Compartir

Riscos i oportunitats de pactar amb Madrid

Una de les novetats d'aquesta legislatura estatal és el paper protagonista actiu que tenen les esquerres sobiranistes, especialment ERC i Bildu. No obstant això, aquest nou escenari planteja algunes incògnites.

Politòleg
11/02/2021

Una de les novetats d’aquesta legislatura estatal és el paper protagonista actiu que tenen les esquerres sobiranistes, especialment la catalana, de la mà d’ERC, i la basca, representada per EH Bildu. En el cas d’ERC, no és la primera vegada que té un paper de suport extern al govern espanyol, ja que en la primera legislatura de Zapatero (2004-2008) ja va votar a favor de la investidura i els primers pressupostos. Però l’entrada en escena simultània de les dues principals esquerres sobiranistes suposa un canvi important respecte a la dinàmica tradicional, que havia pivotat sobre majories absolutes (o gairebé) o sobre pactes amb el centredreta de CiU i el PNB.

No obstant això, aquest nou escenari planteja algunes incògnites. I aquesta aposta ha suscitat debats estratègics intensos dins el sobiranisme català i basc. És raonable que sigui així, ja que l’aposta d’ERC i EH Bildu per la col·laboració amb el govern de coalició PSOE-UP ofereix oportunitats, però també planteja algunes amenaces i riscos. Convé tenir-los tots presents per no simplificar en excés el debat.

Quatre oportunitats

Comencem per les oportunitats, que crec que són quatre. En primer lloc, com és evident, aquesta aposta mou el centre de gravetat de la política espanyola cap a l’esquerra. Això és una eina important en la defensa dels interessos de les classes populars catalana, basca i de la resta de l’estat. El decret contra els desnonaments és l’últim exemple, que no hauria estat possible sense aquesta aposta estratègica. La pandèmia fa més necessària que mai una resposta en clau social.

En segon lloc, aquesta aposta per la participació en la majoria parlamentària estatal permet la conformació d’un bloc nítidament oposat a la dreta i l’extrema dreta i la involució neofranquista que treu el cap. La formació de fronts amplis ha estat històricament una resposta democràtica en contextos d’avanç del feixisme, i a Espanya aquest és un escenari que no es pot descartar.

La tercera, i principal, és que aquesta aposta d’ERC i EH Bildu està contribuint a obrir i aprofundir una fractura profunda en el bloc constitucionalista. L’acostament entre el PSOE i Ciutadans era, potencialment, un punt d’ancoratge que hagués ajudat a blindar el règim del 78. Amb l’esquema de la majoria de la investidura, aquesta possibilitat s’esvaeix. Tot i els intents de sectors de l’establishment per mantenir-la viva. Això, encara que no tingui fruits immediats, és un element fonamental a tenir en compte, ja que les esquerdes en el bloc constitucional són un requisit necessari per a qualsevol hipòtesi de canvi. Tot moviment transformador ha de saber que com més dividit es trobi el bloc hegemònic, majors són les seves oportunitats polítiques.

Finalment, a ningú se li escapa que aquesta aposta política d’ERC i EH Bildu té, també, una lectura en clau catalana i basca, ja que busca clarament consolidar o impulsar un procés de canvi d’hegemonies internes. Les esquerres sobiranistes tenen com a objectiu estratègic situar-se al centre del tauler polític dels seus respectius països i, en aquest sentit, possiblement superar les posicions testimonialistes és una via que cal transitar per desplegar tota la potència política alternativa.

Riscos i contradiccions

Dit això, com és evident, aquesta aposta estratègica no està exempta de riscos i de contradiccions. Hi ha qui pensa que amb aquesta actitud les esquerres sobiranistes contribueixen a endolcir l’statu quo, fan més amable i estable l’Espanya del 78 i, per tant, allunyen la hipòtesi de ruptura.

A mi em fa la impressió que el risc fonamental és el contrari: el problema és que aquesta aposta no sigui suficient per obrir oportunitats de canvi i transformació, ni tan sols per millorar l’encaix dels pobles català i basc en l’arquitectura constitucional espanyola.

Les raons són múltiples. La primera i més evident és la posició històrica del PSOE, que segueix sent un partit orgànic del règim del 78. Això és una cosa que no ha variat substancialment, encara que una dreta política i mediàtica molt radicalitzada insisteixi en el contrari.

A més, qualsevol lectura no excessivament simplista de l’Estat ens permet entendre que la posició del Legislatiu i l’Executiu és només una de les peces del poder reial. El poder econòmic, policial, judicial, mediàtic i de l’alt funcionariat són, entre altres, peces clau en la conformació del poder reial a l’Estat espanyol. I no estan exposades a les contingències de l’aritmètica parlamentària. Ho veiem cada dia. Per això, perquè una determinada majoria parlamentària i governamental pogués portar endavant una agenda seriosa en clau d’emancipació i que obrís oportunitats de sobirania per a les nacions sense estat, segurament caldria molt més.

El temps dirà si estem en aquest camí o si simplement cal entendre aquesta aposta estratègica en termes estrictament instrumentals, com un mecanisme de defensa dels interessos populars, de contenció del neofranquisme, d’acceleració de les contradiccions internes del règim del 78 i de canvi d’hegemonies en la política catalana i basca. No seria poca cosa.

Article publicat originalment a la revista ALDA.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.