Compartir

Sols la revolta salva (o la necessitat d’Alomar)

Tigre de Paper i Lo Diable Gros han publicat el primer llibre de la nova col·lecció 'Fil roig': una antologia de Gabriel Alomar. Miquel Rosselló ressenya aquest llibre que defineix com un "manual de reflexions en temps de canvis de cicle".

Militant de Mallorca Nova
31/01/2022

Començar una ressenya per l’epíleg podria anar en contra de totes les convencions, però aquest cop val la pena:

“Avui que sembla que aquells sectors favorables a la sobirania nacional des d’una perspectiva progressista no saben cap a on tirar (i on sovint tot acaba entre el puta-espanyisme eixorc i el seguidisme del duel entre els relats ‘neonoucentista’, hiperventilat i ‘neopeixalcovista’) no s’ha d’obviar que cal recuperar el millor Alomar, el d’aquesta antologia, per prendre la llum que pertoca.”

Antoni Trobat, periodista i historiador mallorquí, es caracteritza per no tenir pèls a la llengua i per encertar en moltes de les seves anàlisi. Aquesta frase, així com tot l’epíleg, n’és la prova. L’antologia de Gabriel Alomar que ha editat Tigre de Paper i Lo Diable Gros, a cura de Xavier Milian i Roc Solà, no representa sols una lectura pels encuriosits en la història del pensament del catalanisme, sinó que va més enllà. “Republicanisme, catalanisme i socialisme” (el títol ja ho diu tot) esdevé un manual de reflexions en temps de canvis de cicle per posar ruta a un nou horitzó que ara mateix es desdibuixa.

Quan hom vol recuperar (o presentar) un autor pot escollir la via d’aportar-ne una anàlisi pròpia o bé deixar que el propi autor parli a través del seus textos. Solà i Milian tenen clar que explicar en boca aliena pot ser contraproduent i, per tant, fan bé deixant al mestre mallorquí expressar-se al lector actual… i que cada persona cerqui l’Alomar que l’inspira i el fa reflexionar. La decisió de fer una antologia és un encert. Alhora, ambdós coordinadors no deixen sense filar res: per evitar presentismes innecessaris i entenent que els autors escriuen fruit d’un context i d’una intenció (i més encara en els textos periodístics d’Alomar!), la biografia inicial i la breu aproximació alomariana, així com els peus de pàgina o les definicions dels conceptes principals de l’obra esdevenen cabdals per una millor lectura. I “millor lectura” no perquè guiïn cap a una comprensió única del pensament d’Alomar, sinó perquè deixen marge al lector per entendre’l en el seu context per, així, poder-li discutir el pensament també des del present. Al capítol introductori del llibre, Roc Solà cita la famosa frase d’Adorno que diu que els clàssics són els que et demanen si estàs viu. La seva feina de transcripció, d’explicació i de contextualització, conjunta amb Milian, són els elements que ho fan possible.

I per què aquesta antologia esdevé manual d’ús d’un temps històric com l’actual? Perquè, en el seu moment, Gabriel Alomar va saber redefinir les premisses d’una ideologia incipient, però limitada i limitadora en el context històric que jugava (allò de ser “republicans amb prudència”). És a dir, li va donar un horitzó per fer front a un cicle que no havia acabat de néixer, però que arribaria. Davant la incertesa de la Restauració, ell en va treure heterodòxia en la resistència. Aquelles bases varen permetre refer el catalanisme popular davant la República i ser espurna d’un gran fil roig que, com magníficament exposa Trobat a l’epíleg, es concreta en els militants d’avui. Refer-se davant la incertesa, assumir les contradiccions honestament, discutir bastions mai abans qüestionats… tot són receptes que ens podríem aplicar.

La virtut, idò, de la antologia és que sap treure el màxim suc a aquest Alomar, al més necessari pel present, al que és capaç d’articular(-nos en) un projecte nou. I és que tota ideologia que vol pensar-se (o preguntar-se qui és) necessita repensar el subjecte, els seus espais i el seu temps respecte les forces que vol vèncer. Cada un dels textos ens permet veure com ho va fer Alomar en el seu dia. A vegades tendim a recercar en Thompson com es crea la consciència o en Gramsci com articular el subjecte particular en un projecte nacional-popular… sense veure paraules que es recullen a aquesta antologia i que es concreten en una història pròxima i pròpia: no parlava de guerra de posicions, però el mallorquí sí deia que “la construcció és obra lenta i poc vistosa” o que la feina era (i és, amb noves subjectivitats) “donar caràcter afirmatiu, orgànic, sistèmic, conscient, a l’obrerisme català”. En la recerca actual de quin és l’espai d’acció de la nostra esquerra, Alomar en ressitua la federació amb un esperit republicà i basat en les sobiranies constituents dels pobles… Sobirania que no és altra cosa que emancipació, que “un desenvolupament superior de la llibertat individual” a través d’una esquerra (substantiu) catalana (adjectiu). De la mateixa manera que podem llegir que el “nou subjecte social” a construir (sigui l’obrer d’Alomar o el poble d’avui) canviarà “l’objecte” del catalanisme, també Alomar ens pot guiar a entendre en quin temps ho farà: de futur, de mirada llarga.

Poble dirigent, obertura a l’espai territorial i polític aliè, futurisme… són les claus que concreten i articulen els mots de “republicanisme”, “socialisme” i “catalanisme” per fer moure el país. Solà i Milian en són molt conscients. No de bades seleccionen els textos amb tanta cura: des de textos per primer cop traduïts al català, textos recuperats o els que han esdevingut clàssics d’Alomar –estam parlant, clarament, de “Negacions i afirmacions del catalanisme” i de “Catalanisme socialista”–, completats per altres reflexions no menors com els textos “Per què som republicans” o els diàlegs imprescindibles amb Rovira i Virgili. Per primer cop trobam un recull alomarià centrat en donar resposta a la política en majúscules i on és el propi Alomar qui ens parla i qui ens respon a les nostres preguntes: fulla a fulla, paraula a paraula.

Ara bé, convido al lector a no quedar-se aquí, amb sols la significació del títol. El mallorquí dona per pensar molt més enllà. Per posar un exemple, la Barcelona real (l’àrea urbana funcional vertadera de la ciutat) és habitada, a dia d’avui, per 5 milions de persones (i augmentant!). L’efecte d’irradiació urbana, representant la gran majoria de Catalunya, suposa un repte. Alomar, anys abans que nosaltres, assumeix que no hi ha una nació rural i una urbana: la ciutat és el motor del país. Fer la lectura alomariana de la ciutat com a pol dinàmic, obert i de futur, des d’on construir el país que volem, ha de ser la manera d’encarar la realitat urbana que tenim. Articular l’esperit “conscient” nacional a través de la irradiació de l’esperit “parlant i imperant” de la ciutat (o, millor, de la xarxa de ciutats) pot ser la clau de volta del nostre progrés. Ciutat de lluites, antagonismes i idees per un país amb futur. Recercau aquestes visions entre el llibre, que no quedin als marges.

Igualment, a vegades s’escapa aquell Alomar pedagog (com a “El radicalisme i l’escola”) o el més literat, amb les metàfores clàssiques de les seves anàlisis polítiques. Si he de fer alguna crítica (i la faig amb comprensió de que tota tria suposa deixar textos sense recollir), seria la manca de l’Alomar mallorquí. A la part de textos de l’autor apareix menció a Mallorca sols en dues ocasions. I és una llàstima perdre l’Alomar que apuntava que l’aspiració de Mallorca era la seva “substantivització”[1] o l’Alomar contradictori que, per no cedir un bastió a la dreta tradicionalista o al magnat March, va argumentar contra l’autonomia de la seva terra mentre aquesta no es capacités pel seu autogovern[2]. L’impacte de la visió alomariana sobre el mallorquinisme d’avui és també molt rellevant. Mirant-ho en positiu, ens tocarà a nosaltres, mallorquins, recercar aquest Alomar (junt amb altres referents illencs, en masculí i en femení), com han estat fent la Fundació Darder-Mascaró o l’Editorial Moll. Això sí, avís per navegants illencs, això no desmereix l’antologia. Ans al contrari, segueix essent lectura obligatòria per nosaltres i per totes les esquerres dels Països Catalans.

Alomar sembla com si hagués previst els nostres temps actuals, però ja ho digué ell mateix: “predir un eclipsi es cosa fàcil. Lo difícil, lo gran, és provocar-lo, fer-lo”. Això, ara ja, ens tocarà a nosaltres… perquè “sols la revolta salva” i ja és ben necessari fer-la possible.


[1] Gabriel Alomar, «L’aspiració de Mallorca» (1903), a Gregori Mir, El mallorquinisme polític (1804-1936), Editorial Moll, vol. 1, 1990, p. 103.

[2] Antoni Serra, Gabriel Alomar (l’honestedat difícil), Ajuntament de Palma, 1984, pp. 75-80.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.