Compartir

Una explicació crítica de la crisi sistèmica i de l’escenari post-coronavirus

Les crisi han existit periòdicament des de l'inici del capitalisme. El National Bureau of Economic Research dels EUA recopila 33 d'elles només des de 1854, una mitjana de dues per dècada, no havent hagut mai un període sense crisi durant més d' 11 anys. Tot indica que el capitalisme conté alguna característica intrínseca que condueix a això.

Sociòleg. Universitat Jaume I (Castelló) Membre de l'Observatorio Internacional de la Crisis
07/06/2020
  1. Antecedents. Una ràpida incursió explicativa de les crisis capitalistes

Les crisis han existit periòdicament des de l’inici del capitalisme. El National Bureau of Economic Research dels EUA en recopila 33 només des de 1854, una mitjana de dues per dècada, sense que hi hagi hagut mai un període sense crisi durant més d’11 anys. Tot indica que el capitalisme conté alguna característica intrínseca que condueix a això.

Aquestes crisis es converteixen de vegades en recessions i fins i tot en depressions, i tenen una variada gamma de manifestacions externes: de subconsum, financeres, desajustos macroeconòmics o xocs causats per la mateixa competència… Aquestes manifestacions de les crisis serveixen sovint per elaborar explicacions causals superficials, si no directament errònies. En realitat, les crisis estructurals del capitalisme surten d’un denominador comú, que és el que importa i és el que es nega a entendre la ciència econòmica ortodoxa: la caiguda del valor. El valor és la sang que discorre pel cos del sistema capitalista i està «entranyat» en el temps socialment necessari que unes i altres mercaderies triguen en produir-se.

El desenvolupament capitalista comporta una tendencial major utilització de (i innovació en) tecnologies intensives en capital, o, el que és el mateix, una menor utilització de força de treball per unitat de capital invertit, circumstància que comporta un crònic procés de sobreacumulació de capital per unitat de valor que s’és capaç de generar. És a dir, segons el pes relatiu del capital fix (maquinària), augmenta sobre el capital variable (éssers humans), es pot incrementar la productivitat però es genera menys valor (i, per tant, guany), en proporció. En reduir-se relativament la força de treball en un determinat procés de producció, es redueix també la massa de valor representada per aquesta en tant que plusvàlua, perquè aquesta només s’extreu dels éssers humans.

És a dir, la seqüència que va des de la manufactura a la mecanització, des d’aquesta a l’automatització i després a la robotització (i a la intel·ligència artificial) dels processos productius, no només ha estat descartant-ne els éssers humans, condemnant-los a una desocupació crònica o a una ocupació cada vegada més precària, sinó que també, juntament amb la pèrdua de participació humana, va reduint el temps necessari de producció i, com a conseqüència, el valor i la plusvàlua («la sang» del sistema). Com a resultat, el sistema es va gangrenant. Aquest procés va ser descobert per Karl Marx i hi va donar un nom: «Llei de la tendència decreixent de la taxa de guany».

Com que hi ha una pèrdua generalitzada de rendibilitat en les inversions capitalistes, disminueix lògicament la inversió en l’esfera productiva, i com a resultat baixa la taxa d’acumulació o de formació bruta de capital, així com la taxa d’innovació tècnica. En baixar aquestes, disminueix acceleradament l’ocupació i amb ella la capacitat adquisitiva de les poblacions, amb el consegüent impacte en la disminució del consum. Aquesta i no cap altra és la seqüència bàsica de la crisi. El que es fa per intentar evitar-la o per fugir-ne és el que motiva que es manifesti d’una manera o altra. Per exemple, «les crisis financeres» no són sinó la culminació d’un procés de retracció del capital (de l’esfera productiva) cap a la seva forma simple com a «diners», que se separen cada vegada més del valor.

Al llarg de la història, la classe capitalista ha trobat diferents remeis contra aquesta malaltia crònica de sobreacumulació: l’augment de l’explotació de la força de treball, la inversió allà on la tecnificació dels processos productius encara no s’ha donat, l’escurçament del temps entre fabricació i venda (vendre més en menys temps), o refugiar-se en les finances, entre d’altres, a més d’apropiar-se de la riquesa col·lectiva a través de privatitzacions generalitzades, o mercantilitzar una varietat creixent d’activitats humanes que sempre s’han dut a terme com a part del teixit de la vida.

Però hi havia, a més a més, una sortida imprescindible. Si la tecnificació feia decaure el valor de cada mercaderia (vegem, per exemple, el que significa l’estandardització d’una línia de muntatge per al valor –i el preu– d’una taula, i el valor –i el preu– que tindria feta a mà, artesanalment), li va permetre, per contra, fer més i més mercaderies en menys i menys temps. Si abans, per imaginar un exemple, fer una taula costava dos dies, ara es pot produir en dues hores. L’única cosa que cal fer per compensar que el valor-temps ha disminuït 24 vegades és produir com a mínim 24 taules en dos dies. Però, és clar, per fer-ho es necessiten 23 compradors més que abans. Això no ha de resultar difícil quan es considera que les taules ara surten molt més barates precisament a causa de la seva ràpida fabricació i estandardització. El problema és que aquest moviment és exponencial.

La robotització i la intel·ligència artificial redueixen al mínim el temps de producció socialment necessari, la qual cosa significa que en compensació el mercat s’ha d’expandir al màxim. La «globalització» es va donar amb aquest propòsit, però avui s’ha aconseguit ja la màxima expansió física i res indica que el capitalisme podrà empobrir les poblacions del món (amb atur, subocupació, destrucció de condicions socials i de treball…) i al mateix temps fer-los comprar més i més. De fet, l’únic que ha permès la continuïtat del consum des dels anys 70 del segle xx ha estat el crèdit, o, vist des de l’altre costat, l’endeutament massiu i creixent (tant de particulars com d’empreses, institucions públiques o estats).

La implicació d’aquesta dinàmica de fabricació implacablement creixent de mercaderies és l’extracció incessantment creixent de recursos naturals i l’ús contínuament creixent de l’energia. Tan aviat com el 1972 el Club de Roma va emetre l’informe «Els límits del creixement», que reunia dades sobre producció industrial, població, recursos, energia, aliments, contaminació, albellons…, es van haver de preveure les conseqüències que caldria afrontar si aquest curs de producció-consum i creixement exponencial continuava.

Al llarg de la seva història, el capitalisme ha patit dues Crisis de Llarga Durada. Els anys 70 del segle xix inauguraren la primera, la mateixa que va conduir a la fase purament imperialista d’Europa i a creixents tensions entre les potències que van desembocar en dues guerres d’àmbit mundial; la mateixa que va permetre la major desconnexió amb el món capitalista coneguda fins ara (la Revolució Soviètica) i va provocar el major crac del mercat de valors fins al dia d’avui, que va conduir a una commoció de caire global: la Gran Depressió dels anys 30.

En els anys 70 del segle xx es dona la segona Crisi de Llarga Durada capitalista, de la qual les elits del món han estat intentant escapar sense èxit. Ho han intentat tot: mesures neoliberals, neokeynesianisme, globalització, crèdit massiu, especulació financera amb les seves bombolles de borsa… Però el resultat ha estat un rosari de crisis (Quadre 1).

Quadre 1

 Successió de crisis després del curtcircuit economicopetrolier dels anys 70

1. Fallida bancària als Estats Units (Penn Square, Seattle First Bank, Continental Illinois…: primera meitat

 dels anys 80).

2. Crisi del deute de les economies perifèriques (especialment Mèxic, 1982).

3. Crac de mitjana amplitud del mercat de valors de Wall Street (1987).

4. 1989: Fallida i salvament de bancs d’estalvis nord-americans (primera crisi immobiliària mundial).

5. 1990: Enfonsament del Nikkei i del sector immobiliari al Japó (els seus grups industrials s’estableixen com a refugi als EUA i la Xina). Recessió global.

6. Principis dels 90: Crisi als mercats canviaris europeus. Imposició de polítiques econòmiques amb l’excusa de gestionar la inflació (tractats de Maastricht i Amsterdam).

7. Segona meitat anys 90: Desplaçament espaciotemporal de les crisis financeres i de les recessions estatals que les acompanyen a l’àrea perifèrica del capitalisme mundial.

7a. Segona crisi del deute a Mèxic («tequilazo»), amb implicacions per a la producció

 estatunidenca.

7b. 1997-98: Crisi del sud-est asiàtic (especialment del «Tigres»).

7c. Crisi russa (agost 1998).

7d. Crisi brasilera («efecte Samba», setembre 1998).

7e. Catàstrofe argentina (2001).

8. Anys 2000: La crisi toca de ple les economies centrals.

Els Estats Units havien derivat capital-diners cap a la «nova economia» (internet, espai virtual: 1998-2001). La NYSE i el NASDAQ (les accions de les empreses d’alta tecnologia) tornen a ser el principal terreny d’operacions per als inversors financers i els directius de nou estil. Els grups industrials van passar a comprar les seves pròpies accions (recompren els seus títols a la borsa per mantenir-ne el valor), la qual cosa els implica endeutar-se en el mercat de préstecs. Les adquisicions d’empreses més febles van ser finançades pels intercanvis de títols amb preus que no tenien cap relació amb el seu valor real. A principis de 2001, esclata la «bombolla d’Internet» (la de les noves tecnologies). El NASDAQ col·lapsa. Empreses-tipus afectades: Enron, Vivendi… Entre 2000 i 2003, 4.854 empreses d’internet van desaparèixer.

La crisi de 2007-2008 havia estat fins avui l’última explosió d’aquesta Llarga Crisi, que ha donat lloc a una Gran Recessió. La manera de manifestar-se externament va ser bancariofinancera. Encara no l’havíem abandonat quan l’actual pandèmia ha arribat a sumar-se a les envestides contra el vaixell ja maltractat de l’economia capitalista.

2. Aquesta no és (només) una crisi sanitària, sinó d’agudització de les contradiccions sistèmiques cròniques

Aquesta vegada, la crisi del valor no s’ha manifestat financerament ni a través dels bancs. Per contra, tots dos tipus d’institucions sembla que seran cridats a salvar-nos a través de la creació i distribució de diners, però… és només aparença, la malaltia és la mateixa, només canvien els símptomes, i no tant.

Ja abans de la covid-19, el sistema va arrossegar un deute global per sobre del 300% del PIB mundial,[1] amb capital desbocat cap a les finances perquè no troba un benefici en la inversió productiva. La taxa mitjana global de guanys va caure des de gairebé un 33% en la dècada de 1950 fins al voltant del 17% just abans de 2008. En contrast, els actius financers van arribar a gairebé 300 bilions de dòlars a principis de 2014, i el conjunt de capital fictici que es pot moure per tot el món fàcilment excedeix els 1000 bilions de dòlars (entre títols de deute revenuts fins a la sacietat, accions empresarials duplicades i quadruplicades, la major part dels actius bancaris titulitzats i tota la infernal gamma de derivats).[2]

El creixement anual global s’ha alentit al voltant del 2,5%. Els EUA van créixer al 2%, mentre que Europa i el Japó ho feren un 1%. Algunes de les principals economies, com Itàlia, han estat arrossegant 17 mesos consecutius de decadència en l’activitat manufacturera, una contracció similar a la de França, on l’índex d’activitat empresarial va caure 1,3 punts, fins al 49,8 (per sota de 50 significa que més de la meitat de les empreses no tenen beneficis, cosa que també passa als Estats Units). Només una recessió mitjana significaria que el deute de les corporacions capitalistes globals, per sobre dels 19 bilions de dòlars, seria simplement impagable per a molts d’ells (les companyies «zombis», les que fallarien només augmentant una mica les taxes d’interès, s’estimen en un 10% a nivell mundial). Les obligacions de molts estats i la salut dels fons d’inversió no estan precisament millor. En definitiva, abans de la covid-19 teníem una economia global amb a penes creixement i uns indicadors d’activitat industrial i formació bruta de capital en lliure declivi.

Tota aquesta desacceleració, però, va anar acompanyada una vegada més per l’estúpida eufòria de les borses de valors (pel comú, com més pugen aquestes, més danyada està l’«economia real»), mostrant tota la irrealitat de l’economia capitalista i fent presagiar des de fa temps un considerable esclat de bombolla.

No obstant això, aprenent de la Depressió del 29, la classe capitalista global ha recorregut al recurs combinat del descens màxim d’interessos (fins i tot en negatiu) i l’emissió de «diners màgics», sense cap tipus de valor o de suport al darrere (no menys de 12 bilions de dòlars des de 2010) per mantenir a flotació la càrrega monstruosa de capital insolvent, que es concedien graciosament a les empreses i bancs «massa grans per a caure» (evitant l’efecte dòmino en l’economia i, de pas, mostrant clarament que la «lliure competència» no se l’han cregut mai). Amb això, unes i altres modifiquen els seus números, amaguen els seus descoberts i fan semblar que el sistema funciona i que el món empresarial i bancari va bé. Aquests diners «inventats» i regalats han permès a moltes grans empreses, tècnicament arruïnades, no només recomprar les seves pròpies accions, sinó que, més greu encara, a través de grans fons d’inversió aprofiten per a fer-se amb empreses i béns privats i públics pertot arreu. El que està succeint amb tot això, contràriament a les aparences que ens deixa la Gran Crisi de 2020, és un augment accelerat de la privatització de l’economia, la societat i la natura.

Ens enfrontem, a més a més, a alguns problemes seriosos de manera immediata. El «mode pànic» en el qual ha entrat el mercat global està colpint cadenes de producció i subministraments, la qual cosa afecta rotundament el conjunt de les cadenes de valor globals. Mai, ni tan sols en èpoques de guerra, el consum ha estat sotmès a una disciplina de xoc similar. El cercle viciós és el clàssic: es deté l’activitat comercial, s’atura la producció, es dispara l’atur i es desploma el consum.

Els diferents organismes institucionals estan competint per predir la caiguda dels indicadors econòmics i el seu impacte sobre el PIB, però el que no compten és que estem assistint de forma traumàtica a un canvi de ruta del sistema, per al qual es precisa una neteja de capitals sense precedents en «temps de pau». És a dir, el coronavirus sembla ser cridat a complir les funcions d’una guerra de dimensions significatives; però la gravetat de l’assumpte rau precisament en el fet que no s’està fent de manera efectiva, a causa de la successió de «rescats» que els estats duen a terme. En altres paraules, el neoliberalisme esdevé un problema per al mateix capital. Impossible de disfressar més temps el que significa: intervenció per protegir els més forts i desregulació per eliminar els febles (el que s’anomena «socialisme dels rics»).

3. Perspectives

La controvèrsia sobre si «sortirem» d’aquesta crisi en U, V o si ens mantindrem un temps en L, no és tan important per a l’anàlisi sistèmica (de fet, després d’una recessió o depressió no es recupera mai l’anterior taxa de guany), sinó les possibilitats i condicions del capitalisme d’ara endavant. I en aquest sentit es pot dir que qualsevol possible sortida serà tan «fictícia» com el capital que la sostindria. A partir d’ara, les «recuperacions» del sistema seran cada vegada de menor duració i més parcials (afectaran menys àmbits i menys sectors de la població). El capitalisme és cada vegada menys receptiu als remeis. La medicina socialdemòcrata, que el va salvar de si mateix durant tantes dècades, ja no funciona, amb ell. Va superar el seu llindar de tolerància. La imparable caiguda del valor, la fi dels recursos bàsics, l’estrès climàtic, l’auge de «negavalor» en forma de plagues cada vegada més grans, pandèmies, destrucció de societats i esgotament físic i psicològic de la força de treball global, la irreversibilitat de la boja separació entre diners i valor, la insuperable crisi de rendibilitat… fan que sigui impossible recuperar la utilitat del medicament socialdemòcrata.

Per contra, les sortides que preparen les elits duran una nova i dura volta de femella als mercats laborals en detriment de la força de treball, així com ajustos socials redoblats. És a dir, el camí traçat busca una recomposició de la relació de les classes dominants amb les societats, en detriment d’aquestes. Així mateix, es reestructurarà el poder entre la mateixa classe capitalista global. Com qualsevol crisi, aquesta serà també una oportunitat per a algunes fraccions i tipus de capital. Provocarà un reacomodament del mercat per refermar i expandir les tecnologies de la quarta i cinquena generació (el conte per a les poblacions serà ben segur el de posar fi a la producció contaminant, per començar a fer un «capitalisme sostenible», oxímoron on els haja, que no té cap altra missió que acomodar les consciències al que ve). Però ja sabem que aquestes tecnologies, al cap i a la fi, no fan més que agreujar la malaltia de sobreacumulació, de manera que el capitalisme esdevé cada vegada més inviable. Això és susceptible d’implicar que, en la seva dinàmica extrema, fraccions de la mateixa classe capitalista global poden estar preparant la transició cap a un altre mode de producció, automatitzat, que ja no requereixi plusvàlua ni, per tant, éssers humans. Hui per hui, la producció global d’atur i ocupació miserable s’ha fet condició estructural del capitalisme.

Per ara, i més enllà de l’especulació sobre l’origen de tot això, estem davant d’un experiment de grans dimensions globals: el control i el confinament de les poblacions a una escala sense precedents, amb la suspensió de llibertats i drets col·lectius i individuals. També un experiment de psicologia col·lectiva tipus «La Guerra dels Mons», però en gran. Terreny abonat per a dinàmiques de xoc típiques de guerra social i militar.

Si hi ha alguna cosa que hem de tenir clara des del principi és que el capitalisme no tornarà a ser mai com abans. Encara que al principi sembli que recobrem certa «normalitat», al final d’aquesta dècada serà del tot evident que estarem dins d’altres coordenades sistèmiques. Aquests anys 20 ens depararan el final de la il·lusió de la «crisi» com un accident del capitalisme, que un cop vençut deixarà expedita la marxa cap al progrés i el benestar. El final de la ceguera sobre l’emergència climàtica i un hàbitat greument danyat també serà inevitable. La geoeconomia, la geoestratègia i la geopolítica d’un sistema en decadència, amb recursos cada vegada més escassos, tendiran a militaritzar-se i amenaçar la totalitat de la humanitat (sense anar més lluny, avui, en plena pandèmia, els EUA continuen agredint països i bloquejant-los econòmicament, incloent-hi l’adquisició de medicines). De fet, totes les coordenades de l’ordre mundial ja estan sent alterades (vegeu-ho aquí, https://www.alainet.org/es/articulo/194846, per exemple).

I també les de l’ordre intern: l’ocupació, la seguretat col·lectiva («seguretat social»), la convivència i les relacions socials, patiran profundes convulsions. Les desigualtats, l’explotació, la precarització i la inseguretat laboral ja han començat a disparar-se, ajudades pel teletreball (que tant promouen però que tant afebleix i aïlla la força de treball entre si).

Per altra banda, l’enginyeria mediàtica de la por ajudarà a acceptar la vigilància social (per exemple, mitjançant GPS), més enllà d’aquesta emergència sanitària, mentre que la intenció d’eliminar els diners físics té per objecte augmentar encara més el control del que fem i consumim.

Ara que, incloent-hi els neoliberals més purs, tothom es gira cap als Estats en demanda de solucions, aquests acumularan aviat greus crisis fiscals i un endeutament galopant, que es correspondrà amb una disminució d’ingressos recaptatoris per via dels salaris… És a dir, un dens pantà fangós, especialment per a aquells que, com gairebé tots els estats europeus, han entregat la seva sobirania (industrial, alimentària, fiscal, creditícia, monetària…).

Per això mateix, defensar-se d’aquelles dinàmiques passa per tenir cada vegada més clar el principi de sobirania. No pot ser d’una altra manera, ja que la globalització es contraurà. Les poblacions redescobriran la necessitat de «produir la pròpia subsistència». Sense sobirania (control dels propis recursos, nacionalització dels renglons bàsics de l’economia, desmercantilització dels serveis socials…) no hi ha cap possibilitat de sortir d’aquesta crisi (vegeu aquí propostes concretes: https://observatoriocrisis.com/2020/04/08/espana-propuestas-para-superar-la-crisis-economica-que-se-nos-viene-encima). I això vol dir hui, ja, necessàriament, dur a terme un projecte històric que superi el capitalisme (i l’automatisme que ens tenen preparat).

Comencem un nou temps del mateix, probablement la seva fase terminal. Un sistema que a penes desenvolupa ja forces productives i promou cada cop més forces destructives és creixentment propens a estendre i intensificar les seves dinàmiques de barbarització social.


Fins ara, les condicions objectives de crisis sense fi i destrucció social i ambiental anaven evidenciant que el sistema estava objectivament preparat per ser superat, però fins i tot després de l’últim brot el 2008 de la Llarga Crisi la fidelitat subjectiva (és a dir, la fe en la seva resiliència) d’àmplies capes de població es va mantenir. No obstant això, la Gran Crisi de 2020 pot fer que, per primera vegada des de la consecució del «capitalisme amable», keynesià, es comenci a dubtar seriosament que aquest sistema sigui igual a desenvolupament, a benestar i a democràcia.

L’agonia capitalista pot ser llarga, però podem estar segurs que, com més temps duri, més dolor, penúria i mort ocasionarà a la humanitat. A partir d’ara, això serà més i més obvi (de fet, ja ho estem patint), i això afavorirà de nou el creixement de la subjectivitat antagònica. La gran tasca consisteix des d’ara a organitzar-la per a la transformació en favor de les grans majories.

Això seria vital per tal d’escurçar el període de sofriment.


[1] La funció de la banca es resumeix cada vegada més a sostenir l’activitat empresarial a través de la creació de diners-deute (per exemple, per cada dos euros que algú deu a un banc, aquest pot emetre 100 euros més per prestar). La creació massiva de deute bancari implica l’aparició d’un poder adquisitiu que no existeix en realitat (si prou prestataris deixen de pagar els deutes, tot el castell en l’aire desapareix). S’estima que el 97% dels diners són creats per la banca privada a través de la generació de préstecs. Aquest increment exponencial dels deutes que experimenta el PIB a nivell mundial no té cap altra sortida a mitjà termini (parcial) que una «quita» global. El gran esquema Ponzi de les finances caurà de colp.

[2] El capital a interès es converteix en fictici quan el dret a la remuneració o el retorn de l’interès o el deute incorregut es representa per un títol comercialitzable, amb possibilitat de ser venut a tercers (i aquesta és només una de les formes que té el capital per esdevenir «fictici»), és a dir, quan un capital que és deute i que no existeix realment comença a ser comercialitzat. Amb això es realitza en aparença el màxim somni («il·lusori») de la classe capitalista: que el capital s’autoreprodueixi més enllà del treball humà, més enllà de la riquesa material i més enllà de les bases energètiques que permeten aquesta última.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.