock” i l’austeritat aplicades davant l’anterior crisi, les conseqüències de la qual encara patim. Tanmateix, sindicats i economistes alerten que les mesures no serviran per al llarg termini i que, de moment, els plats trencats els seguiran pagant els de sempre: la població treballadora, i especialment la més precària integrada per immigrants, autònoms, temporals, dones i joves. L’elevada temporalitat i la baixa qualitat de l’ocupació farà més difícil frenar l’impacte econòmic i social de la pandèmia. A més, el cost de les mesures cau sobre les arques de l’Estat (que també som nosaltres) i es continua sense tocar el sistema fiscal i el món financer. Mentrestant, la patronal fa el seu tradicional paper: demana encara més flexibilitat i facilitats per acomiadar.

En aquest context d’emergència, el passat mes de març moviments i organitzacions socials van reivindicar un pla de xoc social amb mesures extraordinàries entre les que es troben no permetre cap acomiadament durant l’estat l’alarma, regularització urgent de les persones migrades i una renda bàsica de quarantena universal i incondicional. També hem assistit a la irrupció del debat dintre del Govern PSOE-Unidas Podemos sobre la derogació total o parcial d’una reforma laboral que ha devastat drets de les classes populars. Tant de bo passi aviat el mateix amb la segregacionista Llei d’Estrangeria.

Democratitzar el treball i posar la vida al centre

Han estat moltes les aportacions per construir una economia del bé comú, una economia sense discriminacions de classe o gènere, una economia al servei de la vida, una economia que reverteixi la situació d’emergència climàtica amb noves formes de producció i consum. La perspectiva ecofeminista ens ha proporcionat moltes claus per mirar al futur amb esperança, i l’economia social i solidària ens està donant exemples en temps present de com fer-ho.

Amb la crisi provocada per la pandèmia de la covid-19 s’ha posat de manifest la importància de planificar l’economia en funció de les necessitats vitals i el benestar del conjunt de la societat. Per realment no deixar ningú enrere. Com apunta la Georgina Monge, “la crisi econòmica i de cures és anterior a l’esclat d’aquesta crisi sanitària”. Es tracta d’una crisi sistèmica per no posar al centre i socialitzar els treballs de reproducció social. I amb l’impacte de la pandèmia hem vist que aquesta forma d’organitzar els treballs i l’economia passen factura. “Cal posar en valor totes les tasques de reproducció social”, afegeix Monge, “i reconèixer la centralitat que tenen en la creació i reproducció de vida i de benestar entre les persones. I per fer-ho, és necessari socialitzar, nacionalitzar, planificar i dotar d’inversió tots els treballs que tenen a veure amb la producció i reproducció de vida” .

Una planificació econòmica democràtica per situar la vida al centre també ha de reforçar el rol dels governs locals, per la seva proximitat i capacitat de resposta. La irrupció d’un nou municipalisme, actiu en xarxes globals i que assumeix reptes amb creativitat, és una mostra d’aquest camí tan necessari i on Barcelona està jugant un paper de referència. La connexió local-global de la què ja es parlava en temps del moviment altermundialista és més vigent que mai. Un exemple d’aquesta articulació mundial és la proposta de la Internacional Progressista que, amb moltes veus conegudes com Noam Chomsky o Naomi Klein, fa una crida a forjar solidaritats entre moviments i forces progressistes del món.

Per acabar amb el repartiment desigual de la riquesa i de la misèria s’ha de democratitzar profundament l’economia, i això només és possible superant les lògiques el capitalisme salvatge i el patriarcat. Crisis com la de la covid-19 tornen a posar sobre la taula aquesta agenda pendent i la idea de que sortir-se’n no serà gens fàcil. Però més difícil serà fer-ho amb un marc legal que segueix sense tocar el sistema financer i els interessos de les grans empreses.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.