Compartir

Ressenya i algunes notes per un hivern que s’apropa

24/10/2022

Davant de tot això, què ens diuen Turiel i Bordera? Doncs que no només que no estem preparats com a societat(s) sinó que la feina hauríem d’haver començat a la primavera o a l’estiu, tot just l’estem començant a la tardor i ni tan sols ho estem fent bé

Font: ctxt.es

Bordera, Juan y Turiel, Antonio. 2022. El otoño de la civilización. Textos para una revolución inevitable. Escritos Contextarios

El títol del llibre que ens fan saber els autors, fa referència a la situació prèvia a una escassedat en la qual ens podríem trobar. Els nostres avantpassats no tan llunyans, s’havien de preparar durant tot l’any per l’arribada de l’hivern, una època on les collites són més que escasses i tot el que no s’ha fet les estacions per estar preparat es pateix quan aquest arriba. Amb aquest títol Juan Bordera i Antonio Turiel ens volen dir que estem a la tardor i encara no ens hem començat a preparar per a una època que es preveu marcada per la manca energètica, de materials, i un canvi climàtic. Potser és un avís contra el capitalisme primaveral, on res s’esgota i tot brota sempre. 

Cal recordar que amb l’augment de la temperatura mitjana mundial de 3 °C, es preveu que les sequeres es produeixin amb el doble de freqüència, i les pèrdues anuals absolutes a causa d’aquestes, a Europa, augmentin fins als 40.000 milions d’euros l’any, amb els impactes més greus a la regió mediterrània i atlàntica[1]. A l’altra cara de les sequeres trobem les inundacions, també a causa de l’augment de la temperatura: les tempestes seran més extremes i intenses provocant inundacions sobtades. L’augment del nivell del mar també amenaça tant la biodiversitat de les zones costaneres, com a les poblacions humanes que hi viuen i, per altra banda, pot afectar també l’aigua dolça disponible. El canvi climàtic significa que el comportament i els cicles de la vida d’espècies vegetals i animals quedi alterat, cosa que pot comportar un augment de plagues i espècies invasores Aquestes conseqüències de l’augment de la temperatura descrites aquí, entre moltes altres que no he mencionat, representen una amenaça per una bona continuïtat de les nostres societats. Estem parlant de problemes de salut, per la mala qualitat de l’aire, augment de la mortalitat a causa de temperatures extremes, augment de malalties animals que es transmeten a les persones, augment de la desigualtat, migracions de persones cap a zones més aptes per la vida, grans incendis cada vegada més freqüents, etc.

Davant de tot això, què ens diuen Turiel i Bordera? Doncs que no només que no estem preparats com a societat(s) sinó que la feina hauríem d’haver començat a la primavera o a l’estiu, tot just l’estem començant a la tardor i ni tan sols ho estem fent bé.

Quan els autors diuen que no ens estem preparant correctament pel que s’acosta, per una banda, denuncien que les mesures que es prenen són insuficients i, per l’altra, que el mètode per dur-les a terme no és possible, ja que es fia tot en què la tecnologia ens lliuri, un cop més, dels nostres problemes. Aquest podríem dir que és el/un punt fort del llibre: alertar-nos contra les falses solucions, les falses rutes, tot  argumentat amb alt rigor científic. Així, Turiel i Bordera expliquen que ni les plaques solars, ni el cotxe elèctric ni les màquines capturadores de CO₂ ni cap artefacte tecnocientífic ens deslliuraran del problema en el qual estem immersos, ja que les transformacions s’han de fer principalment des de l’àmbit econòmic, polític i social.  «Unas tecnologías que no están desarrolladas ni mucho menos, y que representan otra patada hacia adelante pensando que la evolución tecnológica vendrá siempre al rescate». El filòsof japonès Kohei Saito en el seu llibre. La naturaleza contra el capital apunta en una direcció semblant:

«Sin embargo, es posible formular la tendencia histórica general del capitalismo: el capital siempre intenta superar sus limitaciones a través del desarrollo de las fuerzas productivas, las nuevas tecnologías y el comercio internacional, pero precisamente como resultado de tales intentos continuos de expandir su escala, refuerza su tendencia a explotar los recursos naturales (incluyendo la fuerza de trabajo) en la búsqueda a nivel global de materias primas y auxiliares, alimentos y energías más baratas. Este proceso profundiza sus propias contradicciones, como ocurre con la deforestación masiva en la región del Amazonas, la contaminación del agua, la tierra y el aire por la industria extractiva en China, los derrames de petróleo en el Golfo de México y la catástrofe nuclear en Fukushima.(Saito, 2022)»

I és que passar per sobre dels problemes no vol dir superar-los, vol dir desplaçar-los cap al futur (deute) i les perifèries (deslocalització), tal com es va fer als 80 amb la contrarrevolució neoliberal.[2] El que plantegen Turiel i Bordera al llibre és si realment ens queda ja futur i perifèria cap on desplaçar els nostres problemes per a seguir desentenent-nos de tots els canvis que cal fer.

El seu diagnòstic continua afirmant que el problema no és que no tinguem les tecnologies suficients, sinó que el nivell de vida de les nostres societats està construït sobre els combustibles fòssils acompanyat d’una mala distribució i malbaratament dels recursos. Turiel ens diu que hi ha estudis que diuen que a Espanya podríem reduir el consum d’energia en un 90% i seguir mantenint el nivell de vida actual. Com assenyalen Bordera i Turiel no és una qüestió de tecnociència sinó de tecnologies socials. Seguir en un model basat el creixement i consum de recursos naturals no és viable.

«El crecimiento del consumo de energía y materiales es la causa principal del incremento de Gases de Efecto Invernadero (GEI). El ligero desacoplamiento observado del crecimiento respecto al uso de energía [y motivado en gran parte por la deslocalización de la producción] no ha podido contrarrestar el efecto del crecimiento económico y poblacional». Esto muestra que los desarrollos tecnológicos que permiten mejoras en la eficiencia y el cambio hacia fuentes de energía bajas en emisiones no bastan. Por tanto, una transición masiva en consumo de materiales en todo el mundo puede, incluso temporalmente, disparar las emisiones.»

És a dir, no podem sortir de la crisi climàtica a través d’un creixement sostenible. Heus aquí una altra falsa ruta. El creixement sempre implica més ús de recursos i emissions de gasos d’efecte hivernacle i no podem solucionar la crisi climàtica amb els mètodes que ens han portat a ella.

Uns bons exemples per veure això que ens expliques Turiel i Bordera són la introducció del reg per degoteig i la indústria de l’aviació. A Espanya quan es va implementar el reg per degoteig per tal d’augmentar l’eficiència dels conreus fent així un ús més raonable de l’aigua, el que va produir és un augment de la superfície conreada de regadiu a causa de l’abaratiment dels cultius, portant com a conseqüència un ús superior dels recursos hídrics als previs de la millora de l’eficiència. El mateix cas és el del sector de l’aviació comercial. L’augment de l’eficiència de l’aviació els últims deu anys, no s’ha traduït en un estalvi d’hidrocarburs i emissions de CO₂, sinó que han produït l’efecte contrari, més consum d’energia i més emissions de gasos d’efecte hivernacle. Un augment de l’eficiència dels recursos en l’economia de mercat suposa la disminució del preu d’aquests recursos de manera que n’augmenta l’ús.

Com diuen Bordera i Turiel, l’IPCC assenyala que hem d’abandonar el mantra del creixement econòmic. Seguir creixent econòmicament no és possible. «Se acepta implícitamente que los escenarios de mitigación suponen pérdidas del PIB. En el fondo, se admite lo que decía la propia Agencia Europea del Medio Ambiente: la preservación medioambiental no es compatible con el crecimiento económico.»

No es pot créixer indefinidament en un món finit. Tot creixement econòmic per subtil que pugui semblar en el cas d’alguns sectors econòmics, com és el cas del tecnològic, sempre està fonamentat sobre recursos naturals. Certs sectors econòmics, o des de la mateixa UE, ens diuen que el creixement econòmic ha de passar per la tecnologia punta, desenvolupament de software i tecnologies basades en les tecnologies de l’informació i la comunicació (TIC), venent aquest sector com un sector completament verd amb un impacte mediambiental baix, però això no és res més que una farsa. Les TIC ja generen com a mínim un 2% de les emissions totals de CO₂ que s’emeten cada any, i això li hauríem de sumar les quantitats d’aigua que es necessiten per fer-les possible. Una búsqueda a google genera emisions de CO₂. Tan sols un microxip té un cost de 130L d’aigua (fem un moment l’exercici de pensar tot el que porta microxips, la cafetera, la rentadora, el rentavaixella, la nevera, el cotxe, el telèfon mòbil, el televisor, l’ordinador, els auriculars sense fils, el rellotge intel·ligent, etc.) i quantitats encara més indecents d’energia es necessiten per extreure els minerals que conformen els aparells i infraestructures de la indústria tecnològica. Minerals anomenats terres rares que són extremadament escasses i molt contaminants de processar, on s’utilitzen àcids i es contaminen desenes de milers de litres d’aigua per una petita quantitat de minerals útils per la indústria[3]

Com ens diuen els autors, la preservació del medi és incompatible amb el creixement i el capitalisme. «asumir que seguir creciendo sin causar más daño es obviamente imposible, y en consecuencia hay que planificar una estabilización y/o un decrecimiento de la esfera material. Repartir para vivir bien, pero dentro de los límites.»  El capitalisme només es pot donar si no fa altra cosa que créixer, és part del seu moviment metabòlic, un capitalisme que no creix, és a dir, que fa servir cada vegada més recursos, no pot ni existir ni es pot anomenar capitalisme. Tot el que no passi per una planificació sobre l’ús dels recursos deixa en l’atzar l’ús d’aquests. Això no seria un problema si els recursos fossin il·limitats i es pogués recuperar tot el que es gasta, però això no és possible en les lleis de la física que ens governen, només és possible en la ciència-ficció. Només cal veure la quantitat de menjar que es llença, per a posar un sol dels exemples d’irracionalitat productiva del capitalisme.

Seguir creixent econòmicament, és a dir, tenint com a referència el PIB té la seva data de caducitat. S’ha de planificar una estabilització i/o un decreixement de l’esfera material. Altrament, les conseqüències són imprevisibles posant en una situació d’extrem perill les capes de la societat més vulnerables, i posant en situació vulnerable la major part de les capes de la societat. Per exemple l’augment del preu de l’energia o l’escassetat de certs productes comporta problemes a les capes més vulnerables com la dificultat per pagar la calefacció (com ja veurem aquest hivern), o el cistell de la compra. El mateix si pensem amb les empreses més petites, que es troben amb la dificultat de seguir amb la seva producció.

Decréixer, cooperar i planificar és l’únic camí. La proposta d’un decreixement, és necessària a la vegada que inevitable, però a més ja s’està imposant[4], encara que el valor es regeixi per la ignorància de les realitats biofísiques del planeta, tard o d’hora, es trobarà amb el límit. El decreixement no serà una opció sinó l’únic camí. Per això valdria més apostar per un decreixement controlat, i poder decidir democràticament com es decreix. Sobre aquest aspecte, explica la professora Marta Tafalla que

«La cuestión clave es diferenciar qué debe decrecer y qué no. Lo que no tiene que decrecer es la sanidad pública, la educación pública, el sistema público de pensiones, las medidas que protegen a las personas más vulnerables, el conocimiento, la cultura, la sabiduría, la amistad, el cuidarnos unas a otras, la empatía con las otras especies, la vida salvaje, la biodiversidad.» (Tafalla, 2022, 162)

El que ha de decréixer no és tot allò que ens dona temps de vida, sinó tot el que ens en el treu: 

«Lo que sí tiene que decrecer hasta su desaparición es lo que causa daño: los ejércitos, la producción y el comercio de armas, las guerras, el colonialismo, el trabajo esclavo, la caza, los pesticidas que envenenan los campos de cultivo, el consumismo compulsivo, la obsolescencia programada, que para fabricar una prenda de ropa deba pasar por seis países distintos, renovar el armario cada temporada con ropa que apenas dura dos años, una alimentación basada en animales, el comercio de vida salvaje, transportar todo tipo de productos continuamente por todo el planeta, coger un avión para pasar un fin de semana en otro continente, ciudades dominadas por el automóvil privado. Y hay otra cosa que tiene que decrecer hasta su desaparición: nuestro antropocentrismo.» (ibid)

Decidir en què gastem el temps de les nostres vides i en què no, és una de les decisions més democràtiques que podríem prendre i el que ens faria sobirans de les nostres vides, i aquest tipus de decisions és a les que s’hauria de dedicar el govern d’una república.


[1] With a global average temperature increase of 3°C, it is projected that droughts would happen twice as often and absolute annual losses from droughts in Europe would increase to EUR 40 billion per year, with the most severe impacts in the Mediterranean and Atlantic regions. (BCE. Productividad, innovación y progreso. 2022)

[2] Tal i com explica David Harvey a David Harvey, Breve historia del neoliberalismo. Recuperat dehttp://www.ccoo.uji.es/files/Neoliberalisme%20per%20David%20Harvey.pdf.

[3] La obtención de una tonelada de tierras raras producirá alrededor de 9.000 y 12.000 metros cúbicos de gases, ricos en polvo concentrado, conformado por ácido sulfúrico, dióxido de azufre y ácido fluorhídrico, cerca de una tonelada de restos radioactivos y resultarán más de 75.000 litros de agua acidificada. (Geoinnova)

[4]“El Gobierno de Italia decreta nuevos límites a la calefacción para ahorrar gas. El decreto establece una temperatura máxima de 17 grados, con dos de tolerancia, para los establecimientos dedicados a actividad industrial y de 19 grados para el resto de edificios” (El Confidencial, 06/10/2022) https://www.elconfidencial.com/mundo/2022-10-06/italia-decreta-limites-calefaccion-ahorrar-gas_3502505/#:~:text=Tom%20Fairless-,El%20decreto%20establece%20una%20temperatura%20m%C3%A1xima%20de%2017%20grados%2C%20con,para%20el%20resto%20de%20edificios.

Bibliografia

Saito, Kohei. La naturaleza contra el capital. Manresa: Bellaterra, 2022

Tafalla, Marta. Filosofía ante la crisis ecológica. Madrid: Plaza y Valdés, 2022.

Saber més

Riechman, Jorge, Adrián Almazán Gómez, Carmen Madorrán Ayerra, y Emilio Santiago Muíño. Ecosocialismo descalzo. Barcelona: Icaria, 2018.

Riechman, Jorge. ¿Derrotó el smartphone al movimiento ecologista? Madrid: Catarata, 2015.

Valero Capilla, Antonio, Alicia Valero Delgado, y Adrián Alamzán Gómez. Thanatia, Los límites minerales del Planeta.Ulzama: Icaria, 2021.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.