Compartir

Un unicorn, quatre cavalls i una zebra. Una història animal per entendre què ha passat a Badalona

Què ha passat a Badalona, es pregunta mitja Catalunya? Com s'explica que no s'arribi a un pacte d'esquerres contra un dels exponents del Trumpisme català? Per què no es va arribar a firmar un acord que semblava raonable i que a priori beneficiava tothom? Oi que no s'entén? Doncs no. Ni des de fora, ni diria que des de dins tampoc massa. En aquest article, encara que sigui per auto-teràpia, provarem d'explicar-ho.

07/06/2020

Què ha passat a Badalona, es pregunta mitja Catalunya? Com s’explica que no s’arribi a un pacte d’esquerres contra un dels exponents del Trumpisme català? Per què no es va arribar a firmar un acord que semblava raonable i que a priori beneficiava tothom? Oi que no s’entén? Doncs no. Ni des de fora, ni diria que des de dins tampoc massa. En aquest article, encara que sigui per auto-teràpia, provarem d’explicar-ho. Comencem per tres apunts de situació:

1. La inestabilitat política a Badalona ja es més tradició  que excepció. Estem parlant del setè ple d’investidura que la ciutat ha viscut en els darrers tretze anys, tres dels quals han tingut lloc en només un any, amb plens d’infart, resolts fins i tot en el temps afegit. Partíem d’una llarga història de greuges i rancúnies profundes entre les esquerres badalonines –de més de 30 anys-agreujada per la recent negociació de juny de 2019, que va obrir una ferida encara més profunda entre els que s’havien d’entendre, PSC i Guanyem Badalona en Comú. La desconfiança va ser inclús més forta que la possibilitat d’autodestrucció. El resultat de 2019 va ser una alcaldia per al PSC gràcies als vots regalats, in extremis, per Guanyem i ERC.

2. Badalona és Catalunya en miniatura, i per tant, en rep totes les complexitats d’un país divers i plural, agreujat per una recent crisi econòmica, un procés sobiranista encara present, i sobretot, una pèrdua de qualitat del debat polític, producte de l’ús i abús d’unes xarxes socials que per la seva dinàmica reforça els sentiments de pertinença grupal, i dificulta el pacte, la síntesis i els acords. Guanyen els Trolls, els del relat fast-food prefabricat, els de la jugada mestra, els dels anàlisis de pa sucat amb oli. Els polítics honestos –la majoria-que s’ho creuen, no ho tenen fàcil. Massa per Badalona i per qualsevol altra ciutat. Això no justifica el seu fracàs, només l’explica.

3. Que ningú s’equivoqui: tothom volia l’acord, encara que només fos perquè tothom hi perdia molt. Però les posicions rígides, el tacticisme extrem, i una estratègia de negociació equivocada que va desembocar en un Chiken Game, va generar una espiral de pressió en les darreres 24 hores, insuportable personal i col.lectivament. Això explica el ridícul i fatal desenllaç del cas badaloní –per  les esquerres, és clar: les 37.000 persones que fa un any van votar Albiol van estar contentes. El 12 de maig, dia del darrer ple d’investidura, es va fer obvi que les confiances que no s’han exercitat durant cinc anys no es poden resoldre en qüestió d’hores.

Algú pot dir que tot això –memòries locals, complexitat estructural i conjuntural, portar la negociació al límit-són perfectament extrapolables a d’altres ciutats i pobles. I és cert, amb l’agreujant encara més depriment que en el cas badaloní, que guanyés Xavier Garcia Albiol, l’Albiol per a la majoria de ciutadans i ciutadanes, era un incentiu, tan i tan favorable per aconseguir un acord, que encara s’entén menys que no s’assolís. Què passa doncs amb Badalona?

Una possible explicació la podem trobar amb el curiós i irrepetible sistema de partits badaloní, format pel següent quadre animal –és una analogia, que ningú s’emprenyi-.

Per una banda tenim un Unicorn blanc, que és el PP d’Albiol, que fa el cim el 2011 a partir sobretot del desgast de les forces polítiques d’esquerra de la ciutat, incapaces de veure que alguna cosa no rutllava als barris més populars. Albiol va portar a la pràctica les teories comunicatives apreses en cursos fets a universitats americanes: centrar la campanya en una temàtica, dues màxim, i donar-li gas. I ell va optar per explotar les dificultats que generava l’arribada d’una nova onada d’immigració i no va tenir cap problema per relacionar-la amb la delinqüència. I molts veïns, força oblidats per altres forces que confiaven que la seva gent mai els fallaria a les urnes, van veure en el líder popular el seu salvador. I malgrat el que es diu de Xavier Garcia Albiol –proximitat, comunicació, etc-la clau del seu suport popular és que a banda de ser un descregut i faltat de cap escrúpol, fa trampa. A més, Albiol es va estrenar a l’Ajuntament de Badalona l’any 1991 -i per tant acumula vint-i-nou any trepitjant territori badaloní-i que ha comptat amb diversos mitjans de comunicació del territori espanyol que li han fet d’altaveu.

Llavors tenim un conjunt de quatre cavalls, diferents entre sí però que són cavalls i es reconeixen com a tals. El primer cavall és el PSC, mascle envellit, però amb un recent lifting, amb experiència en les curses municipals, arrogant i orgullós de la pròpia història. Sap que no és ningú si es queda a l’estable. Tot seguit tenim un cavall (ERC) al qui tothom s’hi acosta i li diu a cau d’orella que és el futur, que és jove i ben calçat. Aquest cavall vol córrer massa i s’estimba a la primera de canvi. A més, no s’adona que només té tres potes. El tercer cavall ( Cat en Comú-Podem) fa veure que és un cavall com els altres però en realitat és pell i ós: intenta dissimular però tothom ho sap. I el més fotut, depèn del pinso que li pugui donar el primer cavall. Ens queda el darrer cavall (Junts per Catalunya) el més petit de tots, però també més àgil: es cola per tot arreu i no té res a perdre. I ens queda el cas més interessant. Guanyem Badalona en Comú, un animal que sembla un cavall, corre com un cavall, però no ho és: és una zebra. Concebut com un partit, té més de moviment social que de partit –la zebra també pateix un trastorn de personalitat, tot sigui dit-, amb les contradiccions internes que això pot suposar.

I mentre els partits –els cavalls-tenen com a funció principal l’obtenció i gestió del poder institucional, pels moviments socials transmutats en partits –les zebres-el poder és tan sols un recurs més: no l’únic ni tan sols el primordial. Mentre pels cavalls allò important és el qui –el partit-i el què –l’obtenció del poder-per la zebra allò important és el com, la coherència, els valors, etc. I malgrat els quatre cavalls i la zebra sabien perfectament que sinó es posaven d’acord guanyava el temible Unicorn Blanc, al llarg de tota la negociació, agreujat per un context de màxima pressió i situació límit, al final tots es van comportar segons els seus gens fundacionals. Els cavalls com a cavalls, amb aliança entre ells per obligar a la zebra a actuar com un cavall, i la zebra, no deixant-se intimidar davant d’una pressió que no respectava els propis procediments de decisió –i en això també ha de millorar, la zebra. En certa manera tots van fer el correcte, però tots es van equivocar, perquè no es van reconèixer mútuament, respectant la pròpia idiosincràsia. La desconfiança entre uns i altres, especialment entre el PSC i Guanyem, es va tornar a imposar. Guanyem no es refiava d’un partit que el 2018 el va desbancar de l’alcaldia, mitjançant una moció de censura i de la mà d’Albiol. Els socialistes, per la seva banda, no podien anar més enllà de compartir alcaldia a temps partit amb qui, dia si, dia també, asseguraven que no farien alcaldessa. El problema no van ser els sis mesos de decalatge entre uns i altres, ni l’assemblea a posteriori de Guanyem. El problema va ser que la negociació de veritat, va començar a 20 hores abans del ple.  No es poden resoldre nusos tan grans amb tant poc temps.

I ara què? Doncs ara toca catarsi col.lectiva de tots els agents socials, col.lectius i individuals, que comparteixin una determinada visió progressista de la ciutat. Tots, els d’ara i els que fa 30 anys que són igual de responsables del que ha passat, especialment els que opinen fent veure que això no va amb ells. Perquè ells i elles també han format part de la construcció del mur de desconfiances insalvables que no han fet possible l’acord. I tots han de ser conscients del baix múscul social i polític d’una ciutat que sense saber massa perquè, es especialment derrotista i tribunera amb sí mateixa. Potser hi contribueix la manca d’un projecte sòlid, d’un dibuix clar de la Badalona del futur, que es pot explicar en part per la inestabilitat dels governs municipals durant la darrera dècada. Entre el 2010 i el moment actual, la ciutat ha vist un autèntic ball de bastons al consistori que ha catapultat fins al govern, en diferents moments, totes les forces amb representació al Parlament de Catalunya, a excepció de Ciutadans. Cap executiu badaloní ha aconseguit estendre la seva obra més enllà d’un mandat. Com tampoc cap formació ha aconseguit mai plasmar un projecte que aconseguís prou adhesions com per tenir continuïtat en el futur, més enllà de qui pilotés el consistori. Cada mandat és un començar de zero. I de vegades, ni tan sols s’arriba a finalitzar el mandat.

És evident, com diu tanta gent, que cal construir un projecte per la ciutat, i no contra Albiol, que no sigui retòric, ni buit, ni centrat en el regat curt, en els anàlisis del que els agradaria que passés i no passarà –que ningú s’enganyi, el 2023, en el cas que Albiol no tingui la majoria absoluta estarem igual, les mateixes forces progressistes d’ara s’hauran d’entendre. El «tots contra Albiol» està esgotat i no sembla tenir més recorregut. Segurament fa anys que ho estava però no ha estat fins ara que els seus rivals semblen veure-ho prou clar. De ben segur que quan tan sols fa uns dies que el pacte de les esquerres es va frustrar, molts acaronen la idea d’una moció de censura a la mínima relliscada de l’Unicorn Albiol, en aquest mateix mandat. El problema no és la moció en si, sinó quin procés de reconciliació i construcció de quin programa polític concret, material, possible, etc, poden oferir per aquesta ciutat. Els partits que han fracassat en aquesta negociació –perquè malgrat no en siguin del tot responsables, han fracassat- han de cooperar més que competir. Repetim perquè és important: més cooperar i menys competir.

Sinó ho entenen de veritat, no com un bla, bla, bla que ja no s’empassa ningú, no faran mai res, la seva credibilitat està sota mínims. I és una llàstima, perquè malgrat tot, aquesta és una ciutat amb bons lideratges que no s’han de perdre; ans al contrari, falta més gent que s’hi comprometi, i d’aquesta n’hi ha molta i ben capaç a Badalona. Algú argumentarà que l’essència de la democràcia és precisament la competició entre diferents espais polítics per tal que la ciutadania, amb el seu vot, mostri les seves preferències, i llavors els partits pactin l’accés al poder i desenvolupin el seu programa electoral. Doncs sí, efectivament. Però la memòria política i el sistema de partits badaloní és el que és –molt animal, com hem pogut veure-i si fan el que han fet els darrers 30 anys, doncs millor que es rendeixin, entreguin les armes i acceptin la victòria absoluta de l’Unicorn blanc que és camaleònic i que pot mostrar aquests tres anys la seva versió més conciliadora.

Ja ens sap greu dir això, però tampoc passarà res: fa anys que la ciutadania de Badalona n’espera poc o res de l’Ajuntament i els seus gestors polítics.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.