Compartir

Sobiranies, nacions i Estat: manual d’ús

Els grans conceptes del debat públic estan vinculats, per norma general, al segle XX. Moltes vegades, però, l’origen d’aquests conceptes i referents enfonsa les seves arrels en el s.XIX, sobre el qual plana un notable desconeixement.

28/05/2020

Xavier Domènech, Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017), Barcelona, Península, 2020.

Pocs temes han ocupat l’agenda mediàtica catalana i espanyola en els darrers anys com ho ha fet la qüestió catalana. Alhora, però, poques vegades s’ha intentat analitzar-la més enllà del context —temporal i geogràfic— immediat. Un haz de naciones és una temptativa de fer-ho, en un doble sentit. D’una banda, inscrivint-la en un procés més ampli, global, de pèrdua de control del nostre destí, iniciat als anys setanta del segle XX i accentuat arran de la gestió de la crisi del 2008. Procés que, en alguns casos, es barreja amb —o pren la forma de— qüestions nacionals irresoltes, que s’influeixen mútuament a escala internacional. D’altra banda, i aquesta és la línia principal que segueix el llibre, analitzant l’actual crisi territorial —marcada per les tensions plurinacionals, però no únicament— a través d’una mirada de llarg abast, centrada en la relació entre Estat, sobiranies i nació —o nacions— des del naixement de l’Estat liberal capitalista a Espanya, cap als anys trenta del segle XIX, fins avui.

Els grans conceptes i referents històrics que apareixen recurrentment en el debat públic estan vinculats, per norma general, al segle XX. Moltes vegades, però, l’origen d’aquests conceptes i referents enfonsa les seves arrels en el segle XIX, sobre el qual plana un notable desconeixement. És per això que les pàgines més instructives —i, alhora, probablement també les més suggeridores— del llibre de Xavier Domènech són les dedicades precisament a aquest segle. D’entrada, serveixen per esmenar alguns dels grans equívocs sobre la història espanyola del període, com la pretesa inexistència d’un model capitalista propi o el suposat fracàs de la revolució burgesa a Espanya, entesa com a sinònim de revolució industrial. Així mateix, són de gran utilitat per desfer la confusió habitual entre liberalisme, capitalisme i democràcia, entesos com a fenòmens entrellaçats: si bé l’arrelament del capitalisme en el primer terç del segle XIX sí que va estar indissolublement lligat a l’Estat liberal arreu d’Europa, aquest Estat distava de ser democràtic. Al contrari: era hereu de l’Estat napoleònic, no pas de la Revolució Francesa. En aquest sentit, l’equiparació que, des del liberalisme o el conservadorisme, es fa tan sovint entre capitalisme i democràcia no deixa de ser, com a mínim, poc informada.

El que sí que va acompanyar l’Estat liberal capitalista des dels inicis va ser, en canvi, el centralisme, que n’era, de fet, el revers. Per bé que l’Estat liberal va néixer assumint la perspectiva del nacionalisme cívic, a partir de les revolucions del 1848 i de l’àmplia difusió del principi de les nacionalitats que les va acompanyar, es va imposar una nova concepció: la de l’Estat-nació. Aquesta noció va tenir unes conseqüències devastadores, ja que se’n va derivar la necessitat de nacionalitzar poblacions gairebé sempre molt diverses culturalment, lingüísticament i pel que fa als sentiments de pertinença. En el cas espanyol, això es va fer a partir d’una mimesi entre llengua castellana i espanyolitat. I va ser precisament l’inici d’aquest procés el que va fer emergir la possibilitat primer, i després la realitat, de la construcció d’una nació alternativa a Catalunya, al País Basc i, una mica més tard, a Galícia. Un camí que es va accelerar després de la fi del Sexenni Democràtic, que va significar, també, la fi de l’intent d’articular una nació política espanyola que integrés l’heterogeneïtat del país i reconegués sobiranies diverses.

Va ser en el republicanisme, més que no pas en el catalanisme, on hi va haver inicialment una major consciència de l’existència de diverses nacions dins d’Espanya

Abans, però, que això passés, un altre corrent polític havia pres consciència plena i assumit la defensa de la diversitat peninsular: el republicanisme. Una assumpció que és prèvia a qualsevol formulació en termes de diversitat nacional, que, com a tal, només es donaria en l’últim terç del XIX. En són bona mostra les “provincias […] que fueron poco ha reinos independientes” de les quals parlava Abdó Terrades (1840), que Pi i Margall faria evolucionar —a Les nacionalitats (1877)— en “regions que, en el seu dia, van ser nacions”. És, doncs, en el republicanisme, més que no pas en el catalanisme, on hi ha inicialment una major consciència de l’existència de diverses nacions dins d’Espanya. Fins i tot en formulacions molt primerenques, com la del dirigent republicà de Figueres Joan Baptista Guardiola, que durant la revolució del 1854, en el context d’un possible debat constituent, plantejava que “España no es, en el riguroso y buen sentido de la palabra, una sola nación, sinó un haz de naciones”.

En aquesta lectura del republicanisme es troba un dels punts forts del llibre. Com també en l’anàlisi dels conceptes d’autonomia i autogovern, sorgits del catalanisme a finals del segle XIX, i del de sobirania, que deriva dels anteriors. Domènech assenyala, pel que fa això, que molts dels qui reivindiquen avui el catalanisme i el contraposen al sobiranisme obliden que, en el seu origen, el catalanisme era intrínsecament sobiranista, fins i tot abans de ser nacional, ja que procedia del republicanisme federal. I subratlla, igualment, que molts dels qui diuen defensar el federalisme avui obvien que aquest partia de la defensa de la sobirania de les parts, no únicament de la del conjunt. Tot el llibre es pot llegir, en realitat, com una classe d’història dirigida als falsos federalistes, fenomen de llarga tradició, del qual ja es lamentava Valentí Almirall a Lo catalanisme (1886).

Domènech subratlla que molts dels qui diuen defensar el federalisme avui obvien que aquest partia de la defensa de la sobirania de les parts, no únicament de la del conjunt.

Estirant el fil de la noció de sobirania, són també especialment pertinents les pàgines sobre —gairebé es podria dir contra— Hans Kelsen. Pare de la constitució austríaca del 1920, és a ell a qui devem la introducció del tribunal constitucional —concebut com a clau de volta de l’ordenament jurídic— en les constitucions europees. Una opció que vinculava a la idea de l’ordenament jurídic com una esfera autònoma de la política. Autònoma i, en certa manera, autoreferencial o, com diu Domènech, tautològica, ja que parteix de l’eliminació del concepte de sobirania o de poder constituent de l’arquitectura institucional. Kelsen pretenia, així, evitar els “desitjos de domini” que associava a la sobirania. El problema del seu plantejament —i és per això que és tautològic— és que obvia el problema de l’origen, del fonament de l’ordenament jurídic, ja que el sobirà queda subsumit dins d’aquest ordenament.

Domènech contraposa a aquesta visió la coneguda formulació de Carl Schmitt, que, a la seva Teologia política (1922), plantejava en canvi que la sobirania s’afirma per sobre del dret, segons la coneguda fórmula “sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció”. Encara es podria afegir, anant més enllà, que aquesta “paradoxa de la sobirania” (el sobirà es troba alhora dins i fora de l’ordenament jurídic) plantejada per Schmitt és cosina germana, si bé des d’un plantejament ideològic oposat, de les reflexions de Walter Benjamin sobre violència i poder recollides a Zur Kritik der Gewalt (1921). Per a Benjamin, la violència té una doble funció, com a fundadora i com a conservadora de dret: la primera legitima la victòria, la segona impedeix que es fixin nous objectius. Així doncs, la violència forma part de manera latent de qualsevol institució de dret.

En atribuir-se la capacitat de dictaminar sobre la constitucionalitat de l’Estatut català, el Tribunal Constitucional es va situar per sobre del poder constituent, o com a mínim en competència amb ell

Avançant en el segle XX, la reflexió sobre les implicacions jurídiques de l’encaix de Catalunya en el conjunt constitucional espanyol és, al meu entendre, el més interessant dels apartats dedicats a la Segona República i a la transició. En tots dos casos, la solució per a Catalunya acaba convertint-se en la pauta que determina la configuració del model general de distribució territorial del poder. A més, també en tots dos casos, aquesta solució és prèvia —almenys en el seu origen— al pacte constitucional pròpiament dit. Si, pel que fa a la Segona República, l’encaix derivava del Pacte de Sant Sebastià (1930), durant el canvi polític dels anys setanta ho va fer del restabliment de la Generalitat, únic fil de continuïtat amb la legalitat republicana de tot el procés de transició.

Una altra de les característiques que comparteixen aquests dos moments és, com assenyala Domènech, la indefinició en el disseny del model territorial. És això el que fa que, en l’actual context, els estatuts d’autonomia formin amb la Constitució un bloc de constitucionalitat. Així ho entenia la sentència del 1983 del Tribunal Constitucional sobre la LOAPA, en què s’establia clarament que, com a integrants del bloc de constitucionalitat, els estatuts no podien quedar subordinats a les lleis orgàniques. Gairebé quatre dècades després, en atribuir-se la capacitat de dictaminar sobre la constitucionalitat de l’Estatut català, la sentència del 2010 feia una interpretació diametralment oposada. El problema no radica només, com assenyalava Jordi Amat a La confabulació dels irresponsables —amb qui, d’altra banda, Domènech discrepa quant a la caracterització del Procés—, en la capacitat del Constitucional de revisar a posteriori qualsevol llei sotmesa a referèndum. El problema és també que, dictaminant sobre un estatut d’autonomia pactat entre un parlament autonòmic i el Congrés, l’alt tribunal es va situar per sobre del poder constituent, o com a mínim en competència amb ell.

Al marge de l’anàlisi històrica, que constitueix el gruix del llibre, les seves últimes pàgines intenten també esbossar respostes a “la mayor crisis democrática y territorial de nuestra historia desde el fin del franquismo”. Es comparteixi o no amb l’autor la via de solució que proposa (simplificant: una Espanya plurinacional, federal o confederal, que reconegui el dret a la independència de les seves nacions), l’anàlisi que fa sobre la viabilitat de les possibles vies de sortida —a un cantó i a l’altre de l’espectre polític— resulta difícilment qüestionable. En destaca, d’una banda, i coincidint amb l’advertència llançada en més d’una ocasió abans del 2017 per Josep Fontana, la constatació de la impossibilitat de materialitzar qualsevol declaració unilateral d’independència si aquesta no pot imposar-se de manera efectiva sobre un territori, com passa actualment. I, de l’altra, l’afirmació de la impossibilitat de les esquerres espanyoles de construir majories estables sense reconèixer la plurinacionalitat. Sigui quina sigui la via preferida pel lector, aquí hi té un manual d’ús de referència sobre la qüestió.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.