Compartir

Una assignatura pendent. Ressenya de ‘La fi del control policial’

Què es podria fer més enllà d’esperar a que un dia no existeixi la repressió policial? Quines passes es podrien fer en aquest llarg camí? Ivan Montemayor ressenya el llibre 'La fi del control policial', del sociòleg nord-americà Alex S. Vitale, on es tracta de respondre a aquestes preguntes a partir del cas estatunidenc.

Doctorand en Ciència Política i Dret
13/10/2021

El paper de la policia és cada cop més qüestionat. La necessitat d’una crítica al poder policial als Estats Units es va fer palesa arran de les protestes organitzades pel moviment Black Lives Matter, derivades de la brutalitat policial exercida contra persones afroamericanes. En el caliu d’aquestes protestes, va guanyar rellevància el llibre “La fi del control policial”, escrit pel sociòleg nord-americà Alex S.Vitale a l’any 2017. El llibre va ser editat per Capitán Swing amb un pròleg d’Anaïs Franquesa, advocada penalista i cofundadora del Centre Irídia, organització catalana que porta anys desenvolupant una impagable labor de denúncia de les vulneracions de Drets Humans.

A més a més de l’edició en castellà de Capitán Swing, aquest Octubre ha arribat també la versió en llengua catalana editada per Tigre de Paper. Tal i com explicava Amadeu Recansens, després de la rellevància dels fets viscut l’1 d’octubre de 2017 i de les protestes posteriors (especialment a l’octubre del 2019) és natural que a una societat com la catalana sigui d’interès la reflexió sobre el model policial,

Recurrentment, Vitale destaca el fort vincle entre allò militar i allò policial: Part del problema procedeix d’una “mentalitat de guerrer”. Els policies sovint es veuen a ells mateixos com soldats en una batalla contra els ciutadans abans que com guardians de la seguretat pública. Aquesta percepció que hi ha continuïtat entre el fet militar i el fet policial es veu reforçat en el context nord-americà per la particularitat que molts policies són veterans de guerra i per la relació econòmica entre el complex industrial-militar i la policia. Les mateixes empreses que són proveïdores d’armes per l’exèrcit, també venen armament a les diferents forces policials, incloent material antiavalots.

Potser una de les majors limitacions del llibre (que d’altra banda és inevitable) és que no surt gaire de l’àmbit estatunidenc. A l’Estat Espanyol, el naixement de la policia com a cos modern de seguretat pública té a veure amb el pas de l’Antic Règim a l’Estat Liberal, un Estat que es va configurar com a monàrquic, capitalista i centralista. Seguint a López Garrido, la Guardia Civil apareix projectat com un cos alhora estatal i local, que va del centre cap a la perifèria i que estava destinada a substituir una força poc controlable pel liberals moderats com era la Milícia Nacional. La Milícia Nacional era una força urbana sorgida en plena crisis de l’Antic Règim, jugant un paper molts cops revolucionari. Com va dir un cop el president Estanislau Figueres, la Milícia Nacional es una bayoneta puesta al pecho del Monarca para que observe la Constitución.

Paradoxalment al que indica el seu nom, la Guardia Civil és un cos militaritzat. La seva cartilla va ser redactada com una forma de disciplina, fent èmfasi en el comportament públic, l’aspecte físic i el vestir dels Guàrdies, destinats a dominar els camins i senders d’un territori agrest. Alhora, a la famosa cartilla redactada al 1845 ja s’indica un col·lectiu sospitós que ha de ser controlat: els gitanos. Sens dubte, la cartilla de la Guardia Civil és un clar exemple del que el filòsof Michel Foucault va anomenar guvernamentalitat, la mentalitat del que governa.

Tanmateix, l’autor critica fortament les reformes que les forces progressistes estatunidenques han provat de posar en marxa per democratitzar la policia. Les critica per insuficients i per no ser capaces de posar el focus en el seu paper de reproducció de les desigualtats socials.

S’ha fet tradicionalment una divisió dels models policials entre models governatius, professionals i comunitaris. Una policia comunitària, normalment lligada a experiències de policia local o metropolitana, seria aquella que té un fort vincle amb la comunitat, un vincle viu i que es viu de forma quotidiana. La policia sorgiria de la pròpia comunitat per a protegir-la i no d’un Estat que vol governar un territori. Ara bé, si hi ha d’haver-hi una relació orgànica entre la comunitat i les forces policials no podem fer altra cosa que preguntar-nos: qui és la comunitat? Són només els veïns més antics i preocupats per la neteja i la delinqüència juvenil? Son només els propietaris de pisos i els petits comerços? És la policia qui es posa al servei de la comunitat o, en canvi, és una instrumentalització de formes comunitàries per a col·laborar amb les tasques policials?

Davant d’aquestes critiques contundents, què es podria fer més enllà d’esperar a que un dia no existeixi la repressió policial? Quines passes es podrien fer en aquest llarg camí? Vitale es mulla: cal acabar amb la guerra contra les drogues, la criminalització de la prostitució, la violència a les fronteres i millorar dels sistemes públics de salut, tant de salut física com mental.

És especial rellevant, al meu parer, com a punt de partida útil al nostre context polític ser audaços i proposar una estratègia de regulació i despenalització de les drogues. Si bé al nostre ordenament jurídic el consum de drogues no està penat, la Llei de Seguretat Ciutadana (coneguda popularment com a Llei Mordassa) ha suposat una criminalització sense garanties del consum de drogues. Si ens fixem en les dades que ofereix el propi Ministeri de l’Interior referides a l’any 2019, de les 244.313 sancions imposades, hi ha 175.727 relacionades amb la tinença i consum de substàncies, relatives a l’article 36.16.  Per tant, la Llei de Seguretat Ciutadana suposa una eina per dur a terme una guerra contra les drogues de forma més autoritària, sense garanties i sense limitacions, quan un problema d’aquestes característiques es més aviat, com diu Vitale, un problema de salut.

La reforma que necessitaria la policia només pot venir de reconstruir el sentit comunitari, en una definició de comunitat que sigui integradora. Empoderar les comunitats per a què es regulin a sí mateixes en un  entorn de cohesió social, en tant que les normes socials que imposa la comunitat amb que existeixen vincles són més fortes que les que intenta mantenir l’Estat. No és el mateix fallar als amics que a l’ordenament jurídic. Al mateix temps aquesta cohesió social ha de sorgir també de polítiques públiques que expandeixin el benestar social: salut, educació, serveis socials i regulació de les condicions de treball.

Tot això ho podem transportat a l’Estat Espanyol. A l’Estat hi ha més de 200.000 policies. D’altra banda, només disposa de 1866 inspectors de Treball i encara no arriba a superar els 2000 inspectors de Hisenda. La disputa a l’interior de l’Estat la guanyen els aparells policials mentre la resta d’administracions públiques pateixen forts problemes d’infra-finançament, envelliment de plantilles i manca de personal.

En definitiva, el llibre d’Alex S. Vitale és un punt de partida més que necessari per fer front a una pregunta que molts cops ha resultat ser una assignatura pendent per a l’esquerra: què fer amb la policia? I poc a poc entendre quines reformes estratègiques es poden emprendre per desmilitaritzar la policia, empoderar les comunitats i avançar cap a un horitzó abolicionista.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.