Compartir

Una visió realista dels esdeveniments de Grècia el 2015.

Éric Toussaint formula una crítica del llibre de Varoufakis amb tot detall en un valuós exercici de memòria històrica que ens permet contrastar versions.

Economista
19/01/2021

Éric Toussaint: Capitulación entre adultos, Barcelona, El Viejo Topo, 2020

En el seu llibre Comportarse como adultos: mi batalla contra el establishment europeo, Yanis Varoufakis justifica el seu exercici en el primer govern de Syriza-Anel i se’ns presenta com un David que s’enfronta al Goliat de la Troika. No és gens estrany que el llibre de Varoufakis hagi donat lloc a una taquillera pel·lícula dirigida pel cèlebre cineasta greco-francès Costa-Gavras. Sortosament, a Capitulación entre adultos. Grecia 2015: una alternativa era posible, Éric Toussaint formula una crítica del llibre de Varoufakis amb tot detall en un valuós exercici de memòria històrica que ens permet contrastar versions.

En aquesta obra, Toussaint, que va viure a Grècia durant aquell període i va ser director del comitè parlamentari que audità el deute de Grècia -del qual l’autor d’aquesta ressenya també va formar part-, ens explica amb detall la seva versió del que va succeir durant els turbulents mesos que van de gener a juliol de 2015 a Grècia, a través de la crítica al llibre de Varoufakis. La tesi de Toussaint és que Varoufakis i Tsipras tenen una greu responsabilitat en la manca de mobilització ciutadana i en la insuficient solidaritat internacional amb Grècia que va portar a malbaratar aquella oportunitat històrica. Per a Toussaint, Varoufakis i Tsipras es van recloure en el seu “gabinet de guerra” per procedir en el marc de la diplomàcia secreta amb la Unió Europea, tot tractant d’obtenir millores en les condicions de repagament del deute. Per això, Toussaint ens explica com Tsipras hauria maniobrat per reduir la influència de l’esquerra de Syriza, que reclamava una estratègia basada en la mobilització i el rebuig de les imposicions de la Troika.

Era ingenu esperar que el govern alemany es deixés impressionar. La realitat és que els creditors tenien la capacitat d’enfonsar l’economia de Grècia, i que a més el govern grec havia donat senyals de sobres que no considerava de cap manera la possibilitat de sortir de l’euro.

Toussaint analitza amb tot el detall l’estratègia de negociació del govern grec liderada per Varoufakis amb els governs de l’Eurozona. Varoufakis tensaria la corda mentre Tsipras els transmetria la voluntat de no voler trencar. Si la corda estava a prop de trencar-se Varoufakis podria ser desautoritzat, com va succeir finalment. Com explica Toussaint, era ingenu esperar que el govern alemany es deixés impressionar. La realitat és que els creditors tenien la capacitat d’enfonsar l’economia de Grècia, i que a més el govern grec havia donat senyals de sobres que no considerava de cap manera la possibilitat de sortir de l’euro. Sense l’amenaça de Grexit o de suspensió del pagament del deute, Grècia no tenia res amb què amenaçar. La conclusió lògica dels creditors, dirigits pel govern alemany, va ser que simplement calia activar els mecanismes d’ofec financer i esperar que el desgastament pesés sobre el govern i aquest es rendís. I això va ser el que succeí.

L’historiador belga dedica un capítol a argumentar que, de fet, Varoufakis va ser sempre una garantia per als creditors de Grècia. De fet, sent el candidat amb més opcions a ser ministre de finances va criticar el programa de Syriza, que incloïa augments salarials, la fi de l’austeritat, nacionalitzacions i l’anul·lació d’una gran part del deute públic, tot afirmant que era una mentida irrealitzable que li havia provocat nàusea i indignació. Com a alternativa, en la seva trobada amb Tsipras un parell de mesos abans de les eleccions, en la qual aquell es va decidir a oferir-li el càrrec de ministre, Varoufakis li va presentar un nou programa que incloïa, entre altres coses, privatitzacions, el traspàs del control de la banca grega a mans de la UE i la continuació de l’austeritat per mantenir superàvits fiscals. Que els seus plantejaments fossin tan conservadors és coherent amb la trajectòria de l’ex ministre, així com amb la seva xarxa de contactes entre l’elit grega i l’elit americana, relacions a les quals el belga també dedica un capítol sencer.

Toussaint també dedica un espai rellevant a relatar amb detall el paper protagonista de l’ex ministre en l’acord amb l’Eurogrup pel qual el govern acceptaria continuar amb el programa vigent de la Troika i renunciar a qualsevol acció unilateral. Varoufakis signaria aquell document, consistent en un seguit de concessions descrites en una carta que havia d’enviar el ministre grec a l’Eurogrup, però que, sense que ell ho sapigués i per a la seva humiliació, duria la firma de la Comissió Europea. Aquell acord, amb el qual no es va aconseguir cap mesura d’alleujament dels problemes de liquidesa del país, va ser el principi de la fi.

Finalment, Toussaint dedica unes pàgines al paper del Comitè de la Veritat del Deute, una comissió parlamentària creada per la presidenta del Parlament Hel·lènic Zoe Konstantopoulou per auditar el deute, que Varoufakis no esmenta ni un sol cop. El resultat de l’auditoria va mostrar que el deute públic s’havia originat per pràctiques corruptes i mesures antisocials durant dècades que havien portat a la imposició del primer pla d’ajustament del 2010, el qual va servir per protegir els creditors de Grècia -principalment d’Alemanya, França i el Benelux- d’un possible impagament sobirà. El pla va destruir en poc temps el 25% del PIB, tot causant un enorme patiment a la població de Grècia. El segon rescat, el 2012, serviria per refinançar el deute, tot carregant quitances sobre els sectors més febles dels tenidors de deutes, com ara els fons de pensions grecs, mentre protegia els fons d’inversió internacionals i es rescatava novament els bancs grecs. Per totes aquestes raons, l’auditoria va concloure que el gruix del deute públic de Grècia era il·legal, il·legítim, odiós i insostenible i que el govern grec estava emparat per la legislació internacional i per la seva legitimitat democràtica per repudiar-ne el pagament. Varoufakis refusaria donar cap reconeixement a aquesta valuosa informació i va ordenar que se seguís pagant cada venciment de deute fins al juny.

El final de la història es conegut de tothom. Amb les finances al caire de la fallida, el 5 de juliol Tsipras convocaria un referèndum per preguntar a la població si volien acceptar un nou programa d’austeritat de la Troika. Malgrat que la població votaria en contra de la Troika en una històrica mostra de coratge, Tsipras ignoraria el poble tot acceptant el programa de la Troika. Varoufakis abandonaria el govern just abans que això succeís, votant en contra del programa al Parlament. Aquest pla d’ajustament ha mantingut Grècia sumida en una llarga depressió que ja supera la dècada. Sis anys després d’aquells tràgics esdeveniments, Syriza ja no és al govern i la dreta corrupta representant de l’oligarquia torna a governar còmodament.

Si el lector vol una trepidant però tergiversada versió del que s’esdevingué a Grècia el 2015, que es limiti a llegir Comportarse como Adultos de Varoufakis. Si s’estima més anar més enllà i obtenir una versió basada en fets reals, llavors ha de llegir Capitulación entre Adultos de Éric Toussaint.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.