Compartir

Renda màxima en defensa de la democràcia republicana

Comencem l'any amb una nova col·laboració amb el diari Público. En aquesta ocasió, la temàtica dels articles serà la desigualtat. En aquest primer article, Daniel Raventós ens parla de la proposta de la Renda Màxima i la seva fonamentació des del republicanisme democràtic.

economista
12/01/2022
Article publicat conjuntament amb el diari Público

Parteixo de tres conviccions. La primera: que la llibertat no és possible quan l’existència material de la immensa majoria de la població està subjecta a l’arbitri, de manera efectiva o potencial, de les grans fortunes. La segona: qui així va entendre històricament que funcionaven les societats va ser el socialisme comprès d’una manera àmplia –diferents comunismes (encara que en cap cas l’estalinisme), l’anarquisme obrer, les socialdemocràcies d’esquerres i el sindicalisme revolucionari– que al seu torn és hereu del republicanisme democràtic. La tercera és doble: que sense una existència material garantida socialment, no pot gaudir-se de llibertat (d’aquí la proposta de la renda bàsica, una assignació monetària incondicional i universal), i que la possibilitat legal de grans fortunes privades és incompatible amb una vida democràtica (d’aquí la proposta de la renda màxima). Aquest breu article justificarà especialment aquesta última. Per a això s’exposarà la proposta de política econòmica coneguda com a renda màxima (RM). Les dues primeres conviccions estaran directament o indirectament relacionades en algun moment de l’argumentació.

Les grans fortunes representen un problema per a la llibertat de la immensa majoria no rica per diverses raons. Les principals, que al seu torn estan molt relacionades, són que les grans fortunes: 1) tenen la capacitat de comprar governs parcial o totalment, 2) destinen immenses quantitats a la intriga per a influir en els legisladors, i 3) fan impossible el desenvolupament de la democràcia en tenir la capacitat de disputar i moltes vegades imposar a la república els seus interessos particulars.

Si s’ha de resumir encara més, pot ser exposat de manera lapidària: les grans riqueses tenen un poder extrem, la qual cosa és incompatible amb la democràcia. Quelcom que ja va dir fa més de 80 anys el jutge del Tribunal Suprem dels EUA Louis Brandeis: hem de triar, o democràcia o grans fortunes en poques mans. De moment, els governants de gairebé tot el món estan escollint el segon.

Comprar vots no és legal. En principi, per a un partidari dels contractes lliurement consentits sense la menor consideració a les condicions materials de les parts contractants, comprar vots, contracte mitjançant, als qui vulguin vendre’ls, és una cosa perfectament defensable. Podem imaginar que, per a no anar molt lluny, en el Regne d’Espanya hi hauria desenes, centenars de milers de persones que, a canvi de 30, 40, 100, 150 o més euros, segons els casos, estarien disposats a vendre el seu vot. És difícil, fins i tot sense ser republicà socialista, acceptar aquests contractes “lliurement consentits” (la ficció jurídica d’aquest cas seria un exemple de tants si bé potser especialment diàfan) ja que el resultat seria que uns pocs centenars o milers de persones riques podrien comprar el vot de milions de persones. Difícil seria defensar aquesta possibilitat contractual com una vaga democràcia. També va ser molt contrària a la democràcia la decisió real de la Cort Suprema dels EUA del 10 de gener de 2010 segons la qual el govern no podia prohibir que les grans empreses fessin donacions i aportacions econòmiques a partits i candidats en les eleccions. Un diari habitualment tan respectuós amb l’ordre establert com The New York Times assegurava que aquesta decisió de la Cort Suprema colpejava el cor mateix de la democràcia. La compra i venda legal de vots potser no és una cosa molt llunyana, si bé potser és massa explícit el seu contingut corruptor de qualsevol indici de democràcia, mentre que les donacions polítiques voluntàries de les grans fortunes apareixen, almenys per a alguns, com més defensable o tolerable. Quan es té una concepció de la llibertat que és independent de les condicions materials d’existència, com així és el cas del liberalisme, és possible defensar que un contracte entre una gran empresa i una persona jove que busca treball amb una taxa oficial de desocupació de la seva franja d’edat de més del 30% és un contracte lliure entre iguals. Alguna cosa que per a la vella tradició de la llibertat republicana resultaria inconcebible: considerar lliure a un contracte d’aquest tipus.

La proposta republicana d’una RM pretén evitar la gran concentració de fortunes, el seu poder derivat i la corrupció de la democràcia subseqüent. La RM es defineix com l’establiment, a partir d’una determinada quantitat de riquesa, d’una taxa marginal impositiva del 100%. S’ha probat alguna vegada. Per assenyalar un exemple, qui va ser president dels EUA, F. D. Roosevelt va declarar en el missatge que va dirigir al Congrés el 27 d’abril de 1942 que cap ciutadà hauria de tenir majors ingressos de 25.000 dòlars a l’any (un milió de dòlars actuals aproximadament), això significava una taxa impositiva del 100% a partir d’aquesta quantitat. No es va aconseguir que el congrés acceptés el 100%, però sí un 94% que va ser el que finalment es va aprovar, encara que a partir d’una quantitat més elevada que la defensada per Roosevelt. I ja fins a 1981 es va aconseguir que no baixés de mitjana del 81%.

Interessant és especificar que una RM no és una mesura que únicament pretengui una recaptació impositiva, sinó reduir els ingressos de les grans fortunes dels Robber baron [Barons lladres], com així eren anomenats en un moment històric molt oportunament determinats magnats. I reduir les grans fortunes és un objectiu republicà democràtic precisament com a mitjà per a possibilitar una vida democràtica.

Però una RM també pot tenir grans possibilitats recaptatòries. Haurà de fer-se abans una petita volta. Encara que alguns economistes la consideren directament un frau teòric, la corba de Laffer és dogma per a molts governants. Aquesta corba pretén mostrar que rebaixar el tipus impositiu a gairebé qualsevol punt ha de produir inevitablement un increment en els ingressos fiscals. Retallar impostos i augmentar la recaptació: una meravella suprema! Aquesta cobertura teòrica de la corba de Laffer ha servit per a rebaixar constantment els impostos especialment als més rics. Economistes com Saez i Zucman, entre d’altres, han mostrat que el tipus impositiu de recaptació fiscal òptima per als rics podria situar-se entorn del 75-80%. A moltíssima distància dels tipus reals que suporten els més rics. Un 75-80% no és una RM, però se li acosta.

Vegem una possibilitat geogràficament pròxima. El 2% de la població més rica del Regne d’Espanya sense comptar la Comunitat Autònoma Basca i Navarra disposa d’un patrimoni legal (són números oficials, legals, no compten l’evadit ni dipositat en paradisos fiscals) de més de 656.000 milions d’euros. Si afegim el 3% següent més ric que disposa de més de 301.000 milions d’euros suma 958.000 milions. Gairebé un bilió d’euros. És a dir, si a aquest 5% de la població se li apliqués un 10% d’impost sobre la seva riquesa es disposaria de la no gens menyspreable quantitat de 96.000 milions d’euros, si s’apliqués un 75% com suggereixen Saez i Zuckman com a recaptació òptima, la quantitat ascendiria a gairebé 720.000 milions d’euros. Quantes llars són? 793.815 llars són les que conformen el 5% més ric, la llar més “pobre” de les quals tindria prop de mig milió d’euros i amb una riquesa mitjana per sobre de 1,2 milions d’euros[1]. No hem comptat la renda, solament la riquesa.

Lucas Chancel, l’autor que ha dirigit una de les recents recerques sobre la desigualtat econòmica en el món, va declarar: “la desigualtat i la seva reducció no és una qüestió de limitacions econòmiques, sinó que és una elecció política sobre la mena de societat en la qual volem viure”. Efectivament, si alguna cosa podem imaginar que permetria mitigar la capacitat dels imperis privats per a desafiar reeixidament als poders públics seria una RM o alguna cosa que se li aproximés. Garantir l’existència social a tota la ciutadania, amb una renda bàsica, i limitar les grans riqueses que fan impossible la democràcia, amb una RM: dues propostes per a fer real una vida republicanament lliure.


[1] Agraeixo al catedràtic d’Economia Aplicada i vell amic Jordi Arcarons aquestes dades.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.