Compartir

Unes quantes coses que (ja) no són com ens les volen explicar i el mantra del llast del deute públic

El que ens proposem és plantejar breument l'escenari específic de crisi global en què ens trobem amb algunes receptes específiques per eliminar el patiment actual a què s'està sotmetent innecessàriament a la població.

Economista. Director d'Innovació Social a l'Ajuntament de Barcelona
Economista
25/01/2021

En els últims mesos alguns tabús sobre les creences del funcionament de les economies desenvolupades estan sent qüestionats pels comportaments dels governs i els bancs centrals, arraconant el conjunt d’idees predominants. Així, tres mantres han estat recurrents en la descripció de l’economia mundial des de fa dècades:

El Japó. Fa dècades que escoltem el greu problema del Japó. Després d’una postguerra apoteòsica en què va esdevenir la segona potència econòmica mundial, amb el seu Ministeri de Comerç Exterior i Indústria, exemple de política industrial estratègica, Japó va caure, després d’una enorme bombolla immobiliària, en una llarga etapa caracteritzada pel baix creixement del PIB, l’envelliment de la població i un fort endeutament públic. En canvi, costa llegir entre les anàlisis del Japó actual el fet que l’atur segueix extremadament baix (i els japonesos segueixen treballant molt), que tots els llocs de treball industrials que ha perdut perquè la fàbrica del món ha passat a ser la Xina els ha guanyat en sectors relacionats amb l’economia del benestar (educació, sanitat, dependència) o amb les noves tecnologies, i que, malgrat ser el país més envellit de món, la seva productivitat per ocupat es manté molt elevada, la seva balança exterior segueix superavitària i el seu enorme deute públic és sostenible perquè és fonamentalment intern: se la deuen els japonesos a ells mateixos.

La Xina. El creixement de la Xina se’ns diu que és insostenible perquè entre altres problemes les seves empreses i bancs estatals perden molts diners constantment. Però ningú explica que per a la Xina l’important és el creixement distribuït a força de seguir venent productes arreu del món encara per sota del seu cost (només cal acostar-se als inacabables basars xinesos o a les grans superfícies quan fan importacions massives d’electrodomèstics). Les pèrdues les cobreixen emetent diners per recapitalitzar les empreses i els bancs. I la Xina segueix creixent, industrialitzant i entrant amb força en els serveis avançats i mantenint un superàvit exterior enorme a través d’obtenir divises d’altres països avançats i prestar-les als països en desenvolupament. Amb aquesta visió allunyada de l’ortodòxia, la Xina va sortir reforçada de la crisi de l’any 2008 i sembla que en sortirà de nou amb l’actual.

Els Estats Units. El comptador digital de l’enorme deute públic nord-americà visible, en un carrer cèntric de Manhattan, segueix mostrant un gran creixement i a principis de desembre ja superava els 27 bilions de dòlars. El marcador el va instal·lar un intermediari immobiliari per conscienciar de l’enorme càrrega del deute públic sobre les generacions futures. Ho va fer el 1989, quan el deute era 10 vegades menor que l’actual. Fins i tot fa uns anys la preocupació es va redoblar perquè bona part de les emissions de deute americanes (els seus Bons del Tresor) estaven en mans de la Xina, afegits als enormes superàvits comercials que la Xina mantenia (i manté malgrat els enormes esforços de Trump) amb els EUA. Tots els governs republicans des Reagan han realitzat polítiques de reducció d’impostos i d’augment de la despesa, incrementant el dèficit (la corba de Laffer sembla que no funciona amb els governs que la defensen -tampoc a Espanya-) i no sembla que l’economia (almenys la macroeconomia) se n’hagi ressentit: ni les generacions futures hi tenen opinió ni les actuals estalvien més per pagar impostos futurs. 

Les tres situacions es combinen amb una quarta, la nova versió de l’euro-esclerosi dels anys 80, on l’única fita que ha aconseguit la Unió Monetària sense unió fiscal és convertir l’Eurozona en una zona dual centre-perifèria en la qual els països del sud estan lligats de peus i mans per una moneda sobrevalorada. Combinada amb mancances en l’àmbit productiu que generen dèficits externs per als quals l’única recepta oficial fins fa ben poc ha estat les polítiques austeritàries de devaluació competitiva que només els serveixen per perllongar el sofriment de les seves classes baixes, potenciant un model low-cost. Una lògica gairebé de comportament metròpolis-colònies, com la que encara trobem en el franc CFA a l’Àfrica.  

Aquestes polítiques s’han combinat amb el canvi radical experimentat per les polítiques monetàries de BCE, amb què es va abandonar el dogma estatutari de l’objectiu únic de mantenir la inflació al voltant del 2% pel de salvar els bancs i els països amb dèficits públics molt grans. L’última estocada a l’arquitectura dissenyada amb l’euro s’ha donat en els últims mesos quan els mateixos països que lideraven l’austeritat van decidir aixecar les obligacions de control del dèficit públic davant la desfeta provocada per la paralització de l’activitat econòmica com a mesura per afrontar la pandèmia. I tot i això, i contra tot pronòstic de la pensada ortodox tenim tipus d’interès negatius i inflació negativa o per sota del 2% de manera permanent. 

L’euro-esclerosi dels 80 va ser la continuació a l’estagflació dels 70, quan les societats avançades van reaccionar malament a les crisis d’oferta per la pujada del petroli i altres matèries primeres. No van voler acceptar l’empitjorament de la relació real d’intercanvi o cosa equivalent, l’empobriment de la població. Però en aquest cas la inflació no va ser un fenomen monetari sinó una lluita entre empresaris i treballadors pel repartiment de l’empobriment que suposava la pujada de preus de les matèries primeres. 

Quin és el nexe comú entre els quatre casos que s’han demostrat manifestament falsos però que estan incrustats en el pensament de la majoria d’economistes ortodoxos, amb responsabilitats en les institucions, en els partits amb capacitat de govern, en els think-tank millor finançats o en els mitjans de comunicació, ja siguin massius o especialitzats? La resposta és la no comprensió dels mecanismes reals del funcionament dels diners i del deute. 

La immensa majoria d’economistes hem estudiat economia a partir de quatre idees bàsiques o dogmes sobre els diners i el deute: els diners es crea a partir de l’estalvi; els deutes es tornen sempre; si s’imprimeix diners sempre es genera inflació la qual cosa destrueix l’economia i acaba en guerra o revolució; i la despesa pública que es finança amb deute en el present haurà de tornar amb més estalvi en el futur.

El corol·lari no monetari de les quatre idees també l’escoltem o llegim sovint, i bàsicament es resumeix en dues idees: els estats s’han de comportar com famílies i la millor política social és crear ocupació amb independència de la seva qualitat.

Cadascun d’aquests punts i dels paradigmes esmentats més amunt donen per a un capítol d’un llibre o de diversos llibres. Uns quants autors heterodoxos, post-keynesians com també, marxistes, entre els quals hi ha els defensors de la Teoria Monetària Moderna (hereva de les idees de Knapp i Innes) ja fa temps que escriuen sobre aquests temes. El que ens proposem és plantejar breument l’escenari específic de crisi global en què ens trobem amb algunes receptes específiques per eliminar el patiment actual a què s’està sotmetent innecessàriament a la població; i sense carregar-nos el planeta (cosa que seria sotmetre gairebé tota la població a un patiment futur).

En primer lloc hem de recordar que el valor últim d’una moneda depèn de la seva acceptació per part dels que produeixen béns i serveis o els que posseeixen actius reals com a compensació per traspassar la seva propietat o servei a l’adquirent que compra o lloga temporalment aquests béns, serveis o actius. A la pràctica, això vol dir que com més venedors l’acceptin, major seran el valor d’aquesta moneda. Aquest valor pot reforçar-se de quatre maneres: perquè la moneda serveix com a pagament en contractes monetaris i impostos (unitat de mesura) i a més hi ha institucions i costums que fan que hi hagi prou seguretat jurídica, confiança i força coercitiva per a pensar que això continuarà així; perquè la moneda serveix com un actiu ben posicionat en relació amb altres monedes (dipòsit de valor); perquè la moneda té una quota de mercat rellevant en el mercat comercial i financer internacional (serveix de mitjà de canvi de mercaderies i actius financers); el compliment d’una o diverses d’aquestes condicions pot ser suficient per mantenir la seva acceptació. En cas contrari, la moneda podria anar perdent valor, manifestant-se de la forma més evident per la seva devaluació real enfront d’altres monedes de curs legal o per la inflació enfront de béns, serveis o actius reals. 

Amb aquestes premisses volem proposar algunes tesis sobre el funcionament de les economies nacionals en el sistema actual. Aquestes tesis comencen a estar àmpliament acceptades per separat, encara que sigui per resignació davant l’evidència.

Els governs de les economies nacionals amb ple control de la seva moneda sobirana gasten sistemàticament més que no ingressen. El finançament dels dèficits es realitza emetent deute sobirà que és comprada per inversors o monetitzada pel seu banc central. 

La creació monetària és realitzada per la mateixa banca privada mitjançant apunts comptables en l’actiu i el passiu en la concessió de crèdits a empreses i famílies. L’única restricció són les reserves mínimes que han de tenir els bancs. Aquestes reserves poden créixer indefinidament amb ampliacions de capital privades o injeccions de capital públic. Una altra via de creació monetària és el cas del deute sobirà, les emissions dels bancs subscriuen amb crèdits del mateix banc central si cal. És una monetització del deute públic.

La part dels tenidors de deute públic d’inversors reals (fons d’inversió de particulars o empreses amb excedents de liquiditat) es va reduint de mica en mica de manera que actualment només una tercera part del deute públic espanyol la detenen aquests inversors. La resta està en els balanços dels bancs, del Banc d’Espanya o del Banc Central Europeu. 

Tothom pot tenir les seves necessitats bàsiques cobertes perquè hi ha prou capacitat mundial per produir els béns i serveis necessaris per a cobrir-les. Això inclou els països del Tercer Món, com els informes del Banc Mundial de 2018 i 2020 han demostrat. La capacitat productiva industrial ocupada a Espanya està ara propera al 70%, per exemple. I a escala mundial, segons l’ONU, al voltant d’un terç dels aliments produïts cada any es perden o es malgasten, cosa que costa a l’economia mundial 1 bilió de dòlars a l’any. Només aquesta quantitat supera la meitat del que costaria finançar una Renda Bàsica en tots els països d’ingressos baixos o mitjans, segons càlculs del Banc Mundial.  

Per fer efectiva aquesta capacitat i que arribi a tothom no sembla existir una altra solució que la mateixa que s’aplica per a la sanitat i l’educació: la seva universalització a través d’una Renda Bàsica incondicional que superi tots els problemes de les transferències condicionades. 

 La Renda Bàsica es pot pagar i finançar de diverses maneres, en funció de la situació específica de cada país. Algunes possibilitats són el pagament total o parcial en moneda de curs legal, el seu pagament parcial en espècie o el seu pagament en moneda complementària; el seu finançament pot ser amb impostos i taxes sobre ingressos, activitats o patrimonis, amb estalvi en altres prestacions directes o en altres despeses (com els sanitaris o de delinqüència), per l’efecte multiplicador fiscal de la nova despesa neta (major despesa de les llars implica major recaptació fiscal), o mitjançant dèficit, finançat amb deute o amb creació de moneda.

Si el dèficit per pagar la Renda Bàsica o qualsevol altra necessitat de despesa pública (sanitari, educatiu, dependència, habitatge, etc) es finança amb deute públic i aquesta es monetitza directament o indirectament amb una expansió quantitativa dels bancs centrals, el límit de la monetització és exclusivament un: el risc d’inflació descontrolada. La inflació pot arribar per dues vies: per una pèrdua de confiança de la moneda en els mercats internacionals que la devaluï de manera important perquè els inversors volen desfer-se’n o perquè se superin els límits de la capacitat productiva i es respongui a un excés de demanda amb increments de preus o amb increments de costos salarials en els sectors de mercat no subjectes a la competència exterior. El desajust entre capacitat productiva i demanda també es pot produir per boicots econòmics interns, sigui reduint expressament la producció o acaparant-la de forma especulativa. 

El punt anterior té conseqüències importants sobre alguns paradigmes econòmics predominants com són el paper dels multiplicadors keynesians, que perden part de la seva justificació en política econòmica, ja que, en cas de recessió, per reactivar l’economia amb una despesa o inversió pública per sobre dels ingressos fiscals no caldria justificar que el dèficit generat es compensarà amb els nous ingressos fiscals amb l’increment d’activitat. No calen nous ingressos fiscals si el dèficit es monetitza. O, la visió inversa, la de l’equivalència ricardiana en què es basava la teoria de les expectatives racionals o de l’austeritat expansiva per la qual els efectes positius dels dèficits fiscals s’anul·laven a mitg termini perquè implicaven increments d’impostos futurs per pagar els deutes generats. 

Fa mesos que llegint articles d’economistes de capçalera, deprimits perquè preveuen un desastre econòmic que durarà generacions a causa del sobreendeutament públic (més de 300.000 milions addicionals en els pròxims anys a Espanya segons les últimes previsions del Banc d’Espanya). La seva teoria és que l’Estat haurà d’estar retallant despesa i inversió pública i incrementant els impostos de manera ininterrompuda durant anys o dècades per poder tornar la muntanya de deute generat, com quan a Alemanya se li va imposar pagar els costos de la seva derrota després de la Primera Guerra Mundial. 

Si Espanya i la resta de països de la zona euro decidissin no pagar aquest deute, és a dir, es declaressin en fallida davant del BCE, a qui perjudicaria?

Però a qui cal tornar-li el deute? A hores d’ara tot el deute públic que venç i la nova que s’emet l’estan comprant els bancs centrals nacionals o el BCE (que és el mateix en la pràctica) o els bancs privats de la zona euro amb recursos que els presta el BCE. Si Espanya i la resta de països de la zona euro, el deute dels quals està sent adquirit pel BCE, decidissin no pagar aquest deute, és a dir, es declaressin en fallida davant del BCE, a qui perjudicaria? La resposta és a ningú. No hi hauria inversors perjudicats, no hi hauria estalviadors que quedessin amb el cul a l’aire. Aquest és el gran canvi succeït des de l’eliminació del patró or o de qualsevol referència de les monedes de curs legal a algun bé col·lateral que li garanteixi el valor. El valor de l’euro és la seva legalitat i capacitat d’exigir el pagament d’impostos i altres obligacions en ells així com la seva demanda mundial (exportacions en euros) enfront de la demanda d’importacions en altres monedes. Des de fa gairebé una dècada la balança exterior de la zona és clarament superavitària.

El resum és que la despesa pública es pot pagar amb emissió de moneda i que, si el deute generat amb dèficits públics és comprada per bancs de la zona monetària o pels mateixos bancs centrals, aquest deute no genera cap problema futur. I com a corol·lari, ha de quedar clar que els bancs centrals mai no poden trencar si no és que es generi una hiperinflació -la moneda s’enfonsaria-.

En aquest cas, quin és el rol dels impostos? Ho explicava de manera clarivident el 1945 Beardley Ruml, director de la reserva federal de Nova York. En un sistema monetari fora del patró-or, els impostos perden la seva raó de ser com recaptadors per a finançar la despesa pública, però mantenen les seves altres raons, especialment la funció redistributiva (sobretot els impostos sobre la renda i la riquesa, que eviten la concentració creixent de la riquesa en mans d’uns pocs), la funció correctora de conductes amb externalitats negatives (com els impostos ambientals) o per reduir les importacions i combatre el dúmping social o fiscal exterior. 

Per tant, quins haurien de ser els objectius estratègics i macroeconòmics del govern econòmic d’un país com el Regne d’Espanya? En primer lloc, cal oblidar-se del dèficit i el deute públic moderat com a bé a preservar. L’únic objectiu monetari és mantenir a ratlla la inflació per evitar riscos d’hiperinflacions que destrossen el funcionament normal de l’economia. Curiosament és el mateix que té ara el BCE, amb la diferència que els mecanismes de transmissió de la política monetària i tota la ideologia que hi ha darrere, i que segueix mostrant el BCE en els seus informes i vídeos pedagògics, han quedat obsolets. Per controlar la inflació cal mantenir una moneda estable i això s’aconsegueix amb una economia equilibrada o amb superàvit amb la resta del món i sense “escalfar” l’economia interna.  

La creació monetària també ha de servir per finançar de manera urgent (urgent però eficaç) la transició a una economia d’emissions zero o negatives, eliminant la dependència dels combustibles fòssils i reduint els consums energètics i de materials de tota mena. És la segona limitació de l’expansió quantitativa: no pot servir per seguir en el camí de la destrucció del planeta. Això no implica paralitzar l’activitat econòmica, sinó decréixer en el que és insostenible i créixer en el que és sostenible i necessari: educació, economia de les cures, cultura, recerca, etc.

Una economia equilibrada en un equilibri alt, basat en bons salaris i prestacions socials de país avançat, s’aconsegueix sent competitiva a escala internacional en els béns i serveis sotmesos a la competència internacional mitjançant R + D + i, finançada amb recursos públics i campions nacionals en innovació amb recursos humans talentosos i obertura als mercats internacionals. El Regne ha de triplicar la seva inversió en R+D+I i incrementar la seva inversió en educació per aconseguir fer aquest salt d’equilibri baix (país de baix-cost) a equilibri alt. Els diners, ben administrats, no haurien de faltar. 

El primer objectiu de l’economia és gestionar els recursos existents per garantir el major benestar possible de la població. És obvi que això ni s’estava aconseguint ni es va aconseguir sota la dictadura del deute. Els nivells de pobresa en un país ric com el nostre són escandalosos, com ho és la preocupació perquè ni un fals pobre accedeixi a la protecció social, el que provoca que milions de pobres quedin fora d’aquesta. 

El fracàs estrepitós de l’Ingrés Mínim Vital és una mostra de la confluència de tots aquests pensaments erronis que ens han portat on som i òbviament no milloraran la situació futura de la població vulnerable: molts pobres no ho són i cal gastar el mínim en ells, no podem endeutar-nos a treure de la pobresa a la gent i el que han de fer és treballar com sigui, que és l’única cosa que justifica la seva existència en el món i el seu dret a rebre ajudes.  

És obvi que, en un país amb atur endèmic com el nostre, és impossible solucionar exclusivament la pobresa amb un macro pla d’ocupació per a milions de persones. 

Pel que fa a això últim si bé part del que hem explicat sobre política monetària coincideix amb els postulats de la Teoria Monetària Moderna, tan injuriada pel mainstream econòmic -però de vegades amb escassa argumentació i encara menys capacitat d’autocrítica de la defectuosa modelització ortodoxa -, al nostre país s’ha utilitzat per impulsar la fórmula de la feina garantida per a tothom que vulgui treballar com a fórmula moral-treballista per garantir que tothom té dret a cobrir les seves necessitats bàsiques. És obvi que en un país amb atur endèmic com el nostre (rècord entre els països rics en els últims quaranta anys) és impossible solucionar exclusivament la pobresa amb un macro pla d’ocupació per a milions de persones. 

Davant la decadència econòmica i la catàstrofe social que hem patit -i que patirem si els talibans del deute segueixen manant- esdevé imperatiu sortir de l’euro.  

Seria impossible de gestionar i segurament ens provocaria més insostenibilitat ecològica. Només una Renda Bàsica pot garantir des del minut zero aquesta cobertura de les necessitats, combinat amb un repartiment dels treballs existents i amb la cobertura de les necessitats de producció social i ecològica, creant llocs de treball només allà on sí que sigui necessari, sense créixer ni emetre més que l’estrictament necessari. La via treballista per al benestar no té cap sentit.

Totes aquestes polítiques cal que, i poden, desenvolupar-se ja sigui dins d’una moneda comuna com l’Euro o amb una moneda pròpia. Si l’entramat d’interessos polítics de l’euro, que inclou la relació de subordinació centre-perifèria esmentada abans, prohibeix realitzar la monetització del deute al govern, ha de quedar clar que davant la decadència econòmica i la catàstrofe social que hem patit -i que patirem si els talibans del deute segueixen manant- esdevé imperatiu sortir de l’euro.  

En el cas del Regne d’Espanya, amb els fluxos exteriors equilibrats i un deute exterior assumible, fins i tot la privada, hauria de ser possible a un cost raonable, en qualsevol cas molt inferior a seguir en el camí suïcida de l’austeritat. De fet, l’estat podria compensar en cas de devaluació a les empreses perjudicades amb més préstecs o injeccions de capital finançats amb la nova moneda. I si encara es considerés massa arriscat sortir de l’euro, una opció intermèdia seria explorar la coexistència de l’euro com a moneda d’intercanvi internacional amb una moneda nacional complementària, amb la qual es pugui exigir el pagament d’impostos nacionals i garantir-ne el valor de canvi. Això permetria mantenir-se a la zona euro i que tot el munt de deute sobirà dormís eternament el somni perpetu en els balanços dels bancs centrals i privats de la zona.

Si el BCE no opta per aquest tipus de polítiques de manera estructural -i no només com a resposta conjuntural al cataclisme de la pandèmia-, és evident que el Regne d’Espanya té un problema irresoluble per sortir-se’n en un futur de la situació amb un mínim de justícia social i ecològica, a més que ens condemna a ser país de segona. 

Solucionat o encarrilat el tema del deute públic segueix quedant pendent el tema del deute privat. No és l’objecte d’aquest article, però sí que podem anticipar que no té sentit deixar caure empreses o ciutadans endeutats abans i després de la COVID, i que per tant l’ICO o altres instruments de finançament públic han de tenir la il·limitada capacitat de salvar allò que tingui futur en un marc de sostenibilitat per mantenir o transformar l’estructura productiva de país. Es poden pensar diverses estratègies d’ajuda segons el destinatari de la mateixa: capitalitzacions d’empreses, refinançaments. I en el cas de les famílies, compres d’immobles totals o parcials, amb establiment d’usdefruits o altres formes que evitin el desnonament.

Annex. Un exemple de la inutilitat de les retallades i el patiment per la COVID-19.

La crisi de la COVID-19 ha paralitzat el turisme internacional cap a Espanya. La planta d’establiments turístics s’ha vist seriosament afectada, així com els serveis i prestacions complementaris (restauració, activitats lúdiques, viatges, etc…). No només això, sinó que l’IMSERSO ha anunciat l’eliminació del programa de vacances per a jubilats, el que representa deixar de vendre 900.000 places. Això generarà més atur i més dificultats als hotels que rebien als nostres jubilats. 

Segons l’Enquesta de condicions de vida, un 33% de les llars espanyoles no poden fer ni tan sols una setmana de vacances a l’any perquè no tenen estalvis o recursos per permetre-se’n més. Això són més de 6 milions de llars. Si l’estat els pagués les vacances per a 15 dies o 3 setmanes, es podria haver compensat la baixada del turisme internacional. Quines implicacions hauria tingut per als comptes públics? El cost de les estades i els viatges menys l’increment de la recaptació impositiva i la reducció dels ERTO’s i subsidis d’atur i altres ajudes. El cost hauria estat pràcticament nul i si fos positiu es podria haver finançat perfectament amb deute públic comprat pels bancs. Macroeconòmicament: hauria augmentat la inflació? No ho sembla, ja que s’estan fent servir actius ociosos, sigui humans o immobiliaris, i l’avituallament dels hotels substituiria al de la gent a casa seva. En l’àmbit extern, generaria un desequilibri exterior insalvable? Tampoc ho sembla, el sector més afectat serien les importacions energètiques (més consum de combustible) i serveis de companyies aèries estrangeres per la part del transport a les destinacions turístiques insulars sobretot. 

Aquest mateix raonament es pot aplicar a altres sectors profundament afectats per la pandèmia:

Sector cultural: L’ajuntament de Barcelona ha creat uns bonus cultura pels que subvenciona amb 10 euros la compra de 40 euros de béns i serveis culturals. Els 10 euros els paga amb el seu pressupost municipal. La pregunta és, per què no els 40 euros i els finança amb deute? Si fossin per anar a teatre, a exposicions i museus, a concerts, a comprar llibres, a rebre cursos de qualsevol tipus, etc., el 95% o més del cost es realitzaria a Barcelona. Seria inflacionari? No, si es gestiona adequadament perquè no s’encareixin els preus de les entrades o dels llibres més sol·licitats. Generaria un dèficit exterior? No de manera excessiva, si s’enfoca adequadament la despesa cap a consum cultural de proximitat. 

Dependència i cures: L’ajuntament de Barcelona ha començat una experiència de cangurs/ cuidadores d’infància 4-12 per ajudar els progenitors a conciliar la seva vida laboral i familiar. Això és especialment útil si es produeixen tancaments d’aules perquè s’han detectat casos de COVID. Els serveis de cangur es poden realitzar en els mateixos domicilis o en equipaments públics o d’entitats (centres cívics, biblioteques, etc.) amb monitors en atur, etc. No sembla que això hagi de generar molta despesa addicional més enllà de pagar sous (en l’escala baixa, desafortunadament), ja que les cases i els equipaments ja existeixen. El mateix passa amb espais de criança per a nens de fins a dos anys que no poden anar a la llar d’infants (perquè no hi ha places o no encaixen els horaris). Es poden reutilitzar altres espais (al matí) o les mateixes escoles bressol (caps de setmana o tardes). I el mateix passa amb l’atenció a la dependència. Una persona amb cures d’atenció domiciliària rep entre 1 i 3 hores de servei en dia feiner, la qual cosa és absolutament insuficient segons la situació. Es podran incrementar les cures i reconvertir part de la plantilla hotelera a aquest tipus de serveis, amb un cost mínim en termes de materials i impacte exterior.

Educació: el fals desdoblament anunciat de les aules es podria haver solucionat amb una combinació de professors, d’estudiants de carreres de ciències de l’educació i de monitors, combinant classes presencials amb aules amb seguiment on-line a equipaments com biblioteques o altres llocs. 

Metges i infermeres de primària. No cal assenyalar les mancances que estem patint per atendre les residències de gent gran i als ciutadans corrents.

Serveis públics administratius: el desastre que estem vivint amb el col·lapse de les diferents administracions que gestionen tota mena de burocràcies imprescindibles per exercir drets és enorme. I bàsicament es resumeix en manca de personal format. Es podrien doblar o triplicar la capacitat física d’atenció estenent horaris a tardes i dissabtes i amb torns de vacances ben programats, a més dels treballs que es poden fer telemàticament. 

El resum és que tots els serveis no de mercat amb mancances de qualitat (insuficiència de recursos humans, llistes d’espera, etc.) o serveis de mercat de proximitat no subjectes a la competència exterior poden ser finançats directament per l’Estat mitjançant deute i sense un perill inflacionista evident. Una part significativa de la despesa té un retorn fiscal directe (en majors ingressos o en estalvis en prestacions) i només hauria de preocupar l’efecte sobre els comptes exteriors (que pot ser compensat amb una reducció de les importacions energètiques i d’altres béns i serveis prescindibles, mitjançant adequades restriccions o increments dels impostos ambientals o sobre el consum necessaris) i amb un increment de les exportacions competitives de béns i serveis (de major qualitat, és a dir amb major component d’R+D+I si és possible) gràcies a una major inversió pública en donar suport a les empreses a escala internacional (amb mesures amb què no se’ns pugui acusar de dúmping). 

Reader Interactions

Trackbacks

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.