Compartir

Una radiografia dels nous antifeminismes a l’esfera digital

El professor de sociologia Jordi Bonet Martí escriu sobre els nous moviments antifeministes i la seva presència a l'esfera digital.

Professor de sociologia
21/02/2022

Sovint, quan ens referim a l’antifeminisme, tendim a imaginar-nos els grups antiavortistes que resen el rosari davant les clíniques on es practica la interrupció voluntària de l’embaràs, els lobbies integristes que organitzen autobusos trànsfobs per fer bandera de la seva pedagogia de l’odi o els jutges que dicten sentències judicials abjectes que minimitzen els crims sexuals i neguen les violències masclistes. Es tracta d’un antifeminisme conservador, que aglutina els sectors més reaccionaris de l’església catòlica i que s’articula al voltant d’entitats com Hazte Oir, les quals actuen com a grups de pressió davant dels partits polítics de dreta i d’extrema dreta, així com especialment del poder judicial. Tanmateix, malgrat el ressò mediàtic que tenen les seves accions, la seva capacitat per bloquejar els avenços assolits pel moviment feminista s’ha demostrat limitada; tal i com evidencia el seu fracàs per modificar la llei d’avortament o per derogar el reconeixement del matrimoni igualitari durant els passats governs del Partit Popular. En aquest sentit, l’antifeminisme conservador no deixa de ser un moviment intempestiu, que se situa lluny dels processos de canvi del sistema de valors a Catalunya i Espanya, el que no significa que no pugui danyar greument els processos democratitzadors existents, especialment en el cas que l’extrema dreta accedeixi a responsabilitats de govern.

Això no obstant, existeixen altres antifeminismes dins la nostra societat que malgrat no haver despertat interès mediàtic han experimentat un fort creixement dins l’esfera digital. Aquests nous antifeminismes ja no es caracteritzen per una defensa a ultrança dels valors tradicionals, sinó que s’alineen amb els marcs discursius emergents de les noves dretes populistes (la incorrecció política, la batalla cultural, el llibertarisme econòmic i el nativisme). En poc temps han sabut construir una base social digital compacta, formada per influencers i internautes que s’organitzen en diferents fòrums i comunitats digitals on el debat ja no se centra sobre l’avortament o l’homosexualitat sinó sobre alfas, betas, charos, wokes, píldores vermelles i cancel·lacions. Es tracta d’un canvi de registre que el fa més atractiu per a les noves generacions i que ha demostrat una gran capacitat de viralitzar continguts (memes, vídeos, conceptes…) a través de les xarxes. La seva estratègia és clarament ofensiva, s’orienta sobretot a minar la credibilitat del discurs feminista, alhora que assenyala activistes feministes presents a l’esfera digital, impulsant i coordinant atacs grupals contra elles, així com contra altres dones i minories sexuals i/o racialitzades. És per aquest motiu que podem caracteritzar l’antifeminisme com un discurs d’odi en tant advoca, promou i justifica l’odi, la violència o la discriminació contra una persona o col·lectiu de persones per diferents raons.

En un recent estudi impulsat per Calala i elaborat per Mar Binemelis, Glòria Garcia Romeral i Diana Monera de la Universitat de Vic, Diagnòstic sobre les violències de gènere contra activistes feministes en l’àmbit digital, s’evidencia com els aquests discursos sovint emparen, legitimen i activen formes de violència a través de pràctiques com el doxing (la difusió no autoritzada de dades personals), els insults i les amenaces digitals, el ciberassetjament, el mansplaining o el sealioning (el fingiment de falsa ignorància a través de preguntes repetides que tenen com a únic objectiu minar la credibilitat de la dona atacada). A aquestes formes de violència, cal afegir-ne d’altres més sofisticades com els atacs per denegació de servei contra pàgines feministes, l’accés no autoritzat a comptes o la suplantació d’identitat.

Així doncs, l’antifeminisme no representa només una amenaça discursiva als processos democratitzadors vigents, sinó una amenaça a la integritat i seguretat de les dones activistes que pot arribar a emparar accions violentes arribant en casos extrems al feminicidi, tal i com tristament ens recorda la massacre ocorreguda al Politècnic de Montreal. El propòsit d’aquest article és entendre qui són i com s’organitzen els nous antifeminismes digitals, i de quines possibles estratègies de denuncia, d’autodefensa i de protecció podem dotar-nos per fer-los front, i reduir d’aquesta manera el dany que estan causant al convertir l’esfera digital en un espai cada vegada més inhòspit no només per les activistes feministes, sinó també pel conjunt de dones i altres col·lectius socialment minoritzats.

Vells i nous antifeminismes

Històricament, l’antifeminisme ha constituït un contramoviment de reacció a les demandes i avenços impulsats des del moviment feminista per assolir una plena equitat de drets i un reconeixement de la diversitat sexual, que s’organitza i actua per oposició a un moviment social existent convertint-se en un revers especular. Així doncs, observem com davant cada onada feminista s’ha generat una contra-onada per fer-li front. Així, en oposició al moviment sufragista van sorgir les lligues antisufragistes formades per dones contràries al sufragi femení; enfront el reconeixement dels drets sexuals i reproductius, van aparèixer els moviments anti-elecció de base cristiana i davant de les demandes d’igualtat de dret i oportunitats van formar-se grups defensors dels rols de gènere tradicionals, com el moviment STOP-ERA (Equal Rights Amendment) que va bloquejar la possibilitat que la igualtat de drets obtingués reconeixement constitucional als Estats Units.

Parlar de moviment antifeminista no és referir-se només a la reproducció de discursos masclistes i misògins, encara ben presents en la nostra societat, sinó sobretot a aquelles formes d’acció col·lectiva que disposen d’un cert grau d’organització, de capacitat de mobilitzar recursos i d’establir uns objectius i una agenda política determinada. En la majoria de casos, es tracta de moviments mixtes que poden comptar amb l’eventual lideratge de figures femenines que serveixen per legitimar les seves demandes davant l’opinió pública, tal i com fou el cas de l’escriptora Humphry Ward pel moviment antisufragista o de l’activista Phyllis Schalfly pel moviment anti-ERA. No obstant això, veurem com aquestes característiques ja no són del tot vàlides per l’antifeminisme digital.

En primer lloc, es tracta d’un moviment més descentralitzat que el seu predecessor, on els lideratges organitzatius clàssics són substituïts per lideratges reputacionals, com els bloggers o altres influencers digitals. Si les contraonades s’organitzen com a revers de les onades, imitant les seves formes d’organització i acció, els nous antifeminismes reprodueixen el caràcter plural i divers, i les estratègies reticulars que caracteritza els nous feminismes.

En segon lloc, la participació masculina és més visible, arribant en alguns casos a fomentar formes de separatisme masculí, com és el cas dels moviments masculinistes i cibermisògins. En aquest sentit, la distinció entre antifeminisme i misogínia és cada vegada més sutil. Malgrat existeixen dones influencers que s’ubiquen dins l’antifeminisme digital aquestes acostumen a tenir menys ressò que els seus homòlegs masculines. No succeeix el mateix dins l’esfera política, on els lideratges femenins dels partits de dreta populista acostumen a exrcir un rol important a l’hora d’emetre discursos antifeministes.

En tercer lloc, es tracta d’un moviment extremadament divers que manté com a únic nexe d’unió l’oposició al feminisme, però que respon a objectius i a interessos molt diferents. Per exemple, la defensa de la custòdia compartida imposada per part dels moviments de pares divorciats que dificulta les situacions de divorci i augmenta la desprotecció en casos de violència de gènere; l’exclusió de les dones de l’esfera digital per part dels grups cibermisògins; l’oposició a les lleis contra la violència de gènere per part dels grups masculinistes i la defensa de la hipersexualització dels cossos femenins que practiquen les comunitats de seducció, així com el rebuig al reconeixement dels drets de les minories sexuals i racialitzades per part dels grups homòfobs i/o racistes.

Finalment, els antifeminismes digitals cal entendre’ls dins del moviment de reacció global contra la democràcia, les polítiques de gènere, el moviment feminista, LGTBIQ+ i les persones migrants, tal i com ha recollit l’informe Retando el Futuro: co-inspirando transformaciones. Ataques a la democràcia en Europa y América Latina coordinat per Diana Granados Soler y Núria Alabao.

Qui són els nous antifeminismes?

L’enorme varietat dels antifeminismes digitals i el seu caràcter dinàmic i canviant fa difícil establir una taxonomia. Tanmateix, sense voluntat d’exhaustivitat, podem esmentar les següents categories:

Tradicionalistes: agrupen els defensors dels rols de gènere i els models familiars considerats com a tradicionals. Dins d’aquesta categoria, el pes més gran recau en els moviments de base religiosa, principalment catòlica o evangèlica, que perceben el feminisme com una amenaça als models familiars patriarcals, i sovint empren la denominació “ideologia de gènere” per desacreditar el pensament i les demandes feministes i LGTBIQ+. Les seves línies d’actuació se centren en l’oposició a l’avortament, l’educació sexo-afectiva a les escoles i al reconeixement de la diversitat de models familiars. Dins d’aquesta categoria, pot incloure’s l’anomenat moviment #Trad que defensa el “retorn a la vida domèstica” de les dones i la seva submissió als rols de gènere heteropatriarcal, si bé la seva presència és limitada i sobretot centrada als països anglosaxons.

Masculinistes: són grups no-mixtes constituïts per homes que consideren que se senten discriminats per les demandes i avenços del moviment feminista en tant aquestes suposen una pèrdua dels seus privilegis, que ells conceptualitzen com a drets. De fet alguns d’aquests grups s’autodenominen com a defensors dels drets de l’home. Dins d’aquests podem destacar els moviments de pares per la custodia compartida, que s’organitzen com a grups de suport mutu o d’assistència als homes que es consideren afectats i mantenen una estratègia d’incidència dins l’àmbit jurídic, especialment a través del reconeixement del fals Síndrome d’Alienació Parental i la defensa de l’anomenada coordinació parental. Un altre grup masculinista creixent són les comunitats de seducció que s’organitzen en fòrums d’internet, comunitats locals i empreses comercials en què els autodenominats “gurus de la seducció” organitzen cursos on s’ensenyen tècniques per classificar a les dones en funció del que denominen VMS (Valor en el Mercat Sexual) i assetjar-les sexualment sense el seu consentiment, tot des d’una suposada “seducció científica” que no deixa de ser un refregit de psicologia new wave, tècniques de manipulació i elevades dosis de misogínia.

Post-feministes: constituït per aquells grups que consideren que la igualtat defensada pel moviment feminista ja s’ha assolit dins la nostra societat, i que la influència del moviment feminista és actualment perniciosa pel conjunt de la societat, tant pels homes a qui victimitza com per les dones a qui els imposa un model d’emancipació format. Més que grups es tracta d’influencers, homes i dones, que generen discurs antifeminista a la xarxa evidenciant un major grau d’elaboració teòrica amb referències a autores postfeministes nordamericanes com Camille Paglia o Christina Hoff, o autors com Jordan Peterson o Theodor Dalrymple.

Cibermisògins: s’articulen sobretot en fòrums d’internet i comunitats virtuals. El seu objectiu és expulsar les feministes, i en els casos més extrems les dones, de l’esfera digital constituït una manosfera o internet masculina. Les seves formes d’acció van des del troleig de gènere dirigit contra dones i activistes feministes que té el seu origen en la subcultura generada a partir del canal /b del fòrum 4Chan, analitzat a bastament per la periodista Angela Nagle en el seu llibre Muerte a los normies, fins a les comunitats InCel (cèlibes involuntaris) que arriben a propugnar la violència física, i en determinats casos l’assassinat, contra les dones a qui culpen de la seva misèria sexual.

Tanmateix, en la pràctica, aquestes divisions categorials són borroses i el caràcter fluid de les xarxes permet que es donin constants interaccions i solapaments discursius entre aquestes categories. La majoria d’aquests grups se senten partícips d’una batalla cultural contra el feminisme, i malgrat les seves diferències d’origen sovint acaben convergint en discursos i accions. Així en els darrers anys, s’ha viralitzat un nou lèxic a les xarxes socials importat des de l’Alt Right i els moviments neoconservadors nord-americans i que és popularitzat per influencers antifeministes com: cultura woke (per referir-se als moviments en defensa dels col·lectius minoritzats com Black Lives Matter), social justice warrior (per ridiculitzar als i les activistes digitals), feminazi (per insultar les activistes feministes), red pill (referència a la pel·lícula Matrix, prendre la píldora vermella és descobrir la realitat que se’ns amaga: que són els homes els que es troben en una posició de desavantatge i accedir dominada dins la nostra societat), cancel culture (el fet de silenciar les veus contràries al discurs dominant, sovint identificat amb el feminisme)…

L’ombra de l’extrema-dreta 2.0

Si bé l’aliança entre moviments antifeministes i el pensament ultraconservador no és nova, si que ho és la centralitat que el nou antifeminisme està agafant dins els discursos de les noves dretes radicals representades per Trump, Bolsonaro i Vox, que igual que els antifeminismes digitals han sabut actualitzar el seu discurs i adaptar les seves pràctiques al món digital, tal i com recull Steven Forti en el seu darrer llibre Extrema derecha 2.0. Actualment,  el rebuig als moviments d’emancipació (feminisme, moviment LGTBIQ+, moviment antiracista…) s’ha convertit en una de les marques d’identitat de les formacions de dreta populista; en tant, consideren que aquests moviments constitueixen el substrat ideològic del que anomenen globalisme en contraposició a la sobirania nacional. Tal i com apunta la periodista Núria Alabao en el seu capítol de l’informe De los neocón a los neonazis: la derecha radical en el estado español editat per la Fundació Rosa Luxemburg,  Vox ha situat en el centre del seu discurs les anomenades “guerres de gènere” a fi d’impulsar una dretanització del cos social.

En la seva particular visió conspirativa de la realitat, el feminisme no és un moviment emancipatori, sinó que constitueix una estratègia de les elits globals per transformar les nostres subjectivitats i anorrear les identitats nacionals. Així mateix, les polítiques d’igualtat d’oportunitats o d’acció afirmativa només servirien per sustentar una xarxa d’organitzacions i d’institucions subvencionades que reprodueixen el discurs de la correcció política al servei de les elits globals. Aquestes teories de la conspiració s’han vist reforçades en el context de la COVID-19, arribant a responsabilitzar al moviment feminista de l’extensió de la pandèmia a Espanya per l’organització de les manifestacions del 8 de març.

En aquest sentit, no és estrany que els antifeminismes digitals s’hagin convertit en un terreny abonat per al reclutament i extensió de les noves dretes populistes, en tant aquestes representen als seus ulls, les úniques formacions que s’oposen sense embuts al pensament feminista, a la legislació contra la violència de gènere i a les polítiques d’acció afirmativa. Una de les conseqüències d’aquesta aliança ha estat l’enfortiment de la interseccionalitat d’odis: és a dir la confluència entre discursos feministes, homòfobs i racistes ja siguin de forma literal o emmascarats darrera de l’anomenada incorrecció política. De fet, una de les estratègies dels antifeminismes digitals per donar via lliure a l’odi és camuflar-lo sota formes d’humor negre, de sarcasme i d’ironia. Tanmateix, com hem apuntat anteriorment, la frontera que separa l´ús d’aquestes estratègies discursives de la violència digital és sovint molt fina.

De fet, com l’estudi de la Universitat de Vic assenyala, és habitual la participació d’autodeclarats simpatitzants de les formacions de dreta populista en els atacs coordinats contra activistes feministes, que tenen per objectiu destruir la seva reputació a les xarxes i aconseguir el seu silenciament i la seva expulsió de l’esfera digital. Així mateix, aquestes atacs són més acarnissats quan el seu objectiu és una activista que comparteix el fet de ser lesbiana, trans o pertanyent a un col·lectiu racialitzat.

Les raons de l’antifeminisme

La primera causa de l’aparició dels nous antifeminismes és la resposta a l’auge experimentat pel moviment feminista en aquests darrers anys. Tanmateix, la teoria de la contra-onada és una condició necessària, però no suficient per explicar l’aparició de l’antifeminisme digital. Per què un contramoviment qualli són necessaris tres elements: un context habilitador, un discurs mobilitzador i una comunitat que se senti agraviada i que pugui ser receptora d’aquest discurs.

El context habilitador ve determinat d’una banda per l’ascens de les dretes populistes a escala global i de l’altra per l’aparició d’una societat digital global, en què la majoria de les nostres interaccions es troben mediades tecnològicament, i on les xarxes socials han esdevingut una de les principals fonts d’informació alternatives a les que ofereixen els mitjans de comunicació tradicional. En aquest sentit, l’arquitectura de la societat digital actual dominada per les grans plataformes tecnològiques GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft) afavoreix l’aparició de comunitats autoreferencials a partir del biaix de confirmació que genera l’algorisme. D’altra banda, el foment de discursos d’odi i polaritzadors no només ha estat impedit per aquestes plataformes, sinó que ara mateix constitueix una part del seu model de negoci, a partir de les estratègies de monetització de continguts i d’augment d’interaccions. Així mateix, l’esfera digital ha permès l’aparició de noves formes de violència específicament digitals que no requereixen la copresència de l’agressor i que poden desenvolupar-se durant les 24 hores del dia i els 7 dies de la setmana.

Pel que fa referència al discurs mobilitzador, aquest constitueix en gran part un calc dels discursos neoconservadors i de l’alt-right nordamericana tal i com s’evidencia en els discursos i continguts elaborats pels influencers digitals. De fet, la majoria de grups antifeministes reprodueixen no només els marcs discursius sinó també el lèxic emprat per l’antifeminisme nordamericà. En aquest sentit, no es tracta d’un discurs original, si bé és el suficientment moldejable per adaptar-se a la realitat de cada país. Per exemple, una de les adaptacions distintives del cas espanyol ha estat el negacionisme de la violència de gènere, mentre als països de l’est aquest s’ha centrat més en l’oposició al moviment LGTBIQ+.

Finalment, la comunitat agraviada estaria representada pel què el sociòleg Michael Kimmel ha anomenat “homes blancs cabrejats”, mascles que veuen amenaçada la seva posició de privilegi social. Així mateix, fenòmens com l’augment de la precarietat, la inseguretat existencial, la manca de perspectives de futur i els sentiments d’angoixa generats en el marc de la pandèmia de COVID-19 afavoreixen la necessitat de cercar  identitats refugi com la masculinitat. Tal i com assenyala el politòleg Francis Depuis Déri, el discurs sobre la crisi de la masculinitat s’ha convertit en la coartada sobre la qual es fonamenten gran part dels discursos antifeministes i misògins contemporanis.

Com respondre a l’antifeminisme?

Davant d’aquesta situació, hem de preguntar-nos com respondre a aquest nou fenomen. Un dels primers elements és seguir generant coneixement col·lectiu per analitzar i comprendre el creixement de l’antifeminisme digital: com evoluciona el seu discurs, les seves formes d’organització i les noves violències que pot generar. No es tracta d’entrar en diàleg amb l’antifeminisme, sinó desmuntar les seves fal·làcies, tal i com fa la xarxa antirumors enfront als discursos racistes. Però alhora necessitem utilitzar estratègies de resposta com l’humor, la ironia i la memètica per fer-los front, ser capaces de generar nous imaginaris feministes que fusionen elements de la cultura digital i popular, tal i com proposen les companyes del Poyecto Una en el seu llibre Leia, Rihanna & Trump.

D’altra banda, és necessari desenvolupar estratègies de protecció i d’autodefensa per fer front a les noves violències digitals desenvolupades contra activistes feministes, el que implica la necessitat d’impulsar mesures legislatives per fer front als discursos d’odi i la violència digital a les xarxes, en la línia apuntada en l’àmbit català per la Llei 11/2014 contra la LTGBIfòbia i la  Llei 17/2020 del dret a les dones a erradicar la violència masclista, pionera en la inclusió de les violències digitals i la  que les grans plataformes assumeixin la seva responsabilitat en la seva difusió, però també instruments de capacitació digital i espais de protecció i suport mutu, en què les activistes agredides puguin recolzar-se. Instruments com el projecte FemBloc coordinat pel Fons de Dones Calala per a la creació d’una línia de suport feminista, o el treball desenvolupat per col·lectius com Donestech i la Xarxa d’Autodefensa Feminista Online constitueixen iniciatives orientades a donar resposta a les violències masclistes digitals. Així mateix, donada la capacitat de penetració dels discursos antifeministes entre la població jove, cal seguir treballant en la prevenció i visibilització de les violències de gènere en aquest col·lectiu, tal i com han desenvolupat projectes com el projecte Gapwork orientat a la capacitació de professionals que treballen amb joves, o els dirigits específicament a la població universitària  com USVReact i actualment SeGreVUni liderat per Barbara Biglia, investigadora de la Universitat Rovira i Virgili.

Finalment, cal seguir de prop l’amenaça que representa l’ascens de les dretes populistes a l’estat espanyol i l’efecte que pugui tenir la seva entrada en governs autonòmics, així com la trumpització dels partits conservadors convencionals. Aquest fet pot servir per enfortir encara més les dinàmiques antifeministes presents dins i fora de l’esfera digital, i augmentar les violències que pateixen activistes, dones i col·lectius racialitzats. En un context en què l’antifeminisme i les dretes radicals es troben cada vegada més imbricades, la resposta ha de ser necessàriament conjunta i apel·lar als diferents agents socials compromesos en la defensa dels drets fonamentals.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.