Compartir

Sitges 2021, la realitat infiltra la ficció

Aquest octubre s'ha celebrat el festival de Sitges. Guillermo Zapata i @axebra escriuen un article a mode de repàs fragmentari amb l'objectiu d'introduir-nos en com van veure el festival.

Guionista i escriptor
Especialista en Ciberseguretat
10/11/2021

El títol d’aquest article podria referir-se a qualsevol edició del festival de Sitges. No així a qualsevol festival de cinema o gala d’entrega de premis. Ho diem amb orgull militant: el cinema de terror, la fantasia i la ciència-ficció tenen una capacitat per filtrar l’immediat, parlar i problematitzar l’ara que apareix amb major dificultat en altres propostes que, amb freqüència, li diuen “ara” a la simple expressió narcisista de les biografies dels responsables d’aquestes.

Un exemple que explica bé a què ens referim pot ser l’evolució de la relació del cos i la violència al festival. En tan sols cinc anys hem passat d’una quantitat enorme de pel·lícules dirigides per homes en les que s’hi denunciava la violència contra les dones (i per tant el cos de la dona era fonamentalment objecte de violència) a un creixent protagonisme del cine dirigit per dones on “l’objecte dona” es tornava subjecte amb tota la seva potència i diversitat.

Així que aquest article és un repàs per aquells fragments de la realitat que s’han convertit en pel·lícules de l’edició de 2021 de Sitges, la primera realment oberta al públic després de les restriccions pandèmiques de 2020.

Abans de començar amb els temes i pel·lícules volem deixar clar que el text es basa en la nostra experiència subjectiva durant el festival i en la selecció de pel·lícules que vam poder veure, però que és una petita part de tot el que es va exhibir i també recordar que no existiria sense les converses compartides en sortir de la sala durant els deu dies del festival.

Bé, entrem en matèria.

1 – Identitats de Gènere, Cures i Nova Familiaritat. De “la família triada” a la condemna de la institució familiar, de la “dona mare” a la destrucció dels subjectes tradicionals de la família, de la cura com a afecte, interdependència i matèria primera de la supervivència quotidiana a la cura com a trampa i relació perversa. Totes aquestes declinacions s’han pogut veure a Sitges des de la sessió d’obertura amb Titane (Julia Ducournau) fins a la projecció de La Abuela (Paco Plaza) als últims compassos del festival.

No podem oblidar que Titane es va projectar a la primera jornada del festival després de guanyar la Palma d’Or al Festival de Cannes, no pensem que el cine de gènere hagi de “legitimar-se” en cap altre lloc, entenem aquesta victòria com una expressió més d’aquell cinema tradicionalment posat al marge que és capaç d’obrir-se pas a mossegades, puntades i ganivetades i ocupar el seu espai en el conjunt de la producció cinematogràfica.

Titane és una pel·lícula que obre el present de bat a bat. Una pel·lícula que en la brillant definició de la crítica de cinema Desirée de Fez, comença apropiant-se del cinema de Scoresese, Tarantino i Cronenberg i un cop ha demostrat que pot fer el que fan ells dedica la seva segona hora a recórrer un territori propi. Ducournau construeix una història que, en la seva superficialitat pot semblar un malson per a Terfs i identitats heteronormatives, però que té en el seu interior una reflexió sobre l’afecte i l’estima com a passió fonamental per superar les trampes de la identitat. Paga la pena les dosis d’angoixa, violència i tensió que es passen durant el seu metratge (a la sessió que vam assistir no hi va haver desmais, però en sabem d’altres en les que sí).

Lamb (Valdimar Johannsson), la gran guanyadora d’aquesta edició, és una pel·lícula aclaparadora on la maternitat, la civilització i la natura s’entremesclen i exploten en mil trossos. També esclaten les convencions socials d’un poble de l’Espanya buida a Y Todos Arderán (David Hebrero), una faula satànica violenta i desvergonyida. I al voltant de tots aquests conceptes de família, identitat i representació, però amb un discurs molt fi sobre la censura, els mitjans de comunicació, la pressió sobre el cos femení, però també el poder de reapropiació, la ira i la possibilitat de restitució simbòlica en un context asfixiant trobem el magnífic Censor (Prano Bailey-Bond).

2 – La mirada youtuber com una mirada turista i el turisme com un problema. No és estrany que el terror (fonamental, tot i que no exclusivament) incorpori naturalment en el seu discurs els diferents dispositius tecno-narratius, des de càmeres de vídeo o el telèfon mòbil fins a l’streaming vital. L’interessant d’aquesta edició és que, entre les diferents apostes i declinacions del que podríem anomenar “terrorífic”, trobem un vincle directe entre la mirada turística i la mirada del youtuber. A partir d’aquí va néixer la proposta de Deep House (Julien Maury i Alexandre Bustillo), en la qual una parella d’idiotes redomats van per allí fent vídeos de cases abandonades i passa el que passa. Un altre exemple interessant és Superhost (Brandon Christensen), on (de nou) dos imbècils de màxim nivell s’enfronten a una amfitriona entusiasta fins al punt de la psicosi i passa el que passa. Finalment, Veneciafrenia. Aquesta interessant última pel·lícula d’Álex de la Iglesia enfronta un grup de turistes espanyols contra una Venècia que mobilitza tots els seus recursos contra el turisme depredador… I passa el que passa. En totes aquestes propostes la mirada del youtuber, com a representant d’aquesta democratització mediàtica que facilita l’expansió de punts de vista ens retorna, precisament, la visió del món més domesticada, mentre la llibertat i la ira cauen a l’altra banda, de l’excés psicopàtic o satànic i, sobretot, de la psique reprimida de les ciutats (o de les cases submergides en llacs) lluitant per sortir.

3 – Xarxes socials i Metavers. Quan vam anar al festival no sabíem que el concepte de “metavers” es convertiria en un dels elements centrals de les converses sobre internet, la tecnologia i a encarnar una certa idea de futur. El que avui anomenem metavers és gairebé un clixé en el cinema per la necessitat de traduir el territori del ciberespai en imatges, tot i que el concepte neix en la literatura cyberpunk, primer de la mà de William Gibson i després de Neal Stephenson. Trobem idees o imatges en aquesta intersecció entre el cos i l’espai virtual en pel·lícules com Tron (Steven Lisberger), des de 1983b o deu anys més tard a El cortador de césped (Brett Leonard) fins a arribar a Matrix, etc. A Sitges hem vist dues pel·lícules que juguen en un mateix terreny. Una és Demonic (Neill Blomkamp), on un sotfware recrea un espai compartit dins de la ment d’una dona que és “visitada” per la seva filla i després tot es retorça perquè una pel·lícula anomenada Demonic no convida a l’optimisme. La segona, molt més optimista en substància i forma, és Belle (Mamoru Hosoda). Belle es presenta com una adaptació de La Bella i la Bestia per explicar-nos la relació entre anonimat i presència digital en un moment d’hiperconnexió. L’espai digital a Belle no és problemàtic, sinó l’eina d’una generació per exorcitzar traumes, curar-se o demanar ajuda, el perill real i el dolor real sempre està fora. Però mai perd de vista l’estatus d’eina de l’espai digital, ja que tots els conflictes expressats per la pel·lícula es resolen a l’exterior, al món analògic.

4 – Pandèmia, Ecologia, Canvi climàtic. El primer que ens ha cridat l’atenció és la unió entre pandèmia i canvi climàtic. Totes les pel·lícules que hem vist en què el tema climàtic o ecològic apareixia com a element central en els temes de la pel·lícula sempre hi havia també algun element pandèmic en la proposta. En el cas de In the Earth (Ben Wheatley) la relació “natura/pandèmia” obre un malson psicodèlic en què la fe, la ciència i la tecnologia s’entrecreuen per abordar la sempre complicada pregunta de si la natura té alguna cosa a dir-nos i també respondre una mica a la pregunta… Qui governa aquí? (Resposta curta: la humanitat no) que sembla donar la volta amb èxit a un cert essencialisme en el qual “la terra està en perill” i recorda alguna cosa com “La terra encara serà aquí quan hagis marxat i te n’aniràs bastant aviat”. A més, hi ha plantes al·lucinògenes i violència salvatge.

Per la seva banda, l’alemanya Tides (Tim Fehlbaum) embolica de cinema comercial d’aventures distòpiques algunes preguntes interessants. A Tides les elits del planeta s’han instal·lat fora de l’atmosfera terrestre per sobreviure al col·lapse climàtic, però després d’un parell de generacions tenen greus problemes de fertilitat i envien missions a la Terra per saber si ja és habitable (de nou, pandèmia i canvi climàtic). La terra és, en aquell moment, un lloc erm on les marees enormes inunden el territori de tant en tant. La pel·lícula és com una versió molt interessant de Waterworld que aprofita molt més un pressupost molt més petit (per si hi ha dubtes, aquí també som fans de Waterworld, però ei, no és exactament un festival de propostes interseccionals sobre la descolonialitat i l’ecofeminisme) A Tides la gran pregunta és… Tenen dret aquelles elits que van sortir de la terra a considerar-se terrícoles? De qui és ara la terra?

5 – Trumpisme (o els feixismes del present). Comencem amb Halloween Kills (David Gordon Green). Segona part de la trilogia que pretén actualitzar el mite seminal del terror creat per John Carpenter. Si en la primera part de la trilogia i com ha assenyalat el seu protagonista Jamie Lee Curtis, el mal es desencadena perquè la societat es nega a creure la paraula d’una dona sobre una amenaça per a tota la comunitat amb ressons del #Metoo, aquí tenim seqüències que semblen directament extretes de l’assalt al Capitoli dels Estats Units i una interessant tria de les víctimes de Jason en termes de diversitat racial i orientació sexual. La pel·lícula es mou (de vegades excessivament explícita) en la relació entre odi i por i com alimenta diferents bèsties del present.

Last Night in Soho, l’última pel·lícula d’Edgard Wright posa l’accent en una altra de les arestes del que hem englobat com a Trumpisme -com podríem parlar d’extrema dreta, etc-: La nostàlgia. Wright explica molt bé -en una pel·lícula brillant- com la nostàlgia no és més que la destil·lació perfecta d’aquella vella màxima marxista en la qual es presenta la mercaderia desposseïda de l’infern que l’ha produït. En aquest cas el passat, presentat com unes cançons, una roba, uns rituals socials apetitosos i com una versió més brillant d’un present hostil i incert, amagant les empremtes de violència estructural del mateix. Avançar més seria entrar en el camp de l’spoiler, però paga la pena dir que Wright s’oposa a la idea de la nostàlgia d’una recuperació d’un cert “Herstory” que serveix per fer memòria, que seria la manera d’incorporar l’infern de la producció al cel del producte.

Per la seva banda, Dashcam (Rob Savage) aconsegueix una cosa realment notable al despullar el Trumpisme de tot l’aire d’amenaça sobre el present i subvertint-lo com a comèdia i sàtira. El protagonista de Dashcam, un streamer (sí, de nou l’streaming com a camp de malsons) negacionista, conspiranoic i miserable (no pren una bona decisió en tota la pel·lícula) s’enfronta al món en què creu que viu. Savage i la seva aliada, la cantant punk Annie Hardy (que més que fer de si mateixa, fa del personatge que encarna per provocar el personal) aconsegueixin el que el millor humor és capaç de fer: despullar les amenaces reals de tot halo de transcendències i baixar-les a terra, on és molt més fàcil derrotar-les.

I volíem acabar amb Freaks Out (Gabriele Mainetti) una faula antifeixista plena d’idees brillants. Un grup de “freaks” (criatures meravelloses amb poders) que treballen en un circ durant l’ocupació nazi-feixista d’Itàlia, recorren la ciutat a la recerca del mestre de cerimònies i pare simbòlic de tots ells: un vell jueu que ha estat capturat pels nazis. Enmig d’una història d’entreteniment pur, trobem en un grup de partisans esguerrats plens d’èpica i, sobretot, en el personatge antagonista de la pel·lícula (de la qual dir qualsevol cosa seria arruïnar-la) una fabulosa reflexió sobre la supervivència del feixisme (i de la resistència contra ell) en el nostre present.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.