Compartir

Quin horitzó plurinacional

El llibre serveix per abordar les tasques fonamentals que el nou executiu té per davant, a saber, l’auge de l’extrema dreta, la reorganització del Règim o les dificultats per a portar a terme mesures en un sentit progressista.

Historiador. Co-impulsor de "Debats pel Demà"
28/05/2020

Álvaro García Linera i Iñigo Errejón: Qué horizonte. Hegemonía, Estado y revolución democrática, Madrid, Lengua de Trapo, 2020

L’any 2015, Íñigo Errejón escrivia el seu primer llibre de converses, Construir pueblo. Hegemonía y radicalización de la democracia, en el qual dialogava amb Chantal Mouffe amb una clara voluntat de traduir i difondre el que es coneix com la Teoria del Discurs i l’Hegemonia a la realitat espanyola. Al 2019, el mateix autor es centra en traduir les perspectives gramscianes i neogramscianes sobre la teoria de l’Estat. Per aquest motiu, a Qué horizonte intercanvia idees amb Álvaro García Linera, dirigent polític marxista, gran coneixedor de la qüestió i a qui Errejón considera un referent per ser alhora un polític pràctic i amb voluntat de discutir en el camp de les idees.

dues grans preguntes:
(1) per què les persones obeeixen el poder; i
(2) què fer amb l’Estat?

L’obra que edita Lengua de Trapo discuteix temes molt diferents, però, bàsicament, es fa dues grans preguntes: (1) per què les persones obeeixen el poder; i (2) què fer amb l’Estat? L’interès per aquestes dues qüestions, lluny de provenir d’una curiositat merament intel·lectual, té a veure clarament amb elements i dificultats trobades al llarg de l’últim cicle polític, en el qual els autors han jugat papers destacats. En el cas concret d’Errejón, amb la fundació de Podemos al 2014, i en el de Linera, ocupant la vicepresidència de l’Estat Plurinacional de Bolívia entre el 2006 i el 2019 fins al cop d’Estat. Així, les reflexions contingudes en aquest llibre tenen a veure amb el que els autors han anomenat com “l’excepcionalitat de la desobediència” al poder establert. Així, i vista la conjuntura actual espanyola, diferent de la de 2015, el nou llibre sembla recapacitar sobre una qüestió cabdal per entendre on ens trobem: com pot ser que, després que tothom s’hagi adonat que tant els partits del bipartidisme com la corona són corruptes fins a la medul·la, no hagi caigut el Règim i s’hagi produït una revolució social?

A la vegada, i tot i la quarantena, la publicació coincideix amb el tret de sortida d’un govern de coalició entre el PSOE i Podemos, que ha requerit una coalició d’investidura que va més enllà dels dos partits i que té una forta empremta plurinacional. D’aquesta manera, tampoc seria massa estrany pensar que el llibre serveixi per abordar les tasques fonamentals que el nou executiu té per davant, a saber, l’auge de l’extrema dreta, la reorganització del Règim o les dificultats per a portar a terme mesures en un sentit progressista. Les cites de E.P. Thompson, Bourdieu o Gramsci, mesclades amb reflexions sobre la PAH o el telefèric de La Paz, expliciten aquesta presa de posició en un punt mig entre la praxi concreta i la teoria política i que els autors denominen creativament com a “amfíbia”.

Només començar el llibre, Linera descriu com “la pregunta que resume la historia de la humanidad” la següent interrogació: “Quins són els mecanismes o les raons que expliquen que els sectors privilegiats, socialment minoritaris, conquistin quasi sempre la acceptació de la majoria de les seves societats?” Aquí, el llibre i l’enfocament dels autors té una clara voluntat normativista. Per una banda, aquesta perspectiva és interessant perquè busca extreure certes lleis del funcionament de la política que permeten anar més enllà de només un cas concret, però alhora, en algunes parts, el fa pecar d’una certa repetició de reflexions lligades més a l’anterior cicle polític.

En aquest clarobscur, apareixen, per exemple, les reflexions extremadament interessants que postula García Linera per intentar explicar el funcionament i les lògiques que segueixen a les forces reaccionaries que hem vist emergir a tot el món al llarg de la dècada. L’ex vice, quan pensa en l’auge de les forces d’ultradreta, parla de l’agravio moral de la igualdad, que seria quelcom així com una sensació de greuge que sentirien sectors de la població davant de la demanda social de major igualtat per part d’algun sector discriminat, per exemple, la reacció davant el feminisme o l’antiracisme. Així, la nova ultradreta estaria reaccionant davant d’aquestes demandes igualitàries amb la voluntat de restaurar els privilegis, de classe, gènere o raça.

No obstant, si el llibre és fonamentalment una pregunta sobre les dificultats del canvi polític i té la voluntat de tenir un peu en la realitat concreta i un altre en la teoria política, hauria sigut interessant concretar aquesta pregunta sobre la realitat i història política del nostre país. Justament, una conversa entre el que ha sigut el vicepresident durant tretze anys de l’Estat Plurinacional de Bolívia i algú que va participar en la fundació de Podemos, un partit que com deia Gemma Ubasart, “va posar el concepte de plurinacionalitat al centre”, hagués sigut interessant obrir reflexions sobre la plurinacionalitat i el conflicte entre centralisme i descentralització.

(…) en el cas d’Espanya, el manteniment del model neoliberal a partir de 2008, havia anat de la mà d’un fort centralisme expressat en forma d’escanyament del finançament autonòmic i municipal des del govern central. Ens hagués agradat un desenvolupament d’aquesta qüestió (…)

De fet, el mateix Íñigo Errejón en una entrevista recent, i en referència a un llibre que va coordinar al 2010, ¡Ahora es cuándo, carajo! Del asalto a la transformación del Estado en Bolivia, reflexionava sobre aquesta qüestió. Explicava que si bé a Bolívia la instauració d’un model neoliberal s’havia produït a través d’un desballestament de l’Estat vinculat d’alguna manera a la descentralització, en el cas d’Espanya, el manteniment del model neoliberal a partir de 2008, havia anat de la mà d’un fort centralisme expressat en forma d’escanyament del finançament autonòmic i municipal des del govern central. Ens hagués agradat un desenvolupament d’aquesta qüestió, no per capritx de demanar-li al llibre el que voldria un lector, sinó perquè són temes que han tingut un paper central tant en la crisis del Règim del 78 com també en l’inici de la seva reconfiguració a partir de 2018.

D’aquesta manera, assumir el debat de model territorial concretaria diverses qüestions en relació a una de les preguntes que es fa el llibre, i que també es va fer Tom Nairn allà per 1977 quan, al seu llibre, Los nuevos nacionalismos en Europa, es preguntava: “¿Per què la descomposició [del Règim] ha començat a generar-se sota la forma de desintegració territorial en lloc de fer-ho a través de la llargament esperada revolució social i per què l’amenaça de secessió ha eclipsat, aparentment, l’amenaça de la lluita de classes a la dècada de 1970?”.

Si tornem al cas bolivià, deia Salvador Schavelzon, a “La plurinacionalidad en los Andes”, que “el concepte de plurinacionalitat permet plantejar un debat de complexitat institucional i civilitzatòria que va més enllà de la diversitat cultural o de reconeixement de llengües i identitats, qüestionant les fronteres de la política, la representació i l’economia moderna”. [1] Tot i la distància entre els casos de Bolívia i Espanya, podem afirmar que la discussió sobre el model territorial és en el fons un debat molt més ampli que inclou el model d’Estat.

Així, quan un acaba el llibre, apareixen més preguntes que respostes. Com s’aterra en la situació concreta actual del nostre país la pregunta sobre l’obediència al poder? Quins mecanismes han fet servir el règim i les elits corruptes i desprestigiades per recuperar en part aquesta obediència en la situació espanyola present?

Per a llegir una ressenya més extensa on es tracten les dues preguntes centrals del llibre, (1)L’Estat i (2)el perquè de la obediència al poder, recomano consultar aquest altre text.


[1] Salvador Schavelzon: “La plurinacionalidad en los Andes”. Iberoamericana, XVIII, 67 (2018), 11-22.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.