Compartir

Zemmour: el trumpista nacional-catòlic que aspira a la presidència de França

Qui és Éric Zemmour? Què ha suposat la seva entrada en la política francesa? Forma part d'una ultradreta estil Le Pen? El politòleg Alejandro Pérez ens parla d'aquesta figura, la seva trajectòria i les característiques del seu projecte polític.

08/10/2021

La irrupció d’Éric Zemmour en els sondejos per a les presidencials franceses ha cridat l’atenció de propis i estranys. Polèmic, escriptor d’enorme èxit, jueu fill de pieds-noirs, és un personatge mediàtic desconegut fora de les fronteres de França. Enfant Terrible de la dreta francesa, els seus postulats polítics no són fàcils de classificar i poden confondre a més d’un. És un bonapartista que reconstrueix un fil de la dreta francesa des de Napoleó fins De Gaulle, sempre llegint-los en la vessant més nacionalista i racista. És un producte 100% francès: impossible d’exportar a altres latituds.

Abans d’iniciar l’anàlisi en profunditat, és important subratllar que Zemmour aspira a refundar la dreta francesa. No busca ocupar un racó de cap tauler polític. De fet, una de les raons que l’han motivat a presentar-se finalment a les eleccions és que considera que Le Pen té un cognom i un partit associats a la ultradreta francesa, la qual cosa li impossibilitaria accedir a la presidència. Macron estaria còmode contra una Le Pen en segona volta, però contra un Zemmour la història no estaria escrita.

La guerra de civilitzacions: eix del seu pensament polític

Zemmour és un pied-noir. Aquest element biogràfic és fonamental per comprendre el seu pensament. La independència d’Algèria en 1962 va ser un trauma nacional per a França, equiparable al trauma que va sofrir Espanya en 1898 amb la pèrdua de Cuba. Un punt final al gran imperi francès que va ser motor del seu prestigi internacional en el segle XIX així com del seu procés de construcció nacional.

Per a Zemmour, és evident que la decadència de França comença en aquesta data. Fa tan sols uns dies tuitava sobre el famós partit entre França i Algèria de fa 20 anys, tornant a obrir la ferida que segueix sense tancar-se entre tots dos països:

Zemmour entén que li van arrencar la seva pàtria nacional (Algèria era francesa i ell era un francès a Algèria) i ara volen arrencar-li la seva “pàtria” religiosa: el cristianisme. Aquesta doble amenaça en el més profund de la seva identitat és el que configura el seu odi intuïtiu contra l’islamisme i tot el que guarda relació amb l’Islam. Zemmour s’inscriu en la lògica de la guerra de civilitzacions, pensa que l’islamisme és una amenaça per a la civilització occidental i que té el projecte polític d’envair/colonitzar França i el conjunt d’Europa.

És important detenir-se en aquest punt per fer una ullada a les diferències amb Le Pen. Per a Zemmour, l’islam i la immigració no són un problema social, sinó un enemic polític de l’Estat. Assumeix una lectura segons la qual hi ha una guerra civil en marxa en sòl francès. De fet, en el debat amb Mélenchon, aquest l’acusava de voler una guerra civil a França i Zemmour responia que la guerra ja era aquí: “Com anomeneu un país on es mata un policia degollant-lo? Jo això ho anomene guerra civil”.

La seva visió entronca amb la pròpia autopercepció del país, colpejat durament pel terrorisme durant els últims 8 anys de forma sostinguda. Això ancora el seu discurs a una realitat perceptible. Aquí no hi ha xenofòbia de pacotilla estil VOX: hi ha islamofòbia pura i dura.

En un to molt heideggerià, parla de l’angoixa existencial del poble Francés i la necessitat d’una reafirmació judeocristiana i blanca de França front a l’amenaça de l’Altre bàrbar (l’Islam). No sense una certa provocació, Zemmour afirma que és “Francés abans que republicà” i el que li inquieta és la salut de l’ànima francesa així com la protecció de la puresa de la identitat francesa davant les amenaces de l’exterior.

Aposta per una assimilació dels estrangers de manera brutal i total, negant-los fins i tot la possibilitat als pares de posar noms estrangers als seus fills i filles. Insisteixo, tots aquests plantejaments inscrits més que en un racisme vuitcentista, en una concepció extrema de la guerra entre civilitzacions. Aquest tipus de postulats ja estan àmpliament desenvolupats pels governs polonès i, sobretot, l’hongarès, així com el nou Fratelli d’Italia, que també aspira a guanyar la presidència italiana. Són unes corrents diferent als soberanismes populistes d’extrema dreta (Le Pen o Salvini).

Trumpisme a la francesa

Una vegada desenvolupat l’eix principal que està situant a Zemmour al capdavant de les dretes franceses, analitzarem el seu propi lideratge i la resta dels elements que configuren la seva proposta política.

Zemmour és un outsider i, a l’estil de Trump i tants altres líders d’ultradreta contemporanis, es postula com una persona que no depèn de la política per a viure. Carrega constantment contra la resta d’aparells de partits (als quals acusa de ser una mena de “casta”) i les derives burocràtiques del Rassemblement National i Les Républicains. Un atac que ha esdevingut un clàssic i que en el model polític francès s’ha demostrar amb èxit, perquè és un model semipresidencialista on ja tenim el precedent del propi Macron actuant com outsider” dels partits amb capacitat de conquistar el palau de l’Elisi.

Estem travessant un moment de profunda crisi dels règims liberals occidentals on qualsevol tipus de lideratge que es presenti com outsider aconsegueix explotar el suport popular i electoral. Zemmour porta lluny aquest principi i acusa fins i tot a Le Pen de derives “esquerranes” perquè pensa en clau de politiqueria i no de política. Els polítics i la politiqueria com a enemic a combatre. De fet, una de les diferències principals en el pla econòmic amb Le Pen és el retard de l’edat de jubilació. Zemmour defensa els 64 anys, mentre Le Pen avançar-la als 60 (com Mélenchon). Però tornarem a això una mica més endavant.

Un altre punt que connecta a Trump amb Zemmour és la visió compartida de la sociologia política: la unió entre les classes populars i la burgesia patriòtica. Ens inscrivim en la lectura segons la qual hi ha perdedors i guanyadors de la globalització, i Zemmour, igual que Trump, pretén situar-se amb els perdedors sota una visió orgànica de la nació (sense conflicte de classes), traslladant aquest conflicte a l’àmbit de les nacions. Defensa, igual que Trump, el lliure mercat sense fissures, de fet és l’única cosa que salva de la construcció europea. Estem, en aquest punt, ja molt lluny de Le Pen que va arribar fins i tot a defensar la sortida de l’Euro i la volta al Franc.

Finalment, però ja molt menys original, està el conegut atac contra la “dictadura progre”, element comú a totes les extremes dretes occidentals. La ideologia feminista i LGTBI hauria contaminat els nostres cossos nacionals i instaurat una cultura de la cancel·lació que ens fa menys lliures, menys homes, etcètera. En aquest punt, no hi ha res nou en Zemmour.

Refundar la dreta francesa per a resoldre la tensió sobirania-globalització

Un cop feta aquesta anàlisi, toca identificar per què Zemmour podria arribar a segona volta i, fins i tot, disputar-li la presidència a Macron. Malgrat que existeix una creença d’una onada reaccionària massiva a tot el món occidental, la veritat és que els projectes que estan guanyant totes i cadascuna de les eleccions presidencials o generals són els laboristes i socialdemòcrates.

La socialdemocràcia ha fet una profunda anàlisi del seu paper en la gestió de la crisi de 2008 i ha incorporat nombroses mesures, llenguatges i programes de la seva esquerra. D’aquesta manera, a partir de l’arribada a la presidència espanyola de Sánchez en 2018, han anat caient tots i cadascun dels països. Per primera vegada en 60 anys, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia, Islàndia estan governats per socialdemòcrates. I a Alemanya, l’SPD ha tornat a guanyar unes eleccions 15 anys després. Ara mateix, a Europa Occidental, la democràcia-cristiana només governa Àustria. Qui està realment en crisi és la dreta conservadora, incapaç de guanyar eleccions.

Zemmour és, en realitat, una síntesi entre la ultradreta i la dreta conservadora clàssica. És cert que les seves proclames i la seva biografia com a polèmic el van situar dins d’un espai ultrareaccionari, però en realitat no és així. Ell es defineix com a bonapartista i gaullista i, fins a cert punt, és així. Reconstrueix un nou fil des d’aquesta tradició política francesa finsadaptar-lo al context actual. De fet, fins i tot recull declaracions de Chirac sobre la incompatibilitat entre l’Islam i França, situant-se clarament en l’espai de la dreta tradicional i fugint de l’espai ultra representat per Le Pen.

La disputa principal del segle XXI és la sobirania. És aquesta disputa -i no una altra- la que ha trencat a les esquerres i a les dretes. Des de Trump amb els republicans fins a Salvini o Abascal, passant per Mélenchon, els verds, el Brexit, l’independentisme català… tot està travessat per aquesta tensió entre sobirania i globalització.

Probablement, la forma que la dreta té de resoldre-ho és fer alguna cosa a l’estil d’Hongria (que, per cert, Ayuso ja està assajant). Intervenció de l’Estat per a protegir famílies, fomentant la natalitat i a uns certs sectors econòmics combinat amb un lliure mercat en la resta d’àrees (baixada d’impostos a les rendes altes, flexibilització laboral, etc.). Zemmour s’inscriu en aquesta via inspirant-se en Trump i en un cert nacionalcatolicisme que fan del personatge algú original en la política francesa. No és un sobiranista comú com Le Pen, tampoc un ultraliberal com Bolsonaro, és una conjunció d’eixos elements però fortament marcat per una suposada guerra de civilitzacions en curs. Al final, no obstant això, la proposta general no deixa de ser defensiva. Aquí no hi ha una ofensiva o una afirmació en positiu de França o la sobirania, tampoc una visió republicana de la nació. Estem davant un producte purament defensiu, que denuncia molt i que es reclama guardià de les essències: blanques, judeocristianes i franceses.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.