Compartir

Són els Serveis Ecosistèmics, «idiota*»!

Si alguna cosa hem d’aprendre de la crisi de la covid-19 és que necessitem ampliar urgentment la nostra visió, i les nostres referències, per connectar les preguntes i els models, i els indicadors i les narratives que fem servir, per respondre-les amb una nova bioeconomia circular que ja comença a obrir-se camí malgrat l’hostilitat de tots els camps monodisciplinaris tradicionals.

07/06/2020

[*Els antics grecs titllaven d’idiotes als qui romanen tan tancats en allò privat i particular que només es poden preocupar de si mateixos, esdevenint incapaços d’entendre políticament i atendre degudament els assumptes públics de tota la comunitat]

  1. Sobre la diagnosi de la crisi de la covid-19

Durant aquests mesos de confinament per la covid-19, el biòleg evolutiu nord-americà Rob Wallace s’ha fet viral –valgui la ironia– per haver publicat el llibre Big Farms Make Big Flu. Dispatches on Infectious Disease, Agribusiness, and the Nature of Science (Nova York, Monthly Review Press, 2016, amb pròleg de Mike Davis). No és l’única, però sí una de les veus més clares i interessants que s’havien alçat advertint de la perillosa connexió entre agroindústria, expansió de la frontera agroramadera mundial a costa d’ecosistemes altament biodiversos, poblacions indígenes i comunitats camperoles tradicionals, i el sorgiment de noves pandèmies que posen en seriós risc la salut de tota la població del planeta a través de les connexions entreteixides per aquest capitalisme desbocat de la segona globalització neoliberal. Governs i institucions internacionals no poden al·legar que es tracta d’un fenomen nou i imprevisible, un altre cigne negre per afegir a la llista d’excuses: estaven avisats. La ciència no venal, compromesa amb la sostenibilitat i la vida del nostre planeta, els havia avisat.

Aquestes setmanes han corregut per les xarxes molts altres testimonis que ho corroboren. Només per afegir-ne un de ben poc sospitós de l’honest i declarat esquerranisme ecosocialista que professa Rob Wallace, val la pena citar les paraules del viròleg alemany Christian Drosten en una altra entrevista per a The Guardian (traduïda al castellà per diario.es). L’entrevistador li pregunta: «Podem afirmar amb certesa que la pandèmia es va originar a la Xina?», a la qual cosa Drosten respon: «Crec que sí. D’altra banda, no assumeixo que comencés en el mercat d’aliments de Wuhan. És més probable que comencés on es criés un altre animal, l’amfitrió intermedi». L’entrevistador pregunta: «Què en sabem, d’aquest amfitrió intermedi?, és el “pobre pangolí”, com se’l comença a conèixer?». Resposta: «Res no em fa creure que el virus passés a través del pangolí en el seu camí cap a l’ésser humà. Hi ha informació interessant al respecte a la literatura sobre la SARS. El virus va aparèixer en civetes, però també en ossos rentadors, cosa que la premsa va passar per alt. Els ossos rentadors són a la base d’una gran indústria, a la Xina. Els crien en granges i els cacen a la natura per la seva pell. Si algú em donés uns centenars de milers de dòlars i accés lliure a la Xina per trobar l’origen de virus, aniria a mirar als vivers d’ossos rentadors». […] Pregunta: «És responsable l’activitat humana del pas de virus dels animals a l’ésser humà?». Resposta: «Els coronavirus tracten de canviar d’organisme d’acollida quan es presenta l’oportunitat. A través del nostre ús dels animals, contrari als principis de la natura, nosaltres hem creat aquesta oportunitat. Els animals de granja estan en contacte amb animals salvatges. La manera com se’ls emmagatzema en grans grups amplifica el contagi dels virus entre ells. L’ésser humà entra en intens contacte amb aquests animals, per exemple a través del consum de carn. Això representa una possible trajectòria de brots de coronavirus. A l’Orient Mitjà, els camells compten com a animals de granja i són els animals que allotgen el MERS i el coronavirus 229E, que és una de les causes del refredat comú. El nostre bestiar és l’hoste original del coronavirus OC43, per exemple». Christian Drosten és director de virologia de l’Hospital Charité a Berlín i principal assessor sobre el coronavirus del Govern alemany d’Angela Merkel.

Molts altres especialistes ens han explicat aquests dies, com ja ho havia fet Rob Wallace, que el veritable tallafocs que ens preserva de la propagació de noves pandèmies és la biodiversitat dels ecosistemes. Quan un virus potencialment perillós per a la salut humana s’allotja en diverses espècies que, quan es troben en bon estat ecològic –i no en situacions d’estrès extrem com als mercats de fauna salvatge o en la cria industrial de bestiar–, disposen de les seves pròpies defenses immunològiques diferenciades, es produeix un efecte de dilució de la capacitat mortífera dels virus i de contenció de la seva expansió a altres hostes. La destrucció d’aquests equilibris poblacionals ecosistèmics per l’expansió territorial de la producció agroramadera industrial és el que posa en contacte aquelles càrregues virals, abans confinades a espais biodiversos, amb nous hostes animals que, connectats a les xarxes de comerç mundial i de mobilitat internacional de persones, creen les condicions perquè es puguin generar i expandir noves pandèmies letals per a les poblacions humanes.

Per entendre a fons el que tot això significa, cal anar més enllà del pensament reduccionista i mecanicista d’unes disciplines científiques heretades de temps passats que estan quedant ràpidament obsoletes davant dels nous reptes socials i ambientals de segle xxi, que exigeixen pensar, comptabilitzar i modelitzar de forma interdisciplinària tots aquells nexes que uneixen la salut i el benestar humans amb la salut dels ecosistemes de la terra. I cal fer-ho de forma molt més complexa, dinàmica i holística que fins ara. Es tracta de la nova Ciència de la Sostenibilitat de la Vida, de totes les formes de vida, que ja existeix i que està avançant a contracorrent. Però s’enfronta a enormes resistències passives i actives provinents del tancament unidisciplinari en tots els camps de l’acadèmia, siguin aquests de ciències o de lletres, de ciències socials o naturals, on segueix havent-hi massa investigadors encara incapaços de treballar en equip més enllà dels seus límits mentals i departamentals, les seves referències i els seus models de sempre, i les seves categories o narratives tradicionals.

Un dels molts conceptes nous sorgits d’aquesta ciència interdisciplinària de la sostenibilitat és la noció de serveis ecosistèmics, posada en circulació el 2005 pel primer Informe d’Avaluació dels ecosistemes del mil·lenni. El que en economia s’anomena producció agrària i el pensament economicista reductiu sol expressar només en termes de la seva contribució al PIB, prescindint de les seves propietats nutricionals o els fluxos de matèria i energia que mou al territori, per a la nova visió que connecta la nostra alimentació i la nostra salut amb la dels ecosistemes de la terra és tan sols un dels serveis ecosistèmics que cal tenir en compte: el de proveïment. Però els territoris i paisatges d’on provenen aquests aliments i matèries primeres també proporcionen, simultàniament, altres serveis ecosistèmics de regulació, sosteniment i cultura. Entre els de regulació hi ha, justament, els de prevenció de malalties i epidèmies a través del control mutu de poblacions que proporciona la biodiversitat. D’aquest nou enfocament es desprèn que la vida humana necessita tots els serveis ecosistèmics, que són complementaris i mai no poden ser substitutius els uns dels altres. Per a qualsevol que sàpiga alguna cosa de com s’entén actualment la nostra economia, on només compten els fluxos de diner, resulta obvi el canvi de paradigma que aquesta idea tan bàsica implica.

Si alguna cosa hem d’aprendre de la crisi de la covid-19 és que necessitem ampliar urgentment la nostra visió, i les nostres referències, per connectar les preguntes i els models, i els indicadors i les narratives que fem servir, per respondre-les amb una nova bioeconomia circular que ja comença a obrir-se camí malgrat l’hostilitat de tots els camps monodisciplinaris tradicionals. És la nova visió que estan obrint l’agroecologia, l’economia ecològica, l’ecologia del paisatge, l’ecologia política, l’ecologia humana, l’antropologia i geografia ecològica, la història ambiental i tantes altres noves disciplines híbrides obertes a la fecundació creuada interdisciplinària dins de la nova ciència emergent de la sostenibilitat.

Quan tot just comencem a sortir del confinament de la pandèmia, s’ha publicat un manifest mundial, promogut per l’Organització Mundial de la Salut i signat per més de 40 milions de metges, infermeres i professionals de 90 països, que reclama una recuperació saludable de la pandèmia basada en la regeneració ecològica imprescindible per fer front a l’emergència climàtica. Missatges com aquests cerquen trencar, des de l’experiència de la cura de la vida, el greu autisme amb el qual segueix funcionant la presa de decisions econòmiques i l’economia neoliberal que les fonamenta. A la campanya electoral per a la presidència dels EUA de 1993, un assessor de Bill Clinton va encunyar una frase cèlebre que va ajudar-lo a guanyar les eleccions presidencials contra George Bush pare: «It’s the economy, stupid!». Després que hagi estat tan repetida per economistes, creients i propagadors d’aquesta economia insostenible que ens aboca al precipici d’una crisi ecològica global, potser ja és hora que responguem com es mereix a aquesta visió econòmica que ha esdevingut literalment «idiota» en el sentit etimològic de la paraula: «Són els serveis ecosistèmics, idiota!».

  1. Un primer esbós de proposta

L’aturada que hem experimentat amb el confinament per la covid-19 ens ha fet veure moltes coses de cop. Tancats cadascú a casa seva, hem experimentat com d’importat és tenir un habitatge on ens arribi l’electricitat que ens connecta amb la resta del món, el gas que ens permet escalfar-nos i cuinar, l’aigua que surt de l’aixeta quan l’obrim per rentar-nos les mans, les dents, el cos, la roba, els estris de cuina i tot l’espai que habitem. Hem après com d’important és mantenir la higiene de la nostra llar per a la salut pública i personal, de la nostra família i de tothom. Hem passat angúnia per si no podríem pagar el lloguer, els rebuts de l’aigua, el gas, l’electricitat, la connexió telefònica i d’internet. Fins i tot tenint encara estalvis amb què comprar-los, hem patit el malson de si després de fer cua per entrar a les botigues les trobaríem buides d’aliments, de productes d’higiene i neteja, de medicaments. Per si de cas, hem comprat més pots de llegums, més paquets de pasta i arròs, i més congelats dels habituals. El plat a taula no pot faltar, i molta gent hem sentit per primer cop en molt temps que podia no arribar-hi.

Però l’aprenentatge més important és el denominador comú de tot plegat. De sobte, hem entès que tot allò a què estàvem tan acostumats pot penjar d’un fil si es trenquen per algun lloc les cadenes de subministrament global de les quals depèn la nostra vida quotidiana. Hem vist com cadascú de nosaltres per separat, tancades a casa i aïllades les unes de les altres, no tenim cap control sobre aquests serveis de proveïment vitals. I hem sabut que el control que hi exerceixen en benefici propi unes quantes grans empreses multinacionals podria fallar estrepitosament davant una situació d’emergència. El poder que concentren, i la nostra vulnerabilitat com a comunitats que en depenem, posen en risc la seguretat alimentària, hídrica, energètica i sanitària de les nostres ciutats, viles i pobles. Aquí, i arreu del món.

Per costós i dur que resulti remuntar-ne les conseqüències econòmiques i socials, el confinament de la covid-19 ha estat només un primer assaig general d’altres situacions d’emergència que es poden produir en un món immers en una crisi ecològica global cada cop més perillosa. Si no aprenem la lliçó, i no fem res per canviar a fons la nostra relació amb la natura i entre tota la gent que hi vivim, la probabilitat que es produeixin noves emergències s’incrementarà exponencialment. Per això és tan important sortir de la recessió econòmica provocada per la pandèmia canviant profundament el model econòmic i social que amenaça el nostre esdevenidor comú. Si no aturem el canvi climàtic i no adaptem la nostra forma de produir i consumir, de viure i conviure, fent les paus amb la natura i entre nosaltres, la vella economia de casino que ja va provocar la darrera crisi financera seguirà posant en risc la seguretat alimentària, energètica, hídrica i sanitària mundial.

Si no volem que les cadenes de subministrament de serveis bàsics tornin a penjar d’un fil, o es trenquin sobtadament, hem de recuperar-ne el control ciutadà i democràtic. La seguretat de tothom depèn que aconseguim fer efectiva la sobirania energètica i agroalimentària, el control públic del subministrament d’aigua i la dotació adient dels serveis públics de salut, educació i transport col·lectiu. Una altra economia social i solidària no és només possible, ha esdevingut imprescindible. Això ho hem après de la pandèmia de la covid-19. Cal una economia que posi la vida al centre, començant la transició ecològica cap a la sobirania energètica i agroalimentària.

Canviar el model de producció i consum, d’alimentació i proveïment de serveis bàsics d’aigua i energia, d’habitatge i mobilitat, de salut i ensenyament, de recerca i desenvolupament tecnològic, serà sens dubte una feina llarga. Viure en un món més just i sostenible és la gran tasca de la nostra època per a tot el segle xxi. La generació que l’ha de començar ara probablement no la veurà acabar. Però a la vegada és urgent iniciar-la, i molt ràpidament, perquè segons l’IPCC ens queda molt poc temps per reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle abans que no superem uns llindars d’extrema perillositat per a la civilització humana. Són aquestes mateixes emissions que hem vist davallar a un ritme mai vist durant la covid-19. Ara toca fer-ho, no des de l’aturada sobtada pel confinament, sinó amb un economia i una societat en marxa. Per això és tan important fitar les prioritats, començar a fer camí en allò que és més urgent per evitar que l’escalfament global arribi a un nivells –diguem-ho clar, ara que li hem vist les orelles al llop– que ens portin a una situació de col·lapse. Tenim per davant una transició ecològica global, amb múltiples dimensions. I l’hem de començar per la transició energètica i agroalimentària.

Canviar ràpidament el model energètic, tancant les centrals tèrmiques i nuclears i desplegant les energies renovables, és a la vegada una necessitat i una gran oportunitat per remuntar l’economia després de l’aturada per la covid-19. Ho està dient tothom que té dos dits de front. La mateixa Unió Europea, que ha estat fins ara tan incapaç de respondre a temps i amb contundència a la covid-19, està plantejant un Pacte Verd per desplegar la transició energètica. Les inversions requerides són grans, i també les oportunitats per generar llocs de treball i ingressos arrelats a cada territori. Substituir combustibles fòssils i nuclears per fons renovables obre opcions de refermar la sobirania energètica i el control democràtic.

Però tot això també depèn molt de qui i com porti a terme la transició energètica. Si les inversions les controlen només els mateixos oligopolis de l’era fòssil i nuclear, que han estat sempre i són encara els primers grans responsables del canvi climàtic, no haurem només malbaratat un gran oportunitat d’avenç cap a una economia social i solidària. Els estudis més seriosos ens diuen que per evitar un augment de la temperatura mitjana de la terra que superi el llindar de seguretat d’un grau i mig no n’hi haurà prou de només canviar les tecnologies energètiques de fòssils i nuclears a renovables. Aquest canvi és imprescindible, però no suficient. Per complir amb les recomanacions de l’IPCC cal, a més, un canvi estructural de tota l’economia que reequilibri els seus tres sectors (primari, industrial i de serveis) i posi en marxa una forta redistribució igualitària dels ingressos que modifiqui profundament les pautes de consum, producció, habitatge i mobilitat. Si de veritat volem aturar el canvi climàtic, i adaptar-nos-hi, cal que la sobirania energètica i el canvi de model socioeconòmic conformin la transició energètica de bon principi.

El canvi no pot ser només tecnològic. Ha de ser social i ha d’afectar profundament tota la forma de viure. Un exemple molt clar és el transport, la peça del sistema energètic on el canvi és més difícil i on haurà de ser més profund. Cadascú de nosaltres, i els béns i serveis que necessitem per viure, haurem de viatjar molt menys i d’altres maneres. El transport motoritzat individual, i el transport aeri en primer lloc, han de reduir-se dràsticament i han de ser substituïts per un nou model de mobilitat sostenible basat en el transport col·lectiu, principalment ferroviari. Només així podrem reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en la quantitat i al ritme que cal per aturar el canvi climàtic. El rellançament del ferrocarril i del tramvia que això implica afegeix bones oportunitats d’inversió, ocupació i ingressos per al Pacte Verd de transició energètica. Però també exigeix un major paper de la inversió i la gestió públiques de la mobilitat de persones, béns i serveis. Un cop més, la clau és el canvi de model.

Un nou món on els transports internacionals de l’era fòssil s’hauran de reduir considerablement, i això farà replantejar el model agroalimentari. Hi ha també molts altres motius per canviar-lo de soca-rel. Tot i donar ara ocupació a tan poca gent, i amb uns ingressos tan precaris i injustos que estan buidant de gent el territori a molts indrets, l’agricultura, la ramaderia i els usos del bosc són l’activitat humana que ocupa una proporció més gran de la superfície emergida de tots els continents: un 40%, aproximadament. Amb la seva expansió a costa de boscos i altres espais naturals, l’actual model agroindustrial, ramader i pesquer degrada la biodiversitat terrestre i la dels mars o oceans, i posa en perill tots els serveis ecosistèmics dels quals depèn la nostra salut i la vida de totes les altres espècies. I ho fa per partida doble. Per excés, als sòls més fèrtils i planers on es practiquen formes de cultiu industrial depredadors, i on sovintegen les granges d’engreix en què es maltracten massivament animals que esdevenen la font de moltes noves pandèmies, o als caladors en què la sobrepesca degrada la vida del mar. Però la degradació ambiental del territori també es produeix pel tancament d’explotacions agràries i ramaderes extensives, i el consegüent abandó dels terrenys costers i allunyats dels centres de consum, on una reforestació descontrolada provoca pèrdues de biodiversitat i incendis forestals cada cop més devastadors. Aquesta segona cara del problema, l’abandonament rural, costa encara més de veure’l i de fer-hi front com cal.

Hem d’afegir als aprenentatges de la covid-19 que la salut de les nostres famílies, els nostres barris i les nostres ciutats i pobles depèn estretament de l’estat ecològic dels territoris que ens alimenten i de la gent que els treballa. Si l’actual model agroalimentari n’amenaça la biodiversitat i genera gairebé un terç de totes les emissions de gasos d’efecte hivernacle, l’agroecologia té per contra una gran capacitat de restaurar la riquesa d’espècies i absorbir carboni, fet que millora l’estat ecològic del paisatge i la provisió de serveis ecosistèmics de tota mena: el proveïment d’aliments, primeres matèries i medicaments; però també la regulació de plagues, malalties i pandèmies; l’aigua dolça de qualitat, la vida del sòl, la pol·linització de plantes cultivades i silvestres; o els paisatges pregons, amb una gran varietat d’hàbitats i espècies, on podem gaudir també culturalment de la natura.

La sobirania energètica ha d’anar de la mà de la sobirania alimentària. Ja no es tracta només de produir i consumir una mica d’aliments ecològics certificats aquí i allà. Hem de construir nous territoris agroecològics on es puguin començar a tancar cicles vitals, com el retorn al sòl dels nutrients extrets pel cultiu o la recirculació d’aigua neta. Això vol dir establir nous vincles entre camp i ciutat a través de dietes més locals i saludables que mantinguin unides la salut de la gent amb la del territori proper. Des d’un punt de vista socioeconòmic, això vol dir també restablir nous vincles entre pagesia i consumidors, amb unes cadenes de valor que dignifiquin la vida del camp i garanteixin la seguretat alimentària per a tothom.

Totes dues, la transició agroecològica i l’energètica, tenen un factor comú: acabar amb la cultura del malbaratament, de l’usar i llençar, que ha generat ja un col·lapse de residus que el mar ens acaba retornant. Només apropant producció i consum en territoris veïns i sobirans, on puguem reconèixer i controlar els efectes dels nostres actes, aprendrem també a reduir els residus, i a separar-los i retornar-los on poden recobrar el seu valor com a font de nodriment dels sistemes naturals. Això vol dir una nova bioeconomia circular: que tornem a refer els vincles entre nosaltres i amb la natura posant la vida en el centre. Comencem a fer-ho amb l’energia i els aliments. Tenim molta feina al davant, i el temps apressa.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.