Compartir

Temps i diners: sobre ‘la Gran Renúncia’ als EUA

Segon article en col·laboració amb Público sobre desigualtat. Emma Álvarez escriu sobre el fenomen conegut com 'la Gran Renúncia': la dimissió massiva de treballadors als EUA.

investigadora
19/01/2022

Article publicat conjuntament amb el diari Público

Al llarg dels últims cinquanta anys, les crisis econòmiques han estat un sinònim de desregulació i retrocessos en matèria de drets laborals. La crisi del petroli als anys setanta va suposar una revitalització de les doctrines de l’Estat mínim. Les polítiques d’inspiració neoliberal van arrasar progressivament amb els principals pilars de l’ordre economicolaboral fordista produint una sèrie de transformacions per a les que la crisi de 2008 va suposar un accelerador. A saber, mercats laborals altament segmentats dins dels quals ha augmentat la desprotecció i la temporalitat, i on la negociació col·lectiva i l’organització sindical són extremadament difícils, sobretot per a les treballadores més vulnerables (les anomenades “outsiders”).

Aquest enorme desequilibri de poder entre capital i treball podria haver seguit accentuant-se durant la crisi econòmica que ha generat la pandèmia. No obstant això, en aquesta ocasió, sembla que la balança comença a moure’s, tímidament, en direcció contrària.

La “Gran Renúncia” (Great Resignation) és el nom que utilitzen molts economistes per descriure el fenomen de renúncia massiva del treball que està tenint lloc als EUA. Els nivells de renúncia van començar a pujar l’abril de 2021, superant els 4 milions al juliol, i des d’aquell moment no han baixat. El novembre de 2021, van renunciar al treball 4,5 milions de nord-americans, un milió més que en el mateix mes de 2020.

Aquestes dimissions massives han afectat una multiplicitat de sectors i engloben ocupacions de menor i major remuneració: des del sector de la salut o la indústria tecnològica fins a sectors com el petit comerç o la restauració. De forma contrària al que passava a les crisis econòmiques anteriors, on els acomiadaments massius anaven acompanyats de retallades en els salaris i les condicions laborals, el cert és que, avui dia, la dificultat per trobar mà d’obra després de la reactivació econòmica està empenyent els salaris dels EUA a l’alça fins al punt d’assimilar-los a contextos més propis de boom econòmic. De fet, l’última vegada que la taxa de creixement dels salaris va arribar al 4,3% actual va ser durant el novembre de 2007.

Què ha canviat, respecte de les últimes crisis, perquè la lògica s’hagi invertit i el poder de negociació de la força de treball vagi en augment? Per què ara els treballadors i les treballadores se senten amb més poder per canviar de feina, pressionar i exigir millors condicions? Si bé és cert que han influït una diversitat de factors, n’hi ha dos que han canviat substancialment la posició des de la qual negocien les treballadores: el temps i els diners.

La pandèmia ha dut milers de persones a situacions vitals extremes, però aturar la roda de l’economia també ens ha permès guanyar-li temps al capital. El temps sempre ha estat una demanda històrica del moviment obrer, la jornada laboral de 8 hores va ser la protagonista de bona part de les vagues en el món industrialitzat al llarg del segle XIX i principis del XX. El temps és fonamental per al descans i per a l’oci (tal com expressava el famós lema de Robert Owen), tanmateix, també és condició necessària per a poder pensar, connectar amb els altres, organitzar alternatives o cuidar de la resta.

Tenir temps per pensar ha estat un factor tan determinant en la Gran Renúncia que l’economista Paul Krugman l’ha “rebatejada” com the great rethink, [el gran replantejament]. La crisi sanitària i el confinament també han suposat una oportunitat per apreciar el temps propi, la vida pròpia, en una societat tan travessada per les lògiques del mercat com és la nord-americana. Tal com assenyala Krugman, quan alguna cosa interromp la quotidianitat i la rutina, un és més capaç de prendre consciència de la seva situació i explorar formes de viure alternatives. Això ha ajudat a molts en la decisió de renunciar o, directament, els ha impulsat a no tornar a treballs mal pagats, sense garanties ni protecció, ni tampoc capacitat per conciliar. I si bé és que cert que, en bona part, es tracta d’una decisió individual, no ho és menys que aquestes renúncies estan alimentant un descontentament col·lectiu que està impulsant altres persones a fer el mateix.

Així doncs, una altra característica d’aquest fenomen és que el temps per al treball de cures s’ha convertit en una demanda i en un factor fonamental. Aquesta reivindicació és, sens dubte i malgrat les grans diferències entre unes i altres, conseqüència directa de la incorporació massiva de les dones al mercat de treball. Per una banda, dins dels sectors de classe mitjana que han tingut l’oportunitat de treballar des de casa durant la pandèmia comença a consolidar-se la demanda de normalitzar el teletreball. Per l’altra, en els llocs de treball pitjor remunerats -molts, altament feminitzats-, on les treballadores van ser acomiadades durant la pandèmia o van estar en primera línia exposades al risc de contagi, moltes dones estan renunciant a treballar per la impossibilitat de conciliar davant la manca de flexibilitat laboral i l’absència aclaparadora de serveis públics destinats a les cures.

Tot indica que s’està produint un canvi de mentalitat entres els treballadors i les treballadores nord-americanes que durant la pandèmia han acabat per per afartar-se d’unes condicions laborals que no han fet més que empitjorar al llarg de les últimes dècades. Aquesta situació no només ha dut al fenomen de la Gran Renúncia, sinó també a un repunt de les mobilitzacions i les vagues a tot el país. Si bé és cert que entre 2018 i 2019, a causa de les mobilitzacions en el sector educatiu i de la salut, també es van donar un gran nombre de vagues, durant el 2020 i 2021, han augmentat les aturades vinculades al sector privat, incloent-hi a treballadores no sindicades amb condicions especialment precàries que pateixen l’estrès derivat d’un sistema laboral basat en el “just a temps” (“just in time”).

No obstant això, més enllà de disposar de temps, l’afartament i l’augment de les mobilitzacions, el cert és que la Gran Renúncia no hauria estat possible si no s’hagués comptat, a més a més, amb diners.

Molts economistes assenyalen que en aquesta crisi la situació econòmica dels treballadors i les treballadores en tots els sectors és molt millor que durant les crisis anteriors. Això es deu, principalment, a l’estalvi que es va produir durant el confinament i a les ajudes econòmiques impulsades pel govern dels EUA. El CARES act va incloure com a mesures temporals el reforç de les prestacions d’atur existents (Unemployment Insurance), 600$ setmanals extres i una ajuda específica per a qui no complia amb els requisits de l’UI. Això últim ha estat fonamental per garantir algun tipus de seguretat d’ingressos als autònoms i, sobretot, als treballadors de la gig economy (riders, repartidors d’Amazon, conductors d’Uber i Apps similars, etc.) que normalment s’haurien trobat en una situació de desprotecció absoluta. En un país on la protecció social és extremadament limitada i residual, aquestes mesures i les seves successives pròrrogues han dotat a les assalariades d’una eina essencial que els permet dir “no” a treballs de merda, tal com ho denomina David Greaber.

En definitiva, les polítiques de garantia d’ingressos i més concretament, les polítiques vinculades a la prestació d’atur, no són només un mecanisme per donar seguretat econòmica en moments de recessió. Per contra, són també un mecanisme que ofereix certa independència del mercat de treball, cosa absolutament essencial per guanyar poder de negociació davant dels empresaris. En el context actual, on el mercat de treball ha experimentat grans transformacions i la precarietat laboral ha anat en augment, plantejar polítiques de garantia d’ingressos generoses i incondicionals que garanteixin aquesta independència és essencial per plantejar un nou pacte social que inclogui a les treballadores més vulnerables. És aquí on encaixarien, sens dubte, la proposta d’una Renda Bàsica Universal i altres propostes similars com la de l’herència universal de Thomas Piketty.

Lamentablement, això no és el que està succeint als EUA, on l’expansió i reforç de la protecció social ha tingut un caràcter absolutament conjuntural. Les ajudes del govern van finalitzar aquest mes de setembre a causa de la pressió dels empresaris que culpen a aquestes ajudes de l’escassetat de mà d’obra i les treballadores no podran sobreviure de forma indefinida al marge de la participació dins del mercat de treball. Per altra banda, tampoc és el que busquen: la seva renúncia s’explica partint de la confiança de trobar una feina millor.

La conclusió és que aquest fenomen, juntament amb l’augment de la mobilització social, pot estar impulsant un canvi de mentalitat, obrint el debat sobre els drets laborals als EUA i, fins i tot, pot donar lloc a canvis importants com a l’augment dels salaris en els sectors actualment pitjor remunerats. Però perquè la balança no torni a la seva posició anterior, i, sobretot, perquè el poder de negociació de la força de treball davant del capital segueixi augmentant, seran necessaris canvis permanents i estables en les polítiques de benestar i la regulació laboral nord-americana. És necessari, doncs, que el Gran Replantejament cristal·litzi a les institucions.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.